Tumult al Regne Unit, avís per a navegants

El pla d’arrencada de la (ja destituïda) primera ministra Liz Truss pretenia afrontar la crisi provocada per l’encariment dels costos energètics aprovant la major rebaixa fiscal de la seva història: 146.000 milions de lliures fins al 2027. Aquesta xifra s’havia d’assolir, principalment, amb la cancel·lació de la pujada ja anunciada de l’impost de societats fins al 25% (en l’actualitat, en el 19%, molt per sota de la mitjana del 23,5% de l’OCDE) i amb una disminució del tipus aplicat en alguns trams de l’impost sobre la renda. Així mateix, es proposava anul·lar l’increment de les cotitzacions a la Seguretat Social adoptat per l’Executiu de Boris Johnson. D’altra banda, el Pla contemplava mesures específiques addicionals per atenuar l’impacte de la pujada de la factura energètica: l’Energy Bill Relief, fins al març del 2023, i l’Energy Price Guarantee, fins al 2024.1

Així i tot, l’estratègia fiscal pretenia augmentar el creixement tendencial de l’economia britànica fins al 2,5%, des de l’1,5% registrat en els últims anys. El seu taló d’Aquil·les, però, era que no detallava les mesures compensatòries per contrarestar el possible deteriorament de les mètriques fiscals. De fet, l’Institut d’Estudis Fiscals britànic va advertir del fet que la ràtio de deute sobre el PIB augmentaria de manera preocupant i que, fins i tot, podria superar el 94% del PIB el 2027, des del 84% del 2021.2 A més a més, les mesures específiques per afrontar la pujada dels preus de l’energia incrementarien el dèficit públic per damunt del 9,0% del PIB l’any fiscal 2022-2023 (en relació amb el 4,0% estimat per l’Oficina de Pressupostos britànica a l’abril).

Els dubtes sobre el compromís de l’Executiu de Truss amb l’estabilitat de les finances públiques i els temors que la inflació es disparés van propiciar una reacció molt adversa i contundent dels mercats financers: la lliura esterlina va marcar mínims de cotització en relació amb el dòlar des de la dècada del 1980, al mateix temps que els títols del deute registraven caigudes en preu tan contundents que es va arribar a témer per l’estabilitat dels fons privats de pensions, que es van veure forçats a cobrir marges per donar suport a les carteres d’actius (vegeu el primer i el segon gràfic). En aquest context, el Banc d’Anglaterra es va veure obligat a intervenir amb un programa de compres de deute públic sense límit d’import, però que finalitzava el 14 d’octubre, la qual cosa no va esvair els temors sobre l’es­­tabilitat dels mercats de deute a mitjà termini.

Entre aquests països, destaca la vulnerabilitat d’alguns europeus, que s’enfronten a la crisi energètica amb un repunt marcat de la inflació, amb uns comptes públics molt deteriorats després de la pandèmia i amb unes perspectives econòmiques especialment febles dins el marc de refredament econòmic global.

Els Governs estan implementant, des de l’octubre de l’any passat, diferents mesures per protegir les famílies i les empreses, que, fins avui, estimem que, de mitjana, representen gairebé el 5,0% del PIB de la zona de l’euro, tot i que amb divergències importants entre països. No obstant això, el deteriorament de la situació des de l’estiu pressiona per implementar mesures addicionals, la qual cosa, si es fes de manera indiscriminada, podria ser contraproduent. No és forassenyat pensar que unes mesures fiscals excessivament expansives podrien estendre les pressions inflacionistes, la qual cosa, probablement, forçaria el BCE a aprovar pujades de tipus més agressives, amb el resultat de costos de finançament més elevats i de refredament més intens de l’economia.

En aquest sentit, i en línia amb el que va publicar l’FMI al seu Monitor Fiscal, les polítiques fiscals que s’adoptin per alleujar la crisi actual s’han de dissenyar de manera que interfereixin el menys possible amb l’objectiu dels bancs centrals i, alhora, han de tenir en compte les vulnerabilitats derivades dels elevats deutes públics. A més a més, cal implementar mesures consensuades entre tots els països per evitar que els que tinguin un major marge de maniobra fiscal puguin adoptar mesures més severes.3

Pel que fa als països de l’euro, Itàlia es manté en el radar dels inversors, ja que, després de la contundent victòria de la coalició de dretes, liderada per la formació de Giorgia Meloni, es troba en ple procés de formació de Govern. I és que el nou Executiu hereta una situació econòmica força complicada: Itàlia és, juntament amb Alemanya, un dels països més afectats pel tall de gas rus. Sembla que el país està abocat a una recessió, després de més d’una dècada amb un creixement econòmic baix.

En aquest sentit, l’Administració de Meloni s’enfronta al repte d’instrumentar mesures que alleugin el malestar social creixent, però que, al mateix temps, assegurin l’estabilitat dels comptes fiscals per aconseguir que el deute públic, en el 150% del PIB el 2021, dibuixi una senda descendent en els propers anys. També cal mantenir al dia l’agenda de reformes pactada per la UE per continuar rebent els fons comunitaris i, implícitament, la protecció del BCE per la via del seu instrument antifragmentació TPI, si fos necessari. Buona fortuna, Giorgia!