El paper de la rigidesa laboral en la baixa productivitat de la zona de l'euro
El petit avanç de la productivitat total dels factors (PTF)1 és un dels principals motius que expliquen el baix creixement de la zona de l'euro.2 Millorar l'eficiència en l'assignació dels factors productius (capital i treball) és una de les claus per a l'increment de la PTF, al qual poden contribuir diferents polítiques econòmiques, com un canvi en el marc regulador que faciliti l'augment de la competència, una reducció de la fragmentació del mercat de productes i serveis i mesures que fomentin l'eficiència del mercat laboral. En aquest Focus, ens centrarem en aquestes últimes.
La legislació laboral i, en particular, la reglamentació de l'acomiadament són indispensables per regular les relacions entre els empresaris i els treballadors. No obstant això, una rigidesa laboral excessiva redueix l'eficiència en les contractacions i en els acomiadaments. En primer lloc, uns costos d'acomiadament elevats impedeixen que certes empreses puguin contractar treballadors amb una productivitat superior al seu salari i dificulten la rescissió del contracte d'uns altres menys productius, situació contraproduent per a l'ocupació agregada.3 En canvi, un augment de la flexibilitat de la contractació fixa (costos d'acomiadament més baixos, més seguretat jurídica en el procés) facilita els fluxos d'entrada i de sortida del mercat de treball. La reducció de l'índex de protecció mitjà de la zona de l'euro (2,60) fins al nivell del Regne Unit (1,59), per exemple, comportaria un increment significatiu de les contractacions, tant de les entrades a l'ocupació des d'una altra feina com des de fora. A més a més, en agregat, les sortides de l'ocupació a la desocupació no augmentarien de forma significativa en temps no recessius, però sí les sortides cap a una altra ocupació.4 D'altra banda, cal destacar que una alta dualitat al mercat laboral entre insiders (treballadors amb contracte fix) i outsiders (treballadors amb contracte temporal o aturats) genera més fluctuacions en l'atur dels segons i que reduir-la mitjançant un augment de la flexibilitat de la contractació fixa seria beneficiós per a ells.5
En segon lloc, és important assenyalar que la reassignació de factors (tant del treball com del capital) cap a sectors més productius és positiva per a la productivitat. En el cas de l'ocupació, una major flexibilitat permet una assignació més eficient del factor treball. Les empreses menys productives destrueixen més ocupació i les més productives en creen més, de manera que la reassignació del treball d'unes a altres augmenta la productivitat agregada. Segons l'FMI, el potencial dels països de la zona de l'euro per millorar la reassignació de factors és elevat, i l'eliminació de les distorsions que l'obstaculitzen podria incrementar la taxa de creixement de la PTF, sobretot si se solucionés el baix encaix d'habilitats entre individus i llocs ocupats,6 la qual cosa contribuiria, de manera important, a un major creixement. Per exemple, segons l'FMI, les taxes de creixement d'Itàlia i de Portugal augmentarien l'1,8% i l'1,3% anual, respectivament, si s'eliminessin completament totes les distorsions existents. En resum, una menor protecció per als treballadors fixos incrementa la mobilitat laboral i la reassignació sectorial de l'ocupació, de manera que creix la productivitat.7
En tercer lloc, la rígida legislació de la contractació permanent acaba incentivant, com ha succeït a la majoria de països de la zona de l'euro, una flexibilitat laboral basada en un ús recurrent dels contractes temporals. La substitució d'ocupacions fixes per temporals és contraproduent, perquè desincentiva la inversió de l'individu en educació i la inversió de l'empresa en capital humà. Així, aquest tipus de flexibilitat laboral acaba provocant una disminució de la productivitat a nivell empresarial i perjudica aquelles persones que, després de perdre la feina, no aconsegueixen millors oportunitats laborals (pateixen pèrdues d'ingressos o condicions laborals pitjors en la nova feina).8
En conclusió, els països de la zona de l'euro poden augmentar la productivitat de la seva economia mitjançant una legislació laboral que flexibilitzi la contractació fixa, que eviti l'abús de la contractació temporal i que protegeixi efectivament els agents. Un entorn adequat per aconseguir-ho seria el de la flexiseguretat, que compagina la flexibilitat laboral necessària per a les empreses amb la seguretat per als empleats mitjançant contractes estables, subsidis d'atur que permetin la recerca d'un lloc de treball adequat i polítiques actives que millorin l'ocupabilitat.
1. La PTF es calcula com la diferència entre el creixement de l'economia i l'aportació al creixement del factor treball i del factor capital.
2. Vegeu l'anàlisi del baix creixement de la zona de l'euro al Focus «Per què la zona de l'euro creix menys que els EUA?», en l'IM12/2015.
3. Lazear (1990), «Job security provisions and employment», The Quarterly Journal of Economics.
4. OECD (2010), «Institutional and Policy Determinants of Labour Market Flows», OECD Employment Outlook 2010, OECD Publishing, París.
5. Bentolila et al. (2012), «Two-tier labour markets in the Great Recession: France vs. Spain», Economic Journal, 122.
6. A més a més, els individus tindrien més incentius per educar-se i per adquirir més habilitats si augmentés la possibilitat de trobar una feina amb la qual estiguessin ben aparellades.
7. Entre d'altres, Autor et al. (2007), «Does employment protection reduce productivity? Evidence from US States», The Economic Journal, 117 (juny);
Bassanini et al. (2009), «Job protection legislation and productivity
growth in OECD countries»; Martin, I. i Scapetta, S. (2011), «Setting it right: employment protection, labour reallocation and productivity», IZA Policy Paper, núm. 27.
8. OECD, op. cit.
