Les polítiques socials europees a la cruïlla
La globalització, els canvis tecnològics i els moviments migratoris transformen a gran velocitat les formes de producció i el mercat de treball de les economies europees. Malgrat comportar importants beneficis per al conjunt de la societat, també pressionen a l’alça la desigualtat i la població en risc d’exclusió.1 Aquests impactes es concentren en determinats grups d’individus que també han patit l’efecte de la crisi econòmica dels últims anys. Tot plegat fa que sigui necessari dotar els programes d’assistència social amb els recursos adequats i assegurar-se que aquests recursos s’utilitzen amb la màxima eficiència.
L’origen de les polítiques socials a Europa es remunta a la introducció a Alemanya, per part d’Otto von Bismarck al final del segle XIX, d’uns sistemes d’assegurança de salut, d’accident laboral i de jubilació. De llavors ençà i, en particular, després de la Segona Guerra Mundial, s’ha anat ampliant la cobertura dels sistemes de pensions i de salut pública i s’han desenvolupat els programes d’assistència a les famílies, als aturats i a les persones amb discapacitats, entre d’altres. L’any 2016, la despesa pública destinada a polítiques socials es va situar en el 23,6% del PIB a la UE. La distribució de la despesa entre els diferents programes és molt dispar, però, en general, la major part dels recursos es dedica al sistema de pensions i de salut pública (vegeu el segon gràfic).
Els programes socials redueixen la desigualtat de renda i la pobresa i són un mecanisme d’estabilització econòmica en moments de crisis. El 2014, per exemple, la recaptació d’impostos i les transferències de renda van reduir, de mitjana, el 38% la desigualtat d’ingressos a la UE, segons dades de l’OCDE.2 No obstant això, en un context de màxima pressió sobre les finances públiques, no solament és important assegurar l’efectivitat d’aquests programes, sinó també la seva eficiència, intentant obtenir l’objectiu buscat de la millor manera possible. En aquest sentit, és clau el disseny i com es proveeixen els programes, ja sigui de manera pública o privada, així com avaluar-los de manera sistemàtica.
Així mateix, els actuals canvis socials obliguen a qüestionar-se si continuen sent vàlids els mecanismes dissenyats per facilitar la igualtat d’oportunitats durant les últimes dècades. En aquest sentit, a més dels sistemes de protecció social tradicionals, que protegeixen contra la malaltia, la invalidesa, la vellesa o la pèrdua de treball, l’èmfasi es posa, cada vegada més, en el sistema educatiu. Actuar en aquesta àrea, ja des de la guarderia i durant tot el procés educatiu, incloses la formació professional, la universitat i la formació contínua, és clau per promoure la igualtat d’oportunitats en un moment en què els canvis tecnològics modifiquen les necessitats del mercat de treball.3 Un bon exemple d’això és el Pilar Europeu de Drets Socials, aprovat al novembre del 2017 per la Comissió Europea i que posa un èmfasi especial en la reformulació del funcionament del mercat de treball i del sistema de benestar europeu. Els principis inclosos al Pilar engloben des de la igualtat d’accés a l’educació fins al foment de mecanismes que millorin l’estabilitat laboral. Destaca, també, la proposta d’introduir el dret a unes prestacions de renda mínima per a totes les persones que no disposin de prou recursos, així com la introducció d’incentius perquè les persones que puguin treballar s’integrin al mercat laboral. Assolir aquesta xarxa de seguretat en una societat canviant és una tasca complicada en què cal redoblar els esforços.
1. Vegeu el Dossier «Les noves tecnologies i el mercat de treball», en l’IM02/2016.
2. Reducció de l’índex de Gini, a causa dels impostos i de les transferències socials el 2014 (OCDE, 2016, «Income Inequality Update»).
3. Vegeu el Dossier «Educació: més imprescindible que mai», en l’IM05/ 2017.
