En els últims anys, la capacitat de resistència de les exportacions espanyoles s'ha posat de manifest. Així, després de la forta contracció del comerç mundial del 2009, Espanya va ser, juntament amb Alemanya, de les primeres economies de la zona de l'euro capaces de recuperar el terreny perdut.
En particular, les exportacions de béns van augmentar, de mitjana, el 4,8% anual en termes nominals entre el 2007 i el 2013. En termes reals, l'increment es va situar en el 3,4% anual. A més a més, la bona evolució de les exportacions espanyoles es va produir fins i tot amb la demanda del nostre principal soci comercial, la zona de l'euro, en hores baixes. Sens dubte, la diversificació de les exportacions a nivell geogràfic i de producte va ser clau per reactivar el sector exportador espanyol.
Un clar reflex de la major internacionalització de l'economia espanyola és que les variacions de la demanda externa global es tradueixen en un major increment de les exportacions espanyoles. Així ho reflecteix un simple exercici en què es relaciona l'augment de la demanda global amb el creixement de les exportacions espanyoles abans i després de la recessió (vegeu el gràfic). Segons aquest exercici, atès l'increment de la demanda global que s'ha produït en els tres últims anys, l'augment de les exportacions espanyoles de béns ha estat de 0,8 p. p. a l'any superior al que s'hauria produït amb el model exportador anterior a la crisi. La mateixa lògica es pot aplicar al període anterior a la recessió: entre els anys 2000 i 2008, l'increment de la demanda externa de béns es va traduir, de mitjana, en un augment anual de les exportacions de béns del 10,1%.1 En canvi, amb el patró de les exportacions observat entre els anys 2011 i 2013, haurien augmentat l'11,5%, 1,4 p. p. més que amb el patró del període anterior.
De tota manera, el 2014, l'evolució del sector exportador ha plantejat alguns interrogants. En termes reals, durant els tres primers trimestres de l'any, les exportacions de béns van créixer, de mitjana, el 4,1% interanual, 0,2 p. p. per sota de l'avanç del 2013. No obstant això, en termes nominals, el ritme d'avanç va ser força més modest: entre el gener i el novembre del 2014, les exportacions nominals de béns van créixer el 2,2% interanual, una xifra molt inferior a la mitjana anual anterior a la crisi, del 5,4%, i, fins i tot, al ja més moderat 3,6% del 2013. L'alentiment de les exportacions nominals és degut, sobretot, a la feblesa de destinacions com Llatinoamèrica, Àfrica i l'Europa no comunitària, on es dirigeixen el 20% de les exportacions espanyoles. En canvi, les exportacions cap a la zona de l'euro es van accelerar de forma substancial: van créixer gairebé el 4%, 2,3 p. p. més que el 2013.
La disparitat entre els avanços reals i nominals de les exportacions és conseqüència de la caiguda del preu de les exportacions, especialment rellevant en el cas dels béns de capital i intermedis. Aquest fenomen s'observa a la majoria de països desenvolupats. Als EUA, per exemple, la caiguda del preu de les exportacions es va situar en el 3,2% el 2014.
A Espanya, la caiguda del preu de les exportacions representa un contratemps important. Desllueix el bon comportament de les exportacions en termes reals i, sobretot, dificulta la consolidació de superàvits del compte corrent. Un objectiu al qual l'economia espanyola no pot renunciar, atès l'elevat deute extern que encara acumula. La capacitat de creixement del sector exportador espanyol ha sorprès tothom en els últims anys, però no es pot cantar victòria. La recuperació de la zona de l'euro, lenta i erràtica, és un factor de suport amb el qual és millor no comptar, i el factor preu demostra que és molt nociu. Continua sent molt important seguir treballant per millorar la competitivitat de l'economia espanyola.
1. Exportacions espanyoles en termes nominals cap a les set principals àrees de destinació.
