Aigualint el vi de la recuperació?
La recuperació de l'economia espanyola es confirma mes rere mes. Les dades avançades del PIB del 1T 2015 indiquen una taxa intertrimestral del 0,8%, per damunt de les expectatives, i situen la velocitat de creuer de l'economia al voltant del 3%. Alguns analistes situen ja el creixement mitjà d'enguany en aquesta xifra. A "la Caixa" Research, mantenim aquest mes la previsió del 2,5%, malgrat que el vigor de les últimes setmanes comportarà, probablement, una revisió futura a l'alça.
Als factors temporals, ja coneguts, que han impulsat el creixement (la depreciació de l'euro, el baix preu del petroli, una política fiscal menys contractiva i la renovada confiança dels consumidors i de les empreses), cal afegir-hi ara un element nou, les expectatives (i la realitat) d'unes condicions financeres més laxes arran del programa d'expansió quantitativa implantat pel Banc Central Europeu (BCE). Aquest còctel expansiu ens pot acostar, efectivament, al 3% de creixement, en especial si l'entorn financer internacional continua sent benigne i si les administracions públiques no aprofiten el vent de popa per reduir amb més celeritat els dèficits.
En aquest moment del cicle econòmic, i fins i tot corrent el risc d'aigualir una mica la tan esperada recuperació, és important advertir quins són els principals riscos que, a curt o a mitjà termini, podrien fer-la descarrilar.
El primer risc deriva de l'entorn financer en què opera l'economia espanyola. En no disposar d'un banc central propi, les condicions monetàries internes són el resultat de la conjunció de dos factors: la política que estableix el BCE per al conjunt de la zona de l'euro i la percepció que tenen els inversors internacionals del risc d'invertir en actius espanyols, risc que, de manera sintètica, resumim amb el diferencial entre la rendibilitat del bo espanyol a 10 anys i el mateix títol per a Alemanya. La coneguda prima de risc.
En l'actual cicle de recuperació, les condicions financeres s'han relaxat tant per l'acció directa del BCE com per les reformes i pels ajustos duts a terme internament a Espanya, que han estat percebuts de forma favorable pels inversors internacionals. És veritat que, pel que fa a la política del BCE, som davant un període, en principi perllongat, de condicions monetàries molt laxes. Però també ho és que, en un marc de total mobilitat de capitals com l'actual, un canvi dràstic d'apetència en relació amb el «risc Espanya» és sempre una perillosa amenaça potencial. Per aquest motiu, és desitjable adoptar la màxima cautela i continuar disminuint els nivells d'endeutament del país i, en especial, del sector públic, per situar-los en cotes més moderades i sostenibles.
El segon gran risc se situa al front de la inflació i dels salaris. El vigor de la recuperació certifica, d'una banda, que és possible créixer i generar renda en un marc d'estabilitat de preus i de salaris. A més a més, l'IPC cau per l'efecte de la cotització del cru, però la inflació subjacent està estabilitzada i la moderació en el creixement dels salaris contribueix a mantenir o a millorar la situació competitiva del país. Un deteriorament en aquesta línia seria una trava per a aquesta recuperació, ja que la millora econòmica no seria sostenible si es trenca l'equilibri exterior del país.
Aquest patró ha estat l'habitual a Espanya. Quan l'economia ha crescut amb força, el sector exterior ha entrat ràpidament en dèficit. En l'actual recuperació, el repte és aconseguir no tornar a ballar-la i no deixar-se enganyar per miratges, ja que els baixos preus del petroli gairebé asseguren les xifres positives dels comptes exteriors durant un cert temps. Seria un greu error caure en la complaença si aquests resultats positius emmascaressin un deteriorament de la posició competitiva del país.
Jordi Gual
Economista en cap
31 de març de 2015
