Una oportunitat per a Europa

Després de les eleccions alemanyes del 24 de setembre, la UE haurà d’afrontar el seu futur. S’obrirà llavors una finestra d’oportunitat difícilment repetible per acordar quina Europa volem construir i quines reformes són necessàries per apuntalar aquesta construcció.

L’oportunitat sorgeix per una confluència de factors. Els resultats de les eleccions franceses i holandeses, en què el populisme euròfob va ser derrotat per opcions europeistes; el compromís dels principals candidats alemanys amb el projecte europeu; la propera sortida del Regne Unit de la UE, un membre important que s’oposava reiteradament a una major integració; la presidència de Trump, que fa encara més necessari enfortir la política exterior de la Unió, i l’amenaça terrorista, que subratlla la importància d’una coordinació efectiva a nivell europeu en matèria de seguretat i intel·ligència.

A més a més, hi ha un ampli consens sobre el fet que és necessari avançar encara més en la integració europea i, en particular, reforçar l’arquitectura institucional de la moneda única. En els últims anys, s’han dut a terme moltes reformes, i algunes, sens dubte, han estat profundes, com la unió bancària o la creació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE). Però podem, i hem de, continuar avançant per aquest camí, i és preferible no esperar que les circumstàncies ens obliguin a fer-ho de manera precipitada.

Per començar, la unió bancària ha contribuït a reduir els riscos de contagi mutu entre el sobirà i la banca, però encara queda lluny de ser una unió completa. Falta un sistema de garantia de dipòsits únic a nivell europeu, amb capacitat d’endeutar-se o de tenir accés a un prestador d’última instància. I falta una major homogeneïtzació dels marcs normatius entre els diferents països (per exemple, pel que fa a les lleis d’insolvència) per facilitar les economies d’escala i fomentar la creació de bancs paneuropeus. Hi ha també dubtes sobre l’eficàcia del marc actual de resolució per a bancs amb problemes en el cas d’una hipotètica crisi sistèmica, en especial en absència d’una autoritat fiscal central forta.

Precisament, la creació d’una autoritat fiscal europea és, segurament, el pas que més reforçaria la unió monetària, a més de la bancària. Alemanya i França estan d’acord, creuen que la zona de l’euro hauria de tenir un ministre d’Economia i Finances, però divergeixen de manera significativa en les competències que atorgarien a aquesta figura. El president Macron defensa un pressupost comú fort, que pugui finançar grans projectes d’inversió i que actuï de mecanisme d’estabilització macro­econòmica davant les pertorbacions que puguin afectar de manera desigual els diferents països. Merkel, en canvi, és partidària d’un ministre que es dediqui a coordinar les polítiques fiscals i les reformes estructurals dels països membres, amb un fons per poder premiar la implementació de les polítiques desitjades. Qualsevol d’aquests enfocaments requerirà cessions de sobirania i, en conseqüència, passos per dotar de més legitimitat política les institucions europees.

Amb tota probabilitat, el salt més ambiciós, la unió política, queda encara lluny, però caldrà fer passos en aquesta direcció. Està per veure fins a quin punt en serem capaços. Sens dubte, les paraules de José Ortega y Gasset, escrites abans de la Segona Guerra Mundial, mantenen la seva vigència: «La situación auténtica de Europa vendría, por lo tanto, a ser ésta: su magnífico y largo pasado la hace llegar a un nuevo estadio de vida donde todo ha crecido; pero a la vez las estructuras supervivientes de ese pasado son enanas e impiden la actual expansión. Europa se ha hecho en forma de pequeñas naciones. En cierto modo, la idea y el sentimiento nacionales han sido su invención más característica. Y ahora se ve obligada a superarse a sí misma. Éste es el esquema del drama enorme que va a representarse en los años venideros. ¿Sabrá libertarse de supervivencias, o quedará prisionera para siempre de ellas?».

Enric Fernández

Economista en cap

31 d’agost de 2017