Temps de transformació

El punt de partida de l’economia internacional de cara al 2023, després de les sorpreses negatives de tota mena que han anat afectant l’escenari, és ben conegut per tothom: augment del risc geopolític, disrupcions als mercats energètics, fragilitat macroeconòmica, resposta dràstica dels bancs centrals a l’amenaça inflacionista i increment de la inestabilitat financera. Un panorama poc esperançador, l’origen del qual rau en el desequilibri persistent entre oferta i demanda que han anat alimentant els successius xocs als quals ens hem enfrontat en els últims anys (COVID, guerra a Ucraïna, colls d’ampolla, etc.). I el desenllaç del qual és l’augment generalitzat de les pressions inflacionistes i la intensa desacceleració del creixement que ja es percep en els indicadors d’activitat des de l’estiu, amb el dubte de si tot acabarà en una reculada puntual de l’activitat (un parell de trimestres de creixement negatiu) o si haurem d’a­­frontar una crisi més important, amb afectacions sobre el mercat de treball (estagflació?).

La volatilitat que, en els últims mesos, presenten variables clau per a les previsions macroeconòmiques (preus de l’e­­ner­­gia, tipus d’interès i tipus de canvi), la dificultat d’incorporar en els escenaris les novetats en l’àmbit geopolític i els seus efectes sobre les expectatives, i, finalment, el problema de calibrar la resposta de les polítiques monetària i fiscal als desafiaments que van apareixent dia a dia, confereixen al 2023 una complexitat especial en el sempre procel·lós exercici de les previsions econòmiques. En especial quan la sensibilitat dels mercats va augmentant arran de l’enduriment de les condicions financeres globals que s’ha produït en els 12 últims mesos (+300 p. b. de mitjana a les economies avançades), moviment liderat per una Reserva Federal que, després dels dubtes inicials, s’ha posat a tirar del gran grup sense mirar enrere.1

Precisament, la digestió d’aquest canvi de règim en la política monetària i, per tant, en la capacitat (flexibilitat) dels bancs centrals de sufocar qualsevol episodi d’inestabilitat financera serà una de les claus de l’escenari a mitjà termini. Sent cons­­cients, després de l’avís per a navegants de la minicrisi britànica, que es va tancar amb la dimissió de Liz Truss, de la importància que la política fiscal estigui alineada amb el desafiament monetari. Els temps canvien també per a la combinació òptima de política econòmica que demanda la conjuntura econòmica. Ignorar la restricció pressupostària amb una política fiscal desordenada allunyaria la meta que intenten assolir les autoritats monetàries i incrementaria el risc d’accidents financers. En aquest cas, la incertesa fiscal pot obligar a fer majors pujades de tipus d’interès, quelcom equivalent a pitjar el fre i l’accelerador alhora, com ens ho recordava l’FMI a la seva última reunió semestral.

Per tant, la coordinació entre Governs i entre bancs centrals, quan els objectius dels costats fiscal i monetari són diferents, es convertirà, en els propers mesos, en una de les claus que determinarà el bon funcionament del cicle econòmic el 2023. No és fàcil passar de quelcom semblant a la dominància fiscal a un règim en què torna a ser prioritària l’estabilitat macroeconòmica a curt termini, en especial amb el soroll que poden introduir els desajustaments en els tipus de canvi. En gran part, aquest joc determinarà el nivell d’arribada en el procés de pujada dels tipus d’interès (terminal rate) i el temps que trigarà la inflació a tornar-se a aproximar als objectius.