Ha arribat el final del supercicle de les primeres matèries?

L'evolució dels preus de les primeres matèries ha estat objecte de debat en els últims mesos, a causa, en bona part, de la brusca caiguda de la cotització del petroli i, també, de la tendència a la baixa dels preus de moltes altres primeres matèries. Després de 10 anys de pujades significatives (amb alguna ensopegada motivada per la crisi), els preus de les primeres matèries, en general, s'han allunyat dels seus pics (vegeu el primer gràfic). En aquest entorn de davallades, la teoria que apunta cap al final de l'anomenat «supercicle» de les primeres matèries guanya força.

El supercicle fa referència al fort creixement experimentat pels preus de les primeres matèries a partir dels anys 2000. En particular, l'índex de preus de les commodities del Fons Monetari Internacional (FMI) es va multiplicar per quatre entre el gener del 2000 i el juliol del 2008, just abans que la crisi financera i econòmica deixés la seva empremta. Tres factors van donar suport a aquesta tendència a l'alça. En primer lloc, la demanda creixent dels països emergents, en especial de la Xina, amb unes taxes de creixement que l'han situat al capdavant de les potències econòmiques internacionals i amb unes importacions de combustibles i de productes miners que s'han multiplicat per 16 des del començament del segle. En segon lloc, les rigideses de l'oferta van propiciar, també, l'alça dels preus. Finalment, els baixos tipus d'interès van afavorir la recerca de rendiments en actius alternatius, com els desenvolupats sobre les commodities al començament dels anys 2000.

No obstant això, la desacceleració de la Xina, més ràpida del que s'havia pronosticat uns anys enrere, i el canvi de model que persegueix, amb més pes del consum privat en detriment del sector exportador i de la inversió (fortament vinculats a la demanda de primeres matèries), han generat els primers dubtes sobre la continuïtat del supercicle. Resoldre'ls és una tasca complexa que va més enllà de l'abast d'aquest Focus, el propòsit del qual és destacar la sensibilitat de la demanda de les primeres matèries a l'evolució d'uns pocs grans emergents.

Així, ens hem centrat en el consum de coure per capita tí­­pic segons el nivell de PIB per capita i hem observat que aug­­menta a mesura que les economies més pobres es van desenvolupant, fins a assolir un pic al voltant dels 30.000 dòlars per capita en termes de poder adquisitiu (vegeu el segon gràfic). A partir d'aquest punt, el consum de coure per capita disminueix. Es tracta d'un fenomen que no sorprèn, ja que, durant les primeres fases de desenvolupament econòmic, les grans inversions en infraestructures impliquen una forta demanda del metall, àmpliament usat en la construcció. Així i tot, destaca el fet que, en els últims anys, el consum de coure a la Xina s'hagi situat per damunt del que ha estat habitual en el procés de desenvolupament de la resta de països. En aquest sentit, el model de creixement del gegant asiàtic s'ha caracteritzat per un impuls colossal als projectes d'infraestructures. En canvi, el Brasil, Indonèsia i l'Índia s'han situat per sota del patró més estàndard en consum de coure.

Si l'actual canvi de patró del creixement xinès repercutís en un consum de coure més coherent amb el seu desenvo­­lupament, la demanda del metall podria disminuir de ma­­ne­­ra significativa, la qual cosa, al seu torn, n'arrossegaria el preu a la baixa. Però també és cert que el Brasil, Indonèsia i l'Índia podrien augmentar-lo, la qual cosa compensaria la correcció xinesa. Cal esperar que aquests tres països in­­crementin el consum de coure, no solament per la millora en la renda per capita prevista a mitjà termini, sinó, sobretot, per la necessitat que tenen de superar els colls d'ampolla en infraestructures. Precisament, l'FMI assenyala que aquests colls d'ampolla són un problema urgent al Brasil i a l'Índia (la segona potència demogràfica del món, que voreja ja els 1.300 milions de la Xina). Així, doncs, segons les nostres estimacions, el Bra­­sil, Indonèsia i, en especial, l'Índia podrien compensar al vol­­tant del 70% de la disminució de la demanda xinesa de coure.