La liberalització de les transaccions econòmiques entre països ha recorregut un llarg trajecte a partir del poderós impuls que va rebre després de la Segona Guerra Mundial. Però encara queda molt camí per davant, i no precisament de baixada. L'estancament de la Ronda multilateral de Doha des de fa més d'una dècada així ho testifica. Com a via alternativa, en els últims anys, han proliferat els acords de lliure comerç i d'inversió d'abast bilateral. Un dels més destacats, l'anomenat Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), involucra la Unió Europea (UE) i els EUA. Malgrat que la gestació del TTIP ve de lluny, es va haver d'esperar fins al 2013 per a l'inici efectiu de les negociacions. L'objectiu és clar: crear una àrea econòmica integrada lliure d'aranzels i de barreres reguladores per a les manufactures i per als productes agrícoles i harmonitzar la regulació dels fluxos d'inversions i del comerç de serveis. Tenint en compte la seva espectacular magnitud, la profunda integració que es pretén aconseguir i les motivacions geoestratègiques que se li intueixen, aquest projecte ha despertat interès i controvèrsia a parts iguals.
Si arriba a materialitzar-se, considerant la dimensió econòmica de les dues parts implicades, el TTIP seria el major acord comercial bilateral de la història: malgrat que, amb prou feines, representen el 10% de la població mundial, sumen gairebé el 50% del PIB global, acumulen un terç dels fluxos comercials i reben més del 30% de la inversió estrangera directa internacional. Molt més allà de l'eliminació dels aranzels (que, en l'actualitat, se situen ja en cotes molt baixes, per sota del 2% sobre el valor dels béns de mitjana), l'acord pretén establir un marc normatiu sobre productes i processos que faciliti l'intercanvi comercial, la prestació de serveis i les inversions entre els dos territoris. En aquest sentit, cal tenir en compte que, entre les dues regions, abunden les barreres no aranzelàries (regulacions, lleis o polítiques), que són un fre per als fluxos transatlàntics. A tot plegat cal afegir la intenció de fomentar la cooperació en àmbits tan sensibles com els drets de la propietat intel·lectual (molt arrelats en la societat nord-americana), el mercat laboral (un punt que, sense cap mena de dubte, pot despertar recels entre els europeus per la menor protecció al treballador que s'estila a l'altre costat de l'Atlàntic) o el medi ambient.
Certament, els EUA i la UE són dues de les regions econòmiques mundials més semblants pel que fa als estàndards i a les regulacions sobre productes i processos. Però, així i tot, la missió del TTIP és àrdua i polèmica, atesa la desconfiança que sol despertar qualsevol intent de modificar l'statu quo. El principal factor que les autoritats europees i nord-americanes han esgrimit en favor del TTIP són els beneficis econòmics. Existeix un ampli consens que, a mitjà termini i en termes globals (com a suma de les diferents parts afectades), una major liberalització comercial impulsa el creixement econòmic, gràcies a l'augment de la producció i de l'eficiència (vegeu l'article «L'impacte econòmic del TTIP», del present Dossier, per a una anàlisi detallada dels beneficis). No obstant això, a curt termini, hi ha un seguit de costos, com, per exemple, l'augment de l'atur als sectors més afectats per una major competència. El desafiament del TTIP és evitar aquests esculls a curt termini sense perdre el rumb cap a la integració.
Així i tot, més enllà dels efectes en termes de PIB o de renda, una preocupació que han manifestat alguns grups sociopolítics (en especial, a Europa) és la possible pèrdua de sobirania institucional que amenaçaria la satisfacció de les preferències pròpies en relació amb els béns i els serveis consumits. Segons aquest enfocament, algunes barreres no aranzelàries són, precisament, un reflex de les preferències dels ciutadans d'una regió. Així, si els ciutadans d'Europa no desitgen productes modificats genèticament, per posar un exemple controvertit, s'argumenta que s'ha de respectar. En cas contrari, la viabilitat del TTIP serà dubtosa, ja que, a la resistència puntual dels sectors ara més protegits a nivell normatiu i aranzelari, caldria afegir una pressió ciutadana més general. En aquest sentit, l'estratègia d'harmonització de les regulacions que segueixi el TTIP serà especialment rellevant. En termes conceptuals, hi ha dos tipus d'estratègies que es podrien adoptar per igualar els estàndards: l'harmonització plena o el reconeixement mutu. L'harmonització plena, com el seu nom indica, iguala en un grau elevat les regles que regeixen les característiques dels productes. Aquesta és l'opció que garanteix millor la lliure circulació de béns i de serveis i la que generaria els màxims beneficis del comerç. No obstant això, també pot imposar costos substancials en matèria de benestar als països que s'integrin comercialment si les regulacions nacionals reflecteixen fidelment les seves preferències locals. D'altra banda, sota el reconeixement mutu, els signants reconeixen el marc regulador de l'altre país i accepten la circulació, al seu territori, dels productes que s'hi confeccionin. En aquest cas, malgrat que les preferències locals no es vegin amenaçades de forma directa per un marc normatiu que no les reflecteixi, el problema bàsic és que, en certs casos, no es pot descartar que tingui lloc una pressió desreguladora al país de destinació dels béns si la seva regulació és clarament més estricta. Tal com s'exposa a l'article del Dossier «Les controvèrsies del TTIP: dificultats irresolubles?», el TTIP s'inclina, en la majoria dels casos, per estratègies més properes al reconeixement mutu que a l'harmonització plena. Tenint en compte que l'harmonització comporta una pèrdua de sobirania, sembla una bona elecció.
A més dels motius econòmics, el TTIP es basa en raons geoestratègiques. En menys d'una dècada, el centre de gravetat comercial s'ha traslladat de l'Atlàntic al Pacífic. En aquesta nova etapa, la Xina s'ha convertit en una peça clau i ha recuperat el poder internacional després d'haver-lo perdut al segle XIX amb la irrupció de les potències occidentals. La rellevància d'Àsia en general, i de la Xina en particular, es manifesta clarament al tauler dels acords comercials. En el seu desig de recuperar el terreny perdut i de marcar les seves pròpies regles, els països asiàtics han establert nombrosos tractats comercials i d'inversió, entre els quals destaca l'acord comercial i inversor entre la Xina i els països de l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), que representen, en conjunt, el 17% del PIB mundial i gairebé el 30% de la seva població. Altres acords importants són els de la Xina-Pakistan, la Xina-Nova Zelanda, la Xina-Singapur, l'ASEAN-Índia, l'ASEAN-Corea i l'ASEAN-Austràlia, entre molts altres. Si considerem els tractats d'inversió com a referència, la llista és molt més llarga. A nivell global, la Xina ha establert acords bilaterals d'inversió amb 130 països, enfront dels 46 que mantenen els EUA. En aquest context d'auge ràpid del regionalisme asiàtic, els EUA han vist amenaçat el seu lideratge econòmic, de manera que no és estrany que, en pocs anys, hagin promogut els seus propis tractats comercials amb la intenció de contrarestar el predomini asiàtic. Abans de promoure les negociacions del TTIP, els EUA van iniciar els preparatius per a l'acord TPP (Trans-Pacific Partnership), que inclou una gran potència asiàtica com el Japó i alguns dels països pertanyents a l'ASEAN, i que, òbviament, exclou la Xina. Mitjançant aquests tractats, els EUA aspiren a establir normatives sectorials àmpliament acceptades pels seus socis comercials i inversors, de manera que es puguin arribar a convertir en estàndards internacionals. Precisament, la paralització del procés de negociacions comercials a nivell mundial a la Ronda de Doha va ser deguda, en bona part, a la negativa en bloc dels països emergents a l'hora d'acceptar molts dels estàndards de producció suggerits pels països més avançats. Però no sembla que els EUA s'hagin donat per vençuts, de manera que busquen reunir prou suports a les seves normatives per altres vies, mitjançant socis culturalment propers, com pot ser la UE, o aprofitant el poder que li atorga el seu pes en diverses negociacions en marxa a nivell regional.
En definitiva, el TTIP pretén ser una mica més que un mer tractat bilateral de lliure comerç. En última instància, ambiciona erigir-se com a referent mundial en matèria d'estàndards de comerç i d'inversió. Malgrat tot, això exigeix un compromís sòlid per part dels Estats implicats. Un compromís que, si és massa exigent, en especial en termes de pèrdua de sobirania, podria conduir al fracàs de les negociacions. L'èxit dependrà de la capacitat de consolidar un referent, respectant les preferències més arrelades entre els diferents col·lectius d'individus.
Clàudia Canals
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank
