Aranzels Trump: un gol en pròpia porta?

Els anuncis de les pujades tarifàries de l’Administració Trump han incrementat l’aranzel mitjà efectiu que apliquen els EUA a les seves importacions en més de 20 p. p., fins a nivells màxims de l’últim segle, tot i que la decisió ha quedat suspesa durant 90 dies (amb l’excepció de la Xina), període durant el qual s’aplicarà un aranzel universal del 10%. A més de l’arbitrari mètode de càlcul per estimar l’aranzel país per país (incloses algunes illes deshabitades), la decisió no servirà per assolir els objectius de reduir el desequilibri extern dels EUA (que té l’origen en un excés d’inversió sobre l’estalvi intern), per recuperar els llocs de treball en sectors on els EUA van perdre fa molt de temps els avantatges competitius o per equilibrar de manera estructural la posició deficitària fiscal del país. Mentrestant, el preu que caldrà pagar és el retorn a un món fragmentat i l’increment exponencial de la incertesa sobre el perfil de la política econòmica i comercial, la qual cosa amenaça amb desestabilitzar l’economia mundial. Per tant, som davant una decisió que entra dins la categoria dels jocs de suma negativa, ja que perjudica tots els actors implicats, la qual cosa es traduirà, com a mínim, en un escenari amb menys creixement global i amb una inflació més elevada als països que participin en l’escalada proteccionista. Ara com ara, el comportament dels mercats financers en els dies posteriors a la decisió, amb fortes reculades a les borses, amb un augment de la volatilitat i amb el repunt dels spreads de crèdit, reflecteix el potencial desestabilitzador de les mesures anunciades.

No és fàcil buscar senyals entre el soroll i la disrupció, descobrir ordre en el desordre o trobar algun patró de comportament racional davant decisions nocives per a tots els agents involucrats en un joc que, en teoria, i en nom de la màxima eficiència, hauria de ser cooperatiu. Igual que l’evolució de les cultures és una recerca contínua de solucions de suma positiva per als inevitables problemes que sorgeixen de la convivència, els avanços en el desenvolupament econòmic es consoliden també en jocs de suma positiva, una bona part dels quals tenen el seu origen en l’explotació dels avantatges competitius per part de cadascun dels jugadors al tauler econòmic. Si la innovació i la difusió del coneixement són al cor del procés de creixement, sembla difícil que, en economies amb barreres a la competència exterior, els factors productius s’assignin de manera òptima als processos i als sectors capdavanters, la qual cosa limitarà l’avanç de la productivitat i de la renda per capita (quelcom en què els EUA han estat líders en les últimes dècades). Especialment en absència d’un entorn institucional estable, amb una bona protecció dels drets de propietat. Aquest era el consens generalitzat entre els economistes, si més no fins al ja famós Liberation Day.

I a partir d’ara què? El punt de partida és desafiador, perquè disparar-se al peu no sol ser el més usual quan parlem de la política econòmica de la primera potència mundial. Entrem en una nova fase d’incertesa a nivell global, atès que les mesures anunciades podrien ser una referència inicial per a una negociació multilateral que ens acosti a un punt d’equilibri menys lesiu o podrien propiciar una escalada de les tensions comercials. En el primer escenari, si s’arriba ràpidament a algun tipus d’acord que impliqui un aranzel mitjà substancialment inferior a l’anunciat inicialment, els danys col·laterals serien limitats, sobretot perquè baixaria la tensió al canal financer i augmentaria la certesa dels agents econòmics per prendre decisions. Però, si s’obre un escenari de guerra comercial generalitzada, l’economia mundial patirà un major impacte, amb el risc afegit d’un procés inflacionista. En tot cas, el que sembla clar és que estem assistint als últims espeternecs del procés conegut com a globalització i a la consolidació de tendències com: fragmentació geopolítica, cerca d’autonomia estratègica, reconfiguració i reducció de les cadenes de valor, i reequilibri obligat dels models de creixement massa dependents de la demanda externa (també en això té raó Draghi). Ens pot agradar més o menys, però el que ha servit en les últimes dècades (model alemany?) pot ser que ja no ho faci en l’actualitat. I la capacitat i la flexibilitat d’adaptació al nou entorn determinaran si es forma part dels guanyadors o dels perdedors quan, després de remenar les cartes, arribem al nou punt d’equilibri mundial. Ara com ara, sembla que la resposta europea (més enllà de la negociació comercial pura i dura) va en la direcció correcta, tot i que, probablement, atès el nivell dels desafiaments, és insuficient. No serà fàcil equilibrar de forma estratègica les relacions amb els EUA i amb la Xina a curt termini, sobretot sense millores en la governança. Mentrestant, és probable que continuem assistint a la cerimònia de la confusió, entre focs d’artifici, dies de l’alliberament i soroll intens.