Una manera concisa de mesurar el grau d'internacionalització d'un país i, per extensió, la seva bona salut econòmica és analitzar el comportament de les empreses exportadores. Per fer-ho, i per determinar si es mantindrà en el futur, podem fer uns càlculs ben senzills i comparar-los en el temps.
Durant el boom immobiliari del 2003 al 2007, la xifra d'empreses exportadores es va mantenir constant a Espanya, al voltant de les 100.000. L'any 2013, ja eren 137.000 les empreses que venien a l'exterior (un efecte secundari positiu de la crisi financera va ser, sens dubte, l'obertura de les empreses espanyoles al mercat exterior). Cal suposar, doncs, que el nombre d'empreses d'un país que internacionalitzen els seus productes és un bon indicador del vigor exportador. Malgrat tot, suposem que Espanya té dues empreses. Una empresa exporta al país A el 2011
i exporta també al país B el 2012. L'altra empresa no exporta el 2011 i el 2012 exporta al país B. El 2012, el nombre d'empreses exportadores augmenta en una, però l'augment de destinacions, en dues. A Espanya, entre el 2010 i el 2012, el nombre de noves destinacions va arribar fins a les 105.000, quatre vegades més que l'increment d'empreses noves. Els EUA van representar el 9,2% de la pujada, seguits de la Xina (el 5,7%) i de Suïssa (el 4,0%). De tot plegat es desprèn que l'abast real de la internacionalització d'un país obeeix al nombre d'empreses que exporten i a la diversificació de les destinacions.
Si afegim el volum d'exportacions a l'anàlisi, podrem també arribar a determinar si l'embranzida internacionalitzadora té recorregut o no. Als països on, entre el 2008 i el 2010, el nombre d'empreses exportadores va augmentar per damunt de la mitjana, observem que, entre el 2010 i el 2012, les exportacions es van incrementar, de mitjana, un 35% més. Per tant, aquestes dades suggereixen que s'estableix una relació fefaent entre el volum dels exportadors d'avui i el de les exportacions de demà.
Per tancar el cercle, només cal determinar si el fet que una empresa obri mercat en un país facilita, a la llarga, l'entrada a nous països. Recents estudis acadèmics, com el de Chaney(1) a França, avalen aquesta hipòtesi. A Xile, Morales
et al.(2) també documenten el concepte d'extended gravity, segons el qual, si una empresa exporta avui a un país, és més probable que exporti demà a un altre que estigui al mateix continent i amb el qual comparteixi llengua i frontera. Les estimacions dels autors impliquen que, per exemple, exportar a Canadà reduiria el cost d'entrar als EUA entre un 22% i un 42%.
En conclusió, tot fa pensar que el recent auge internacionalitzador de les empreses espanyoles té recorregut: facilitarà que el nombre de destinacions augmenti i que es consolidi la trajectòria de creixement de les exportacions.
(1) Vegeu T. Chaney (2013), «The Network Structure of International Trade», American Economic Review, propera publicació.
(2) Vegeu I. Morales, G. Sheu i A. Zahler (2014), «Gravity and Extended Gravity: Using Moment Inequalities to Estimate a Model of Export Entry», Princeton University, mimeo.
