Xina: tensió a l'interbancari
La preocupació sobre la situació econòmica i financera de la Xina s'ha intensificat en les últimes setmanes arran de les tensions observades al mercat interbancari. Així, el tipus Shibor (Shangai Interbank Offered Rate) a 1 dia es va situar en cotes superiors al 8%, màxim històric. De la mateixa manera, el tipus repo a 7 dies també va registrar un nou màxim històric en situar-se en l'11,2%. El record de la crisi que van experimentar els mercats interbancaris dels països occidentals el 2007-2008 ha creat inquietud entre els inversors internacionals. Per calibrar de forma adequada les implicacions d'aquest episodi xinès és convenient tenir en compte tres elements importants.
En primer lloc, al juny, ha incidit un seguit de factors estacionals que han comportat un increment puntual en la demanda de liquiditat: el pagament d'impostos de bona part del sector corporatiu xinès, la festivitat Duanwu i les fortes reculades de les exportacions a Hong Kong. En segon lloc, el context macroeconòmic del país dibuixa una desacceleració del ritme d'activitat. En principi, es tracta d'un ajustament lògic i desitjable cap a un patró de creixement més equilibrat, amb més aportació de la demanda interna (en particular, del consum privat). De fet, la política econòmica del país està dissenyada amb aquest propòsit. No obstant això, el predomini persistent de sorpreses negatives en les dades de conjuntura no ha ajudat precisament a calmar el nerviosisme al mercat interbancari. Finalment, el crèdit subministrat pel sistema financer xinès ha crescut a taxes molt elevades en els últims anys, en especial a l'anomenat shadow banking system (SBS, intermediaris financers no bancaris i menys exposats a la regulació). Les autoritats xineses han mostrat repetides vegades la seva preocupació per aquest fet i la seva voluntat d'evitar la formació de bombolles. Per bé que la dimensió de l'SBS en relació amb el PIB xinès és reduïda en comparació amb els EUA o la zona de l'euro, els temors són propiciats per la rapidesa de l'expansió del crèdit i els productes financers que ofereixen aquestes entitats, amb rendibilitats molt superiors a les dels dipòsits bancaris tradicionals. Una bona part dels fons prestats tenen com a destinació finançar projectes de risc elevat i venciment a llarg termini. Si, a més a més, hi afegim que aquests fons han estat obtinguts, majoritàriament, al mercat interbancari, el resultat final és un risc de maturity mismatch.
La confluència d'aquests tres factors explica la reticència de les autoritats a intervenir de manera ràpida i agressiva injectant massivament liquiditat en el mercat per la via de l'OMO (Open Market Operations), tal com habitualment havia fet en el passat quan apareixien les tensions. En aquest episodi del juny, el banc central ha intervingut amb parsimònia i amb abast selectiu. Certament, això ha estat suficient per contenir les tensions en el tram final del mes, però aquesta forma de procedir conté dos missatges importants. En primer lloc, les entitats financeres, en especial les que depenen més de l'interbancari per finançar-se, han de dur a terme una gestió prudent i adequada del risc de liquiditat. En segon lloc, l'abundància de liquiditat als mercats comporta el risc de facilitar la formació de bombolles d'actius, motiu pel qual la disponibilitat de fons serà probablement més escassa d'ara endavant. En definitiva, l'episodi d'estrès ha posat de manifest una reorientació de les prioritats del banc central a favor de l'estabilitat duradora dels mercats financers. La gran qüestió subjacent ara és si no estarà pecant d'excés de zel, de manera que acabi provocant efectes massa contractius sobre l'activitat financera i sobre l'economia real.
