La confiança de les llars després d'una crisi

La crisi global dels mercats financers del 2007-2008 i, amb posterioritat, la crisi del deute sobirà que va patir la zona de l'euro van produir immenses pèrdues en producció i en ocupació, de les quals algunes regions encara no s'han recuperat. Les llars van ser un dels agents econòmics més afectats per la crisi: algunes van veure com les fonts d'ingressos s'esvaïen, o com una part dels estalvis s'esfumaven, o com el valor de les propietats es reduïa. Tot plegat va afectar la confiança de les llars i el seu comportament a l'hora de prendre decisions. En un procés de recuperació com l'actual, la reactivació del consum i de la inversió d'aquests agents és de vital importància, i això passa per recuperar la confiança. En aquest article, analitzarem com certs biaixos cognitius inherents als individus dificulten que les nostres decisions de consum i d'estalvi s'apropin a les de l'Homo economicus, que és com, en economia, anomenem l'ésser teòric capaç de decidir basant-se en els estàndards de racionalitat,1 i quins efectes es poden produir en el comportament de les llars a partir de la interacció d'aquestes disfuncions cognitives després d'una crisi financera com la viscuda recentment.

La teoria del cicle vital del consum, desenvolupada per Franco Modigliani als anys cinquanta, planteja les bases del comportament dels agents en relació amb el consum i l'estalvi. De la teoria de Modigliani es desprèn que els individus preferim mantenir un consum el més estable possible al llarg del temps. Per aquest motiu, durant la joventut, tendim a demanar prestat, mentre que, durant la maduresa, ens decantem per estalviar, per, així, durant la vellesa, poder consumir aquestes reserves. Partint d'aquesta teoria, quan es produeixen xocs transitoris que afecten els nostres ingressos, tendim a esmorteir el xoc, en la mesura del possible, per mantenir nivells de consum similars. En canvi, si el xoc és permanent, sí modifica el nostre consum. No obstant això, a la pràctica, davant un xoc transitori, com en el cas d'una crisi, el consum tendeix a contreure's, com s'observa al gràfic corresponent a l'economia espanyola.

Aquest marc teòric bàsic ha servit per establir les bases d'una extensa literatura econòmica que ha permès enriquir l'anàlisi del comportament dels agents en la presa de decisions i que, al mateix temps, ha apropat el model a la realitat. Els primers passos es van fer en ajustar el model a un entorn d'incertesa en què els agents poden tendir, per exemple, a estalviar més per precaució i en resposta a possibles esdeveniments futurs incerts, la qual cosa es coneix com estalvi precautori. Aquest efecte s'observa, també, en el cas d'Espanya, on, durant la crisi, s'ha produït un augment substancial de l'estalvi. Una altra extensió del model inicial va ser la introducció de factors que limiten o que modifiquen les decisions de les llars, com els impostos, les contribucions a la Seguretat Social o les restriccions a l'accés al sistema financer.

Tot plegat no va ser suficient per recollir la complexitat del procés decisori, de manera que va sorgir una nova branca de l'economia, l'economia conductual (en anglès, behavioral economics), amb l'objectiu d'incorporar l'evidència que els individus involucrats en aquest procés no sempre actuen d'acord amb els estàndards de racionalitat, sinó que existeixen nombrosos biaixos cognitius que fan que divergim de la decisió òptima. La noció de biaix cognitiu va ser introduïda, per primera vegada, per Kahneman i Tversky i va sorgir d'observar la dificultat de pensar en termes probabilístics i d'actuar de manera racional davant de magnituds molt grans. A partir d'aquesta disfunció, s'han dut a terme nombrosos experiments per evidenciar l'existència de més situacions en què els judicis i les decisions humanes difereixen de la teoria de l'elecció racional. Alguns d'aquests fenòmens són la procrastinació, consistent a retardar la presa de decisions; la miopia, basada en no tenir en compte el futur, o la tendència a dependre en excés d'una dada a l'hora de prendre una decisió, ja sigui la més recent o la que més impacte ha tingut en el nostre passat.2

Tots aquests biaixos cognitius adquireixen importància quan es produeix un xoc negatiu considerable en els ingressos de les llars, com és el cas d'una crisi financera. Diversos estudis evidencien un canvi en les creences i en el comportament dels agents a causa de crisis viscudes amb anterioritat. En concret, això ha estat analitzat en un document de treball de la Reserva Federal de Chicago,3 en què es mostra que haver viscut una crisi financera4 té efectes duradors en el comportament dels individus. En particular, els autors analitzen les decisions d'estalvi dels immigrants residents als EUA que han patit crisis financeres als seus països d'origen (per exemple, un immigrant argentí que va patir el corralito entre el 2001 i el 2002). Gràcies a aquesta metodologia, disposen de dues mostres la població, una en què les creences i els comportaments han estat alterats per les vivències de la crisi i una altra en què no. Al mateix temps, els dos grups es troben en un marc institucional i financer comú, de manera que, si no patíssim aquests biaixos cognitius, les decisions d'estalvi i de consum no haurien de diferir entre individus amb característiques personals i econòmiques similars.5 Els resultats mostren que haver experimentat una crisi financera en el passat redueix la probabilitat de tenir dipòsits bancaris als EUA en 10,8 p. p. Així mateix, mostren que la severitat de la crisi també exerceix un paper rellevant. Per exemple, les crisis financeres que han anat acompanyades d'una crisi econòmica6 causen un major impacte en el comportament de les persones i, per aquest motiu, redueixen encara més la probabilitat de tenir aquest tipus d'instrument d'estalvi. Pel que fa al paper de les institucions, troben evidència que el marc legal i regulador durant la crisi és molt important de cara al comportament futur dels individus. En particular, els que van experimentar una crisi en un país amb una regulació que assegurava els dipòsits tenen la mateixa probabilitat de tenir dipòsits bancaris en institucions nord-americanes que un altre compatriota que no va patir la crisi.

No obstant això, sembla que les conseqüències dels episodis recessius van més enllà de l'impacte en les decisions d'estalvi i de consum. Un estudi recent7 mostra que les recessions afecten de forma permanent la formació de les creences socioeconòmiques dels individus. En concret, en aquest article, s'argumenta que les recessions als EUA han afectat la formació d'aquestes creences en el cas dels agents que les van patir durant els anys formatius (entre els 18 i els 25 anys). Els autors troben evidència que aquests individus afectats per una recessió en el passat creuen que la sort, en comptes de l'esforç, és el principal responsable de l'èxit personal. Per això tendeixen a preferir que el Govern sigui l'encarregat de redistribuir la riquesa per reduir les desigualtats. No obstant això, paradoxalment, aquests mateixos individus tenen significativament menys confiança en les institucions públiques i en la seva capacitat de proveir els serveis necessaris.

L'impacte que la crisi ha tingut en les famílies és indiscutible, ja que ha afectat la confiança de les llars i el seu comportament a l'hora de prendre decisions. En l'actual context de recuperació econòmica, cal esperar que la confiança de les famílies es vagi recuperant, i que això es tradueixi en un increment del consum i en decisions d'inversió menys conservadores. No obstant això, com s'ha comentat més amunt, l'impacte de la crisi sobre el comportament dels agents pot comportar que aquest procés sigui més lent del que seria desitjable, la qual cosa dificultaria la recuperació econòmica. Les institucions públiques exerceixen un paper molt important en aquest sentit. Han d'assumir-lo amb responsabilitat i actuar en conseqüència.

Ariadna Vidal Martínez

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank