Hi ha una evidència «matinera» de ‘de-risking’? (part I): els EUA i la Xina

Des del 2008, els fluxos comercials gairebé s’han estancat a nivell global. Al mateix temps, l’augment significatiu de les tensions comercials entre països, principalment a partir del 2018 i amb l’eix EUA-Xina a l’epicentre, està comportant un redisseny dels fluxos comercials. La pregunta clau és si, davant una retòrica i unes polítiques més enfocades a reforçar la «seguretat econòmica», hi ha evidència que els llaços comercials (o les «dependències») entre els majors blocs econòmics hagin disminuït de manera sistemàtica.

Des del final del 2018, les exportacions de la Xina als EUA han patit un zigzagueig, amb contraccions el 2019 i el 2022-2023 i amb màxims històrics entre els dos períodes (vegeu el primer gràfic). Així i tot, des del 2018, la Xina ha perdut gairebé 5 p. p. de quota en les importacions totals dels EUA, al mateix temps que les quotes de països com Mèxic o el Vietnam, i fins i tot la zona de l’euro, han augmentat.

• 1. En sentit contrari, entre el 2018 i el 2021, les exportacions dels EUA a la Xina han augmentat gairebé el 30% i al Vietnam, el 10%.

• 2. Tot i que la Xina ha perdut quota en les importacions totals dels EUA, continua sent el major soci comercial dels EUA per importacions, amb una cinquena part del total. D’altra banda, la Xina és també el principal origen de les importacions del Vietnam. Tot i que, el 2018, el 31% de les importacions totals de béns del Vietnam provenien de la Xina, el 2021, aquesta xifra va arribar al 39%. El principal producte importat pel Vietnam són els circuits integrats (el 12% de les importacions totals). El 2018, el 23% dels circuits integrats importats pel Vietnam provenien de la Xina (en relació amb el 46% de Corea del Sud i el 6% dels EUA o del Japó). El 2021, la quota de la Xina va passar al 33% (el 33% de Corea del Sud, el 7% del Japó i el 4% dels EUA).
• 3. Per a una identificació clara de les «dependències» entre economies mitjançant les cadenes globals de valor, cal utilitzar dades de valor afegit a nivell internacional, disponibles, per exemple, a la base de dades TiVA de l’OCDE. Aquestes dades permeten identificar l’origen real dels béns i serveis que arriben, que es consumeixen i que s’exporten en un determinat país, tenint en compte que els fluxos bruts de les importacions i de les exportacions entre països incorporen contingut amb origen en múltiples geografies. No obstant això, per la complexitat d’aquestes dades, es publiquen amb diversos anys de retard.

Malgrat que, d’una banda, la intensificació dels fluxos de comerç del Vietnam amb la Xina i amb els EUA haurà contrarestat, si més no en part, la relativa feblesa dels fluxos directes entre la Xina i els EUA, encara cal verificar si aquestes desviacions de fluxos de comerç es van estendre a altres països. Si ens centrem en la regió asiàtica i en altres grans economies emergents, s’observa, en el mateix pe­­­río­­de, un creixement més ràpid dels fluxos de comerç dels EUA amb altres països ASEAN (com Indonèsia, Malàisia o Tailàndia), així com amb Corea del Sud o amb Taiwan, tots amb creixements superiors al 30%. També amb l’Índia els fluxos de comerç han crescut més del 30%, mentre que els fluxos amb Mèxic o amb el Brasil s’han estancat entre el 2018 i el 2021.

Diversos matisos en aquests casos ajuden a entendre els reptes i la complexitat del procés de de-risking entre grans potències econòmiques. D’una banda, si observem que els EUA han disminuït les importacions des de la Xina i han augmentat les d’altres països, el fet que aquests països hagin augmentat les importacions des de la Xina implica que no es pugui concloure que els vincles comercials indirectes dels EUA amb la Xina no hagin augmentat. En gairebé tots els casos esmentats més amunt, el creixement de les importacions d’aquests països des de la Xina ha gairebé igualat, o fins i tot superat, el creixement de les exportacions als EUA (vegeu la segona taula). De l’altra, en el cas de l’Índia, on les exportacions als EUA han crescut el 34% en el període i les importacions des de la Xina ho han fet el 24%, tampoc és evident que aquest canal hagi comportat un de-risking nord-americà de la Xina. D’una banda, els fluxos anuals de les exportacions de l’Índia als EUA són set vegades inferiors als de la Xina als EUA (i són, fins i tot, inferiors als del Vietnam als EUA). De l’altra, el patró d’especialització sectorial de l’Índia i de la Xina és molt diferent. Mentre que gairebé el 50% de les exportacions de la Xina als EUA (i a l’Índia) són d’electrònica i maquinària, les principals exportacions de l’Índia als EUA són de pedres precioses (el 20%) i de productes farmacèutics (el 10%), i l’electrònica i la maquinària sumen, en conjunt, poc més del 10% del total.

• 4. Vegeu, per exemple, Utar, H. et al. (2023), «The US-China Trade War and the Relocation of Global Value Chains to Mexico», CESifo Working Paper, núm. 10.638. Segons el Peterson Institute for International Economics (PIIE), les barreres aranzelàries entre la Xina i els EUA s’han situat entre tres i sis vegades per damunt dels nivells observats fins al 2018.