L'Iran i el seu possible nou paper en el mapa petrolier
L'acord nuclear signat el 14 de juliol entre l'Iran i els cinc membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides més Alemanya estipula que el país redueixi les existències d'urani enriquit en un 98% en 15 anys i la seva capacitat d'enriquir-lo en dos terços en 10 anys. A canvi, s'aixecaran totes les sancions imposades pel seu programa nuclear, la qual cosa li permetrà exportar petroli a mercats fins ara restringits, com la UE. Durant les primeres setmanes de setembre, el president dels EUA, Barack Obama, es va assegurar els suports suficients al Senat per tirar endavant la ratificació de l'acord.
Les conseqüències potencials del retorn del petroli iranià als mercats occidentals poden ser significatives: l'Iran és el setè productor mundial, amb 3,4 milions de barrils diaris (MBD) de cru d'un total global de 93 MBD el 2014; ocupa la quarta posició en nivells de reserves, per darrere de Veneçuela, l'Aràbia Saudita i Canadà, i es troba en el grup dels productors de més baix cost.
En aquest context, i segons les estimacions del Govern iranià, l'aixecament de les sancions pot comportar un augment de la producció mundial d'1,1 MBD ja el 2016. Un augment que, sens dubte, es veurà afavorit per la millora de la capacitat financera del país, que recuperarà l'accés als actius que tenia bloquejats a l'estranger, i per l'increment esperat de les inversions estrangeres. En aquest sentit, nombroses petrolieres foranes ja han mostrat un gran interès pel país. Així, el Govern espera assolir, a mitjà termini, una producció total de 5 MBD, una xifra que no sembla exagerada si es tenen en compte els 6 MBD que l'Iran produïa en la dècada de 1970. Pel que fa a l'impacte que es podria derivar de l'augment de la producció iraniana, només cal tenir en compte que, des que l'Aràbia Saudita va iniciar, el 2014, l'estratègia de no cedir quota de mercat, l'oferta mundial de cru s'ha incrementat al voltant dels 1,4 MBD. Les repercussions de la maniobra sobre el preu del cru són del tot conegudes.1
Malgrat que la materialització del potencial petrolier del país presenta certs riscos, semblen controlables. Des del punt de vista macroeconòmic, la intensificació de les sancions internacionals el 2012 i la reforma sobre els subsidis energètics i alimentaris iniciada al final del 2010, que va situar la inflació en cotes superiors al 30%, han empès l'economia a una etapa d'estagflació. L'FMI estima que el país creixerà un reduït 0,6% el 2015 i els preus, el 16,5%. Aquest deteriorament de les taxes de creixement s'ha reflectit en el saldo fiscal, que ha passat d'un superàvit proper al 3% del PIB el 2010 a un dèficit estimat del 2,4% el 2015, i en el saldo corrent, que s'ha reduït en gairebé 5 punts del PIB fins al +0,8% previst el 2015. En aquest sentit, la bona notícia és que la implementació de l'acord nuclear augmentaria les exportacions energètiques de l'Iran de forma gairebé immediata, la qual cosa milloraria el seu panorama macroeconòmic amb una relativa celeritat.2 Així mateix, l'empitjorament fiscal dels últims anys no comporta un risc significatiu, tenint en compte que el deute públic del país se situa en un contingut 11,8% del PIB, coherent amb els nivells de les economies del golf Pèrsic.
A nivell institucional, també cal afrontar certs reptes. Així, l'índex Ease of Doing Business elaborat pel World Bank, que classifica les economies en funció de la facilitat per fer-hi negocis, situa l'Iran en el lloc 130 d'un total de 189 països, lluny, per exemple, de la posició 49 que ocupa l'Aràbia Saudita. No obstant això, l'establiment d'un nou contracte per a l'explotació dels recursos energètics, l'Integrated Petroleoum Contract, previst per al final del 2015, és un pas important en la millora de les condicions per als inversors estrangers. Aquest contracte, a banda d'allargar la durada permesa d'explotació del recurs, amplia les fases d'implicació dels inversors estrangers, la qual cosa augmentarà la rendibilitat de les inversions i, per tant, el seu atractiu.
Finalment, en l'àmbit extern, hi ha cert nerviosisme per l'oposició a l'acord manifestada per Israel i per l'Aràbia Saudita, dos aliats estratègics dels EUA, i per alguns polítics nord-americans, entre ells alguns candidats a la campanya presidencial del 2016. No obstant això, l'avançada fase en què es troba l'acord i l'elevat compromís amb el seu èxit expressat pel president Obama fan poc probable que fracassi.
1. L'augment d'oferta ha estat conseqüència de l'increment de la producció de l'Aràbia Saudita, però també d'altres països, com l'Iraq.
