Els metalls poden guanyar més «lluentor»?

El 2023, el preu dels metalls industrials1 va experimentar una reculada de l’11% arran de la feblesa del creixement econòmic. No obstant això, des de l’inici d’enguany i, en concret, des del final de març, som testimonis d’un augment de la demanda de la majoria d’aquests metalls, fo­­calitzat als sectors de l’automòbil i de les energies reno­­vables, a mesura que l’activitat industrial s’ha anat di­­­­namitzant a nivell mundial, en especial als països emergents. Aquest aspecte, unit a la persistència de limitacions en el subministrament d’alguns metalls clau, s’ha reflectit en el repunt dels preus de la majoria d’aquestes primeres matèries. Així, per exemple, dins el grup dels metalls no ferrosos, des de l’inici de l’any, el coure acumula un ascens del 15%; l’alumini, del 6%, i el níquel, del 5%. El sector també ha millorat la seva rendibilitat gràcies a l’abaratiment de l’energia i del transport, la qual cosa ha comportat la millora del sentiment inversor cap a aquests actius.

Si intentem dilucidar quin serà el comportament dels preus dels metalls industrials, a priori, sembla probable que la volatilitat en els preus es mantingui com la dinàmica predominant en els propers mesos, ateses les forces alcistes que discutim tot seguit, però també amb riscos a curt termini, com la persistència d’una política monetària restrictiva a nivell global o com els dubtes sobre la Xina. Pel costat de l’oferta, continuarà la pressió de les restriccions comercials, vinculades a la recent prohibició d’Occident sobre els metalls russos,2 que podria reduir l’oferta d’alumini i de coure a nivell mundial, i a la imposició de límits a l’exportació d’estany a Myanmar i a Indonèsia, dos països que, en conjunt, són responsables del 40% de la producció mundial d’aquest metall. De la mateixa manera, el Banc Mundial considera que l’oferta global de coure es veurà reduïda a causa de les retallades i de les interrupcions de la producció a l’Amèrica del Sud, igual que la de zinc, com a resposta dels productors a la feblesa dels preus al llarg del 2022 i el 2023. Mentrestant, s’estima que la bona marxa de la inversió xinesa als sectors industrial i de les infraestructures hauria d’ajudar a compensar la seva menor demanda d’alguns metalls, com el mineral de ferro, vinculada a la feblesa del seu sector immobiliari. A la resta del món, l’inici de les retallades de tipus d’interès de les polítiques monetàries podria ser un al·licient per a l’activitat econòmica i per a la demanda de metalls bàsics.

Si ampliem l’horitzó de les perspectives dels metalls industrials a un termini més llunyà, cada vegada són més els analistes que albiren un futur en què aquestes primeres matèries tindran un paper protagonista i en què les tensions entre l’oferta i la demanda seran cada vegada més freqüents i determinants en el nivell dels preus. Entre els arguments que donen forma a aquest escenari hi hauria, en primer lloc, l’escassa inversió al sector miner i extractiu en les dues últimes dècades. I és que el rendiment poc atractiu que fins ara han tingut moltes inversions en projectes a llarg termini, unit a la inestabilitat dels Governs de moltes de les nacions productores, ha desembocat en el descens de la capacitat productiva i del nivell d’existències.

En segon lloc, l’avanç de les polítiques de descarbonització i de sostenibilitat mediambiental. La transició energètica és un procés intensiu en l’ús de metalls, tant en la implantació de noves fonts d’energia renovables com en l’adaptació de la indústria a aquestes noves fonts. S’estima que la demanda de metalls per a finalitats «verdes» creixerà el 7% cada any fins al 2050 (any en què els països de la COP28 s’han compromès a reduir a zero les emissions netes de diòxid de carboni), el doble del que ha crescut la demanda conjunta d’alumini i de coure en els 13 úl­­tims anys.3 En aquest context, el coure encara tindrà més protagonisme, perquè, a més de ser el millor conductor d’energia elèctrica (només per darrere de la plata), el desenvolupament de parcs solars i eòlics i la fabricació de vehicles elèctrics requereixen gairebé el doble de quantitat de coure que les centrals elèctriques basades en combustibles fòssils i que els automòbils de combustió fòssil.4 I cada vegada és més difícil i costós extreure en noves mi­­nes metall en la mateixa quantitat i qualitat. En tercer lloc, el desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA) i dels centres de dades. L’entrenament de models d’IA i el seu posterior ús comporten un increment notable de la demanda d’electricitat.5 Aquest aspecte requereix una xarxa elèctrica prou extensa i actualitzada per poder assegurar el subministrament, de manera que el seu creixement comportarà també un augment de la demanda de metalls.