A voltes amb el hard landing a la Xina

Ja és habitual que la premsa i no pocs analistes utilitzin l'expressió «aterratge brusc» cada vegada que la Xina publica dades més febles del que s'esperava. Al març, ha tornat a succeir. Atès aquest entorn d'alarmisme recurrent, una anàlisi més assossegada que permeti posar en perspectiva les xifres és un exercici aconsellable per no caure en una espiral de desànim.

Primer de tot, examinem els indicadors que han provocat l'enrenou actual. Efectivament, la producció industrial, la inversió en capital fix urbà i les vendes al detall han disminuït el ritme d'avanç al gener-febrer en relació amb el 2013 (en termes interanuals: el 8,6%, enfront del 9,7%; el 17,9%, enfront de 19,6%, i l'11,8%, enfront del 13,1%). No obstant això, cal tenir en compte diversos atenuants. En primer lloc, el calendari de festivitats de l'any nou lunar distorsiona la comparació i perjudica l'exercici actual. En segon lloc, els avanços intermensuals continuen sent positius i excel·lents en els tres indicadors. I, en tercer lloc, la revisió a l'alça de les vendes al detall per al conjunt del 2013 (de l'11,4% al 13,1%) ha estat una anotació positiva ignorada per la majoria d'articles mediàtics. Al front exterior, la fortalesa de les exportacions del gener, amb un avanç d'un +10,6% interanual, va quedar entelada per la feblesa del febrer
(–18,1%). Però torna a ser difícil discernir si les dades d'exportacions per al conjunt del gener i del febrer van ser realment pobres, ja que, a l'efecte distorsionador de les celebracions de l'any nou, s'han d'afegir les sospites de sobrefacturació en les exportacions durant els quatre primers mesos del 2013. Per la seva banda, les importacions es van mostrar vigoroses al gener i al febrer (+10% inter­­anual), la qual cosa no deixa de sorprendre en positiu, atès l'escenari de demanda certament una mica més feble que esperem. En aquest sentit, l'índex de gestors de compres (PMI) de manufactures va disminuir al febrer per tercer mes consecutiu, però es manté per damunt de 50, el llindar que denota expansió, mentre que el PMI del sector serveis va pujar fins als 55,0 punts, el màxim en tres mesos.

En aquest context, la decisió de devaluar lleugerament la divisa, el recent relaxament de les condicions monetàries, el primer impagament de bons per part d'una empresa xinesa i les paraules del primer ministre, Li Keqiang, reconeixent que el 2014 serà un any difícil són elements addicionals que nombrosos analistes destaquen en parlar d'un hard landing imminent. No obstant això, segons el nostre parer, aquests esdeveniments no s'han de llegir en clau negativa, sinó, més aviat, al contrari. La devaluació ha anat acompanyada d'una ampliació de la banda de fluctuació del iuan, en línia amb la liberalització financera anunciada pel nou Executiu, i, juntament amb el relaxament dels tipus monetaris, constituirà un factor d'estímul. El primer impagament corporatiu és un altre signe del canvi de model cap a «més mercat», l'efecte disciplinador del qual ha de servir per incentivar l'eficiència en l'assignació de recursos. A més a més, el primer ministre ha ratificat un objectiu substancial de creixement del PIB per al 2014: el 7,5%. Atès el paper hegemònic que encara exerceix l'Estat sobre les palanques del creixement (si més no a curt i a mitjà termini), cal prendre's molt seriosament aquest objectiu.

Sens dubte, és difícil calibrar el ritme d'avanç apropiat de l'activitat en un procés de canvis estructurals sense precedents com l'actual. Fa temps que l'economia xinesa està immersa en un aterratge suau, ara com ara amb un èxit no­­table. Aquesta moderació s'emmarca en una transformació del model de creixement cap a un major protagonisme del consum i dels serveis enfront del sector exterior i de la in­­versió en infraestructures. És cert que afronta riscos significatius, gestats durant els anys de creixement vigorós, com, per exemple, l'endeutament dels ajuntaments i d'altres ens locals, l'augment del shadow banking i les possibles bombolles d'actius. La fèrria determinació de l'Exe­­cutiu de virar cap a un nou model de desenvolupament menys distorsionat i més sostenible i la seva capacitat per aconseguir que la transició sigui gradual són les claus que cal vigilar. Sobre la voluntat, no hi ha gaires dubtes: les contundents declaracions reformistes emeses durant la Tercera Sessió Plenària del Partit Comunista, al novembre del 2013, es veuen ja con­­firmades per passos concrets en la direcció correcta. Sobre la capacitat de maniobra a curt termini de les autoritats econòmiques, la nostra opinió és favorable. La reduïda inflació del país permet aplicar mesures expansives de política monetària (malgrat la prudència anunciada pel banc central), i el nivell d'endeuta­­ment públic relativament controlat i les elevades reserves acumulades deixen un marge significatiu en l'àmbit fiscal. A més a més, la Xina ha demostrat habilitat en l'ús de la política macroprudencial per neutralitzat els conats d'ines­­tabilitat financera. Tot plegat fa pensar que l'anunci d'un col·lapse imminent sembla prematur.