UE i la Xina: mapes d’una interdependència estratègica

L’aspiració de la Xina de convertir-se en una potència econòmica, militar i geopolítica global ha generat tensions ocasionals amb els països occidentals des de l’inici dels 2000. Unes tensions que van culminar en una forta escalada de restriccions comercials amb els EUA a partir del 2018 i amb un procés de desacoblament entre les dues potències. L’esclat de la pandèmia el 2020 i, més recentment, la guerra a Ucraïna han accelerat aquesta tendència de
desacoblament, a la qual sembla que s’ha unit Europa, tot i que, ara com ara, de manera tímida.

Trobem nous termes en el discurs polític, com «autonomia estratègica», reshoring o nearshoring, en un intent d’augmentar la resistència de les cadenes de subministraments i garantir la seguretat del consum de productes essencials davant els xocs d’oferta, ja siguin d’origen sanitari, climàtic o geopolític. No obstant això, aquesta anhelada «autonomia estratègica» és possible o, fins i tot, desitjable? Per respondre aquesta pregunta, en aquest article, analitzem la dependència de la UE de la Xina.

• 1. Segons les dades de l’Observatori de Complexitat Econòmica (OEC, per les sigles en anglès). A diferència de la base de dades TiVA, que utilitzem tot seguit, aquestes només inclouen el comerç de béns (és a dir, exclouen els serveis).
• 2. Per a més detalls sobre la utilització d’aquesta base de dades, vegeu també el Focus «La dependència europea de Rússia: una qüestió primària», a l’IM04/2022.

Entre la UE i la resta de països, trobem algunes tendències transversals que cal destacar. En primer lloc, aquesta dependència de la Xina ha augmentat de manera molt significativa en les dues últimes dècades i en tots els sectors analitzats, tant de manufactures com de serveis. En segon lloc, és evident que el gegant asiàtic s’ha transformat en una potència manufacturera global, ja que representa entre el 5% i el 10% de la demanda final del sector de les manufactures a tot el món. En particular, el domini de la cadena de valor xinesa en els sectors del tèxtil i de l’electrònica és inqüestionable, ja que arriba a representar més del 20% de la demanda final d’aquests sectors a les majors economies de la UE, el 40% en tèxtil al Japó i als EUA o més del 25% en electrònica a l’Índia i a Rússia.

Si ens centrem en l’evolució dins la UE, la integració amb la Xina s’ha intensificat en l’última dècada, en particular en sectors més avançats, com l’electrònica i la maquinària, però també en serveis comercials o d’informació i comunicació.

Aquesta forta integració de la Xina en les cadenes de valor europees es fa evident en analitzar el pes creixent dels béns i dels serveis xinesos en el sector exportador europeu (vegeu la segona taula), principalment en sectors manufacturers tecnològicament avançats, la qual cosa indica la capacitat de penetració dels productes intermedis produïts a la Xina en cadenes de producció altament integrades, com en l’electrònica, la maquinària i els equipaments de transport. Cal destacar que les exportacions espanyoles d’electrònica o les exportacions franceses d’equipaments de transport incorporen una major proporció de béns i de serveis xinesos que els sectors exportadors nipons corresponents. Les indústries tèxtils europees se situen també entre les més integrades del món amb la Xina. A més a més, a la UE-27, aquesta integració s’ha accelerat en l’última dècada, al contrari del que ha succeït, per exemple, als EUA, on les exportacions nord-americanes de productes electrònics contenen una menor proporció de béns xinesos que uns anys enrere.

• 3. Vegeu Comissió Europea (2021), «Strategic dependencies and capacities», Commission Staff Working Document. Vegeu també Salinas Conte, L. (2021), «La dependencia de China en las cadenas de suministro españolas», Elcano Policy Paper, Real Instituto Elcano.

A l’últim Informe Mensual, vam analitzar l’impacte de les actuals tensions amb Rússia i vam concloure que els efectes negatius del desacoblament seran particularment visibles a curt termini i en economies energèticament més dependents dels combustibles fòssils. No obstant això, a mitjà termini, tal com ho han demostrat alguns països en els últims anys, una disminució de la dependència de les primeres matèries russes no és impossible, a més de ser compatible amb una transició energètica més ràpida i coordinada.

La Xina, però, està molt més densament interconnectada amb la UE i amb la resta de les grans economies mundials. A la UE, en particular, aquesta integració s’ha accelerat en l’última dècada, i la cadena de valor xinesa és clau per a un gran nombre de sectors, principalment en les manufactures. A més a més, l’economia xinesa ha recorregut en els últims anys un llarg camí de creixent especialització tecnològica (vegeu la tercera taula) i ha reafirmat, així, un paper vital en el sistema de comerç global. Com les recurrents dificultats d’aprovisionament durant la pandèmia ho han demostrat, un desacoblament de la Xina comportaria costos transversals per a tota l’economia, inassumibles en molts casos. Al contrari del que succeeix amb el Green Deal europeu, la possibilitat d’assolir una «autonomia estratègica» en molts d’aquests sectors, mitjançant el reshoring d’una part de la cadena de valor, no està del tot clara. Si es confirma l’entrada en una nova era geopolítica que comporta un procés de desglobalització, les inevitables tensions entre blocs generarien, amb tota probabilitat, més perdedors que guanyadors. Així mateix, un acoblament durable entre la UE i la Xina haurà de ser sostingut, cada vegada més, per una diplomàcia sòlida, de la qual dependran no solament l’economia europea, sinó també la política interna, l’estabilitat geopolítica global i, perquè mai és sobrer recordar-ho, la lluita global contra el canvi climàtic.