L'encaix del sistema financer en el TTIP: realitat o ficció?

Les negociacions iniciades cap a la meitat del 2013 entre els EUA i la Unió Europea (UE) per establir el major acord bilateral de lliure comerç del món (Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió o TTIP, per les sigles en anglès) tenen l'objectiu primordial d'eliminar els aranzels i reduir les barreres no aranzelàries sobre béns i serveis. Els serveis financers, com en altres acords de lliure comerç, queden englobats en el TTIP, atesa la seva naturalesa global i interconnectada i també per la seva importància en l'estabilitat financera. En quin estadi es troben actualment les negociacions sobre els serveis financers i quins temes es volen englobar exactament? En aquest article, s'analitza el paper del mercat de capitals i del sector bancari dins el TTIP i, amb més detall per al sector bancari, els avantatges i les dificultats de fomentar una major integració i provisió de serveis transfronterers. També es tracten les propostes sobre un major accés al mercat, en què actualment coexisteixen vies de desacord relatives, en especial, a la regulació del sector.

D'entrada, és difícil preveure que les negociacions en el TTIP ajudin a assolir una major integració del mercat de capitals a les dues bandes de l'Atlàntic. En l'actualitat, existeixen diferències importants entre el mercat de capitals europeu i el dels EUA, on està significativament més desenvolupat (vegeu el primer gràfic). Aquestes diferències són degudes, en part, a la inexistència d'un marc regulador i legislatiu comú a la UE que en fomenti el creixement. Així, doncs, queda abans un llarg recorregut de millora a la UE. Precisament, per avançar en aquesta direcció a mitjà i a llarg termini, la Comissió Europea ha començat a moure fitxa per crear una unió del mercat de capitals europea que redueixi les barreres d'accés al mercat i que, entre d'altres objectius, millori la liquiditat dels mercats, redueixi els obstacles al desenvolupament de plataformes de finançament col·lectiu (o crowdfunding) i homogeneïtzi el tracte fiscal de diferents tipus de finançament entre els Estats membres.1

En canvi, el TTIP ofereix, a priori, un major potencial d'integració al sector bancari. Per posar en perspectiva la dimensió del sector en aquest tractat cal, en primer lloc, observar que els costos de transacció de proveir serveis financers transfronterers són relativament petits en comparació, per exemple, amb els d'altres sectors, com l'alimentació, el químic o l'automobilístic (vegeu el segon gràfic). S'estima que els costos per barreres no aranzelàries (diferències en les regulacions i en les normes de la indústria) en els serveis financers van representar uns 6.000 milions de dòlars el 2011, menys de la meitat dels costos dels altres tres sectors esmentats. Tot i els menors costos, el sector bancari és de gran importància dins les negociacions del TTIP, ja que una major col·laboració bilateral no solament contribuiria a reduir aquestes barreres, sinó que també podria facilitar la coordinació entre els diferents reguladors i, d'aquesta manera, aportar estabilitat financera.

Tots dos socis consideren que cal reduir les barreres i els costos de transacció per augmentar l'eficiència en els serveis bancaris i proveir els consumidors de millors serveis i de més alternatives de finançament. A més, aquest acord podria beneficiar també les entitats de serveis financers que operen per internet a nivell transfronterer, com PayPal, que solen estar menys subjectes a requisits prudencials i més afectades per normes arbitràries (límits sobre les comissions per pagaments, etc.). En aquest sentit, la reducció de les barreres no aranzelàries dins el TTIP podria beneficiar, en especial, les pimes,2 sobretot les empreses mitjanes ja internacionalitzades que no tenen prou escala ni prou recursos per aconseguir els millors preus de finançament relacionats, en particular, amb els serveis de comex (finançament de les exportacions i de les importacions i altres operacions de comerç exterior, com assegurances de canvi, crèdits documentaris o opcions sobre divises), així com les pimes situades al llindar de la internacionalització, per a les quals uns costos més baixos poden comportar un impuls en aquesta direcció.

Malgrat els avantatges que podria oferir el TTIP tant per al sector bancari com per als seus clients, hi ha diferències significatives en el marc regulador dels dos socis que són un obstacle per fomentar un major accés al mercat. En aquest sentit, i arran de la crisi financera, els EUA van aprovar una ambiciosa legislació sobre el sector financer, coneguda com Dodd-Frank, per intentar evitar futures crisis. Entre d'altres requeriments prudencials, la Dodd-Frank obliga la banca a superar unes exigents proves d'estrès basades en variables qualitatives i quantitatives, prohibeix les activitats de proprietary trading (operacions de compravenda d'actius financers per compte propi), limita les inversions en hedge funds i en private equity funds (coneguda, també, com regla Volcker) i exigeix a les filials dels bancs estrangers als EUA (amb actius superiors als 50.000 milions de dòlars) el compliment d'aquesta legislació. A la UE, algunes d'aquestes mesures estan en procés de disseny o d'implementació.

En aquest context, les posicions dels EUA i de la UE sobre el paper del sector bancari en el TTIP són força clares i no tendeixen a convergir. La posició de la UE va un pas més enllà que en anteriors pactes comercials en matèria de regulació financera, ja que proposa la creació d'un marc de cooperació reguladora que contribueixi a evitar futures crisis financeres.3 En essència, aquest marc consisteix a establir una estructura formal de consulta mútua abans d'iniciar noves mesures reguladores i a assegurar la màxima coherència en la implementació dels estàndards reguladors i supervisors acordats, que fomentin un level playing field (o marc harmonitzat) internacional.

A la UE, el temor és que els requisits prudencials aprovats en la legislació Dodd-Frank dificultin, a la pràctica, aquest level playing field i l'accés als mercats a nivell transfronterer. Per exemple, el fet que les filials dels bancs estrangers als EUA estiguin subjectes a la regulació nord-americana obliga les entitats a satisfer uns requeriments de capital (ràtio de capital sobre actius o leverage ratio) del 5%, un nivell superior al mínim del 3% prefixat als estàndards internacionals de Basilea III i adoptat en la normativa europea. Així mateix, sota la regla Volcker, està permesa la compravenda de títols de deute públic dels EUA per compte propi (sense representar un servei a tercers), però queda prohibida en el cas del deute públic estranger. Aquestes diferències en el tracte regulador del deute públic generen preocupació a Europa, perquè podrien afectar negativament els mercats de deute públic europeu, ja que en redueixen la liquiditat i augmenten els costos de finançament.

Per la seva banda, el Govern dels EUA s'oposa ara com ara a la proposta d'una major cooperació sobre la regulació financera, ja que desitja mantenir una total discrecionalitat per regular el sector financer. La seva visió és que la proposta de la UE pot servir per reobrir el debat sobre la idoneïtat de les mesures més controvertides de la Dodd-Frank, com la leverage ratio. Precisament, l'argument dels EUA és la possibilitat que reduir els estàndards domèstics per aconseguir una major consistència internacional entorpeixi el procés cap a un sistema financer global més segur.4 A més a més, els EUA consideren que ja hi ha prou fòrums i prou organismes financers internacionals apropiats per coordinar la regulació financera, com el G20, el Financial Stability Board, el Fons Monetari Internacional, el Comitè de Supervisió Bancària de Basilea o el Financial Markets Regulatory Dialogue, entre d'altres.

En definitiva, un acord sobre els serveis financers realment satisfactori per a les dues parts sembla difícil si, prèviament, no s'exclouen de la negociació els aspectes relacionats amb la regulació prudencial. En tot cas, el TTIP pot i hauria de servir per complementar els esforços ja en marxa als fòrums internacionals existents amb l'objectiu de fomentar polítiques reguladores més transparents i, també, per compartir més informació sobre les iniciatives reguladores en procés o en perspectiva.

Gerard Arqué Castells i Carlos Martínez Sarnago

Departament de Planificació Estratègica i Mercats Financers, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Vegeu N. Verón i G. Wolff (2015), «Capital Markets Union: a Vision for the Long Term», Policy Contribution 2015/05, Bruegel.