Zona de l'euro: sense convergència no hi ha unió
Perquè una unió monetària sigui sostenible, la convergència econòmica entre els països que la integren és fonamental. Per aquest motiu, és convenient analitzar fins a quin punt s'ha produït una convergència real entre els països de la zona de l'euro en les últimes dècades i com es pot aconseguir que sigui més profunda.
Des de la instauració dels criteris de Maastricht, el 1992, els països de la zona de l'euro van experimentar una certa convergència: la diferència entre el PIB per capita (en paritat de poder de compra) dels països del nucli i de la perifèria es va reduir (vegeu el primer gràfic). El procés va ser més intens en alguns països, com Espanya, on el PIB per capita va passar del 81,0% del PIB per capita mitjà de la zona de l'euro el 1993 al 95,3% el 2007.
No obstant això, aquesta convergència, que mai es va acabar de consolidar, es va començar a desfer a partir de la crisi financera global del 2008. La diferència entre el PIB per capita del nucli i de la perifèria es va incrementar des dels 11 p. p. del 2007 fins als 21 p. p. del 2013, ja que la recessió econòmica va ser més intensa i duradora a la perifèria. Des de l'any passat, però, tot indica que aquesta divergència entre economies comença a remetre, en particular en països com Espanya, que, en l'actualitat, recupera una part del terreny perdut durant la crisi i on el PIB per capita es podria situar en el 91,3% del PIB per capita mitjà de la zona de l'euro el 2016. El cas d'Itàlia, que se situa a l'altre costat de l'espectre, és especialment crític, ja que va patir un empobriment relatiu abans i durant la crisi: d'un PIB per capita el 8% superior a la mitjana de la zona de l'euro el 1993 va passar a un PIB per capita el 2,6% inferior el 2007. La xifra va continuar baixant durant la crisi i, el 2014, ja era el 8,6% inferior a la mitjana europea.
Entre el 1990 i el 2007, es va assolir una relativa convergència entre les economies de la zona de l'euro, gràcies a una major contribució al creixement del factor treball als països de la perifèria, tant en termes de la quantitat d'ocupació (per exemple, per l'increment de la participació laboral femenina) com de la qualitat (per exemple, per l'augment del nivell educatiu dels treballadors). D'altra banda, la contribució del factor capital no relacionat amb les tecnologies de la informació també va ser superior a la perifèria, la qual cosa va contribuir, així mateix, al catch-up d'aquests països.1 No obstant això, la productivitat total dels factors (PTF), que mesura l'eficiència amb què una economia utilitza els factors productius, no va afavorir el procés de convergència, sinó tot el contrari: entre el 1990 i el 2007, la PTF va empitjorar a la perifèria i va augmentar al nucli, una divergència que es va intensificar amb la crisi.
En definitiva, la convergència que s'ha produït entre els països de la perifèria i els del nucli en les últimes dècades ha estat molt limitada i, a més a més, ha tingut lloc gràcies a un major creixement dels factors treball i capital a la perifèria, de manera que el recorregut a llarg termini és limitat. Al capdavall, per assolir una convergència duradora entre països, la productivitat ha d'augmentar més a la perifèria que al nucli. Traduït en accions concretes, els països endarrerits han de millorar l'eficiència de les economies adoptant les institucions, les tecnologies i els mètodes de producció dels avançats i han de treure més profit de les economies d'escala que aporta el mercat únic. La productivitat total dels factors és l'element clau que determina el creixement a llarg termini. Només un augment d'aquesta productivitat a la perifèria propiciarà que la convergència entre països s'intensifiqui i sigui duradora a llarg termini.
1. La contribució al creixement de la inversió en capital de les tecnologies de la informació ha estat baixa tant als països del centre com als de la perifèria de la zona de l'euro, la qual cosa explica una part del menor creixement de la regió en comparació amb els EUA.
