Sud-àfrica: com fer-se un lloc entre els grans emergents
El Congrés Nacional Africà (CNA), partit de Nelson Mandela, mort recentment, va obtenir una àmplia victòria en les eleccions del 7 de maig. En conseqüència, Jacob Zuma podrà gaudir d'un segon mandat com a president de Sud-àfrica. El 62% del vot popular aconseguit va superar amb escreix les expectatives, ja que el balanç socioeconòmic dels cinc primers anys de Zuma presenta èxits, però també llacunes importants. D'ara endavant, el seu repte serà consolidar els èxits i posar remei a les llacunes.
Des del final de l'apartheid el 1994, el progrés de Sud-àfrica ha estat notable. En termes de creixement del PIB, el període més fructífer va ser el comprès entre el 2000 i el 2008. La conseqüència d'aquells anys bons és que el nivell de desenvolupament és ara netament superior al dels seus veïns (la renda per capita de Sud-àfrica és 4,5 vegades la mitjana de l'Àfrica subsahariana). De fet, la nova Sud-àfrica es va guanyar un lloc destacat en el mapa econòmic, amb un PIB que va augmentar de forma ininterrompuda el seu pes en el total. Simbòlicament, la inicial del seu nom va passar a formar part del cèlebre acrònim «BRIX». El país té el sistema financer més desenvolupat del continent africà, amb un mercat de capitals profund i amb un sistema bancari ben capitalitzat. En conjunt, la qualitat institucional és homologable a la de les economies avançades d'Àsia i ofereix un marc favorable per a la inversió estrangera.
No obstant això, els desequilibris procedents de l'era de l'apartheid i la incapacitat del Govern de Zuma per neutralitzar-los van acabar passant factura. D'un creixement mitjà del 4,2% el 2000-2008, es va passar a l'1,9% el 2009-2013. L'enorme desigualtat existent és el factor sobre el qual pivoten els principals desequilibris i febleses del país. Segons els indicadors del Banc Mundial, Sud-àfrica encapçala els rànquings mundials de desigualtat, per davant de països com el Brasil, Xile o Colòmbia. El final de l'apartheid no va comportar una millora en aquest front, ja que la desigualtat es perpetua a causa d'un sistema educatiu ineficaç i ineficient, d'un mercat laboral disfuncional (que provoca atur elevat i baixa productivitat) i un marc regulador que entorpeix la creació de petites i de mitjanes empreses. Això és especialment visible al sector miner. El 2000, Sud-àfrica extreia l'11% i el 75% de l'or i del platí mundials, respectivament. La baixa productivitat extractiva va fer que aquestes xifres reculessin fins al 3,5% i el 72% el 2013. Aquesta reducció explica una part important del deteriorament del dèficit corrent i és una font reiterada de conflictivitat. Sense anar més lluny, la vaga recent, durant quatre mesos, de 70.000 miners ha representat una aturada del 40% en l'extracció mundial de platí i 870.000 unces que s'han deixat d'extreure (equivalents al 0,4% del PIB sud-africà).
Afortunadament, la millora de l'entorn econòmic mundial ajudarà a redreçar els registres macroeconòmics de Sud-àfrica a curt termini (2014-2015): reactivació del PIB, frenada de l'increment de la inflació i contenció del dèficit corrent i del deute públic. És desitjable que el Govern no caigui en la complaença i que aprofiti aquest context per desencallar les palanques veritablement importants a llarg termini: les reformes educativa i del mercat laboral i l'eliminació de traves a la creació de pimes són condicions essencials per capitalitzar les evidents fortaleses que posseeix Sud-àfrica (sistema financer, institucions, dimensió de mercat). El país té al seu abast convertir-se en el centre financer d'una Àfrica cada vegada més atractiva per als inversors internacionals. La victòria del maig concedeix una segona oportunitat a Jacob Zuma, però no n'hi haurà gaires més.
