Durant els anys de crisi, el comerç internacional va ser un dels principals damnificats, però s'ha recuperat ràpidament i representa una font important de creixement per a l'economia global. No obstant això, en els últims trimestres, les dades de comerç han començat a afluixar, un fet fins a un cert punt desconcertant, ja que els principals països desenvolupats es troben immersos en la fase de consolidació del procés de recuperació, i, als països emergents, tot i que la situació sigui molt diferent en cada cas, no s'espera un procés generalizat de desacceleració.
La desacceleració del comerç no és alarmant, però sí és notable i generalitzada: s'observa tant als principals països desenvolupats com als emergents. Destaca la desacceleració de les exportacions als EUA, malgrat que, en aquest cas, els factors meteorològics adversos van jugar un paper decisiu. Entre els anys 2010 i 2013, la taxa de creixement intertrimestral mitjana de les exportacions de béns i serveis es va situar en l'1,3%, mentre que, en el 1T 2014, es va produir un descens del 2,3%.
L'evolució de les exportacions és força volàtil a curt termini, i, per tant, les dades dels últims mesos es podrien emmarcar dins d'aquests moviments erràtics que es produeixen sovint. No obstant això, és interessant apuntar que, a determinats països, la velocitat de creixement de les exportacions ha modificat el patró habitual en els últims trimestres. Històricament, la taxa de creixement de les exportacions, en termes reals, era superior a la del PIB. Els guanys d'eficiència que aportava una major integració de l'activitat productiva d'un país a la cadena de valor global eren claus per sustentar el creixement de l'activitat. No obstant això, en els anys 2012 i 2013, la taxa de creixement de les exportacions a nivell global va ser gairebé la mateixa que la del PIB, un fenomen pràcticament inaudit en els 30 últims anys.
Els principals responsables del canvi de tendència són, sobretot, els EUA i la Xina (la segona i la primera potència exportadora, respectivament). En el cas nord-americà, s'interpreta com un fet temporal, ja que és degut al fort repunt de la demanda interna durant els últims anys, un cop va millorar la confiança en la capacitat de creixement de l'economia. En el cas de la Xina, en canvi, ens podríem trobar davant un fenomen de més llarg recorregut: el canvi de model que el nou executiu està impulsant per reequilibrar les fonts de creixement, amb un major protagonisme de la demanda interna. Segons les previsions de l'FMI, això farà que, en els pròxims anys, el creixement de les exportacions de la Xina sigui molt similar al del seu PIB o, fins i tot, inferior.
Més enllà del cas de la Xina, i dels vaivens temporals típics en les sèries de comerç internacional, és difícil pensar que el comerç internacional deixi de ser un dels principals eixos que sustenten els guanys globals de productivitat i, per tant, del creixement. Però caldrà seguir-ne l'evolució amb deteniment.
