Estabilitat financera a la UEM: optimisme prudent
Un dels elements més destacats del 2013 ha estat la dinàmica positiva de la crisi de la zona de l'euro. El mateix Banc Central Europeu (BCE) ho ha reconegut al recentment publicat Financial Stability Review, que analitza els factors de risc que poden comprometre l'estabilitat financera de la regió. De l'avaluació duta a terme pel BCE, es desprenen dos missatges importants. Un d'optimista: adoptant una visió de conjunt, els riscos de caràcter sistèmic evolucionen de forma positiva i es troben ara en nivells previs a l'esclat de la crisi financera el 2007. Un altre de prudent: l'escenari encara és fràgil i vulnerable, atesa la presència de quatre grans factors de risc, dispars pel que fa a la naturalesa i a l'abast.
El primer gran focus de risc que identifica el BCE està relacionat amb possibles xocs macroeconòmics i financers que impactin en la valoració dels actius i en la generació de beneficis del sector bancari. Les modestes perspectives de creixement i les elevades taxes d'atur a la zona de l'euro qüestionen de forma directa la qualitat dels actius de la banca, i això, al seu torn, limita l'oferta de crèdit i retroalimenta la feblesa. En aquest sentit, el 2014, hi ha una bona oportunitat per revertir aquesta dinàmica: les proves de solidesa i de resistència de la banca (que seran dutes a terme, precisament, pel BCE) haurien de servir per reforçar la posició del sector, tant en termes de solvència efectiva (mitjançant les recapitalitzacions pertinents) com de transparència.
El segon factor de risc té a veure amb rebrots eventuals de la tensió als mercats de deute sobirà. Això podria succeir en cas de retards en la implementació de les reformes estructurals necessàries per corregir els desequilibris fiscals i la pèrdua de competitivitat en alguns països. Per bé que aquest ha estat un dels àmbits en què s'ha observat una millora substancial en l'últim any (caiguda generalitzada de les primes de risc perifèriques), la fatiga reformista o una complaença excessiva per part de les autoritats governamentals (tant nacionals com europees) són elements que poden propiciar la reaparició d'inestabilitat en aquest àmbit. És crucial evitar aquest error.
La via cap a la normalització progressiva de la política monetària als EUA representa una tercera font de turbulències financeres. Després de l'anunci que Ben Bernanke va proclamar al maig sobre la intenció d'iniciar el tapering al final del 2013, els mercats van experimentar elevades dosis d'inestabilitat, especialment visibles als països emergents, però també a la zona de l'euro. Per bé que les mesures adoptades pel BCE han permès mitigar l'impacte de les «maniobres» de la Fed sobre els tipus d'interès de la UEM, els riscos associats a una possible nova fase de fortes alces en els tipus d'interès globals no són menyspreables. Tot i que, ara com ara, l'anunci de la Fed d'iniciar el tapering a partir del gener del 2014 no ha generat turbulències significatives, el BCE ha d'estar disposat i preparat per actuar de nou si cal.
El quart risc contemplat pel BCE és el d'un despalanquejament bancari excessiu i desordenat, que es podria intensificar si repunten les dificultats que afronten els bancs dels països en procés d'ajust a l'hora de finançar-se als mercats de capitals. Afortunadament, el procés de fragmentació entre països (centre vs. perifèria) en relació amb la disponibilitat i amb els costos del crèdit per a particulars i per a empreses ha millorat en els últims mesos. En aquest sentit, els avanços per crear una veritable Unió Bancària han estat crucials i ho continuaran sent en el futur.
En suma, malgrat que el panorama d'estabilitat financera ha millorat, els riscos encara són importants, però les autoritats i les entitats financeres tenen al seu abast la possibilitat de neutralitzar-los.
