Índia: unes perspectives favorables a llarg termini
L'Índia té una importància cada vegada més gran en el concert econòmic global. La segona gran economia emergent, després de la Xina, amb una població de 1.292 milions d'habitants, també és gran en termes econòmics: l'Índia representa el 7,1% del PIB mundial (en paritat de poder de compra), només per darrere dels EUA i de la Xina.
Recentment, aquest protagonisme s'ha incrementat pel fet que l'Índia s'ha mantingut al marge de la desacceleració de les economies emergents i es postula com un recanvi per a una Xina que va més a poc a poc. Mentre que el conjunt de les economies emergents ha passat de créixer el 5,2% el 2012 al 4,0% previst per al 2015, el creixement de l'Índia s'ha accelerat del 5,1% al 7,3%, segons l'FMI. A això s'afegeix un quadre macroeconòmic que ha millorat gràcies al rigor antiinflacionista del Banc de la Reserva de l'Índia (el banc central), que, amb el seu governador, Raghuram Rajan, ha propiciat que la inflació baixi del 10,2% al 5,4% i que el dèficit corrent es redueixi del 4,8% a l'1,2% del PIB (vegeu l'article «Índia, l'estrella emergent: brillantor del passat o llum de futur?», en aquest mateix Dossier).
Més enllà de la dimensió i d'una conjuntura millorada, l'Índia és una economia amb un potencial enorme. A la seva demografia favorable, s'afegeixen una gran riquesa en recursos naturals, l'ús estès de l'idioma anglès i un innegable esperit emprenedor. Una bona mostra d'aquest dinamisme empresarial són les 14 empreses índies que figuren en l'FT 500 del 2015.1 En comparació, la Xina té 37 empreses en l'FT 500, però una diferència significativa és que l'Índia té quatre empreses en sectors considerats hi-tech (Infosys Technologies i Tata Consultancy Services en programari i informàtica, Bharti Airtel en telefonia mòbil i Sun Pharmaceutical en farmàcia), mentre que la Xina no en té cap. Sumant-se a aquest pronòstic favorable, en l'Informe de Perspectives Econòmiques de l'octubre del 2015, l'FMI estima que l'Índia creixerà una mitjana del 7,7% el 2017-2020, per damunt del 6,2% previst per a la Xina (per a una comparació més detallada, vegeu l'article «Índia i Xina: tan a prop i tan lluny», en el present Dossier).
Sembla, doncs, que l'Índia està destinada a ser un contendent de primer ordre en el concert mundial, però no estarem pecant d'optimistes? Es compliran realment els pronòstics de l'FMI? Pot l'Índia substituir la Xina com el motor de les economies emergents? La resposta a totes aquestes preguntes està en mans del país i, ara com ara, es pren el camí correcte, que inclou els primers passos d'un seguit de reformes: en primer lloc, de l'Administració pública i del mercat de treball, i també reformes fiscals, del sòl i bancària.
Malgrat aquests pronòstics favorables, l'Índia pateix dos problemes greus: la pobresa i el dèficit inversor en infraestructures. L'Índia és el país amb més pobres del planeta. Segons el Banc Mundial, 706 milions d'indis (el 58% de la població) sobreviuen amb 3,1 dòlars al dia (mesurats en paritat del poder adquisitiu), enfront de 365 milions de xinesos, la qual cosa significa que una gran part de la població està exclosa de serveis bàsics com la sanitat, l'aigua potable, l'habitatge, l'energia i l'educació.
El segon problema de l'Índia és el dèficit en infraestructures. Entre el 2000 i el 2012, la formació bruta acumulada de capital fix de l'Índia va ser el 25% de la de la Xina (tot i que potser, en aquest últim país, les inversions van ser excessives). La conseqüència d'aquesta situació és un endarreriment logístic i colls d'ampolla productius responsables que el sector manufacturer aporti el 17% al PIB, percentatge relativament baix, la qual cosa també fa que l'Índia sigui, en termes comercials, una economia més tancada que la xinesa.
Per lluitar contra la pobresa i per neutralitzar el dèficit d'infraestructures, és essencial reformar l'Administració pública i el mercat laboral. El 2014, el primer ministre electe, Narendra Modi, va rebre un mandat reformista clar de les urnes, que mostra que aquestes reformes, a més de necessàries, tenen un significatiu suport popular.
L'eradicació de la pobresa generalitzada passa per augmentar de forma substancial la despesa pública en serveis bàsics (alimentació, sanitat, educació). A tall d'exemple, la despesa en sanitat pública de l'Índia el 2014 va ser de l'1,3% del PIB, molt per sota del 3,7% de la Xina, del 4,7% del Brasil o del 8,0% dels EUA. El creixement econòmic de l'Índia permet finançar un increment de la despesa social, però el veritable obstacle és la ineficiència de l'Administració, que fa que l'ajuda es perdi pel camí i no arribi als necessitats. Per aquest motiu, el primer objectiu de la reforma de l'Administració pública és eliminar l'anomenat red tape. La reforma de l'Administració ha d'establir mecanismes de supervisió, una millora de l'execució de projectes, una legislació a favor d'una major transparència, la racionalització dels ministeris (hi ha competències que recauen sobre cinc ministeris), la potenciació de les entitats locals per apropar-se a l'administrat i la simplificació judicial.
El segon vector de la reforma de l'Administració pública és la reducció dels conglomerats estatals. L'objectiu del govern de Modi és una reducció de la participació estatal en aquests conglomerats, com a mínim, del 25%. Això alliberaria capital per invertir en infraestructures. Entre aquests conglomerats, mereix una atenció especial la mineria del carbó, molt ineficient i causant d'un problema greu de pol·lució. Per produir un dòlar de PIB, l'Índia consumeix 3,4 vegades l'energia que consumeix Europa, 2,4 vegades la que consumeixen els EUA i 1,7 vegades la que consumeix la mitjana mundial. La situació s'agreuja en termes d'emissions, ja que, per cada dòlar de PIB, l'Índia emet 4,8 vegades el diòxid de carboni que emet Europa, 3,2 vegades el que emeten els EUA i 2,1 vegades el que s'emet, de mitjana, a nivell global. Aquest seriós problema mediambiental de l'Índia es concentra en el carbó, del que el país és, juntament amb la Xina, el major productor i consumidor mundial. El 70% de les emissions de l'Índia prové del carbó, la qual cosa encaixa amb el fet que el 71% de l'energia elèctrica índia provingui del carbó i que només l'11% provingui de fonts hidràuliques.
Més enllà de la despesa social, una eradicació sostenible de la pobresa passa per una millora del mercat laboral. La taxa d'activitat de l'Índia per a les persones entre 15 i 64 anys era del 56,5% el 2014, inferior al 76,0% corresponent al conjunt de l'Àsia oriental. Si l'Índia tingués la taxa d'activitat de l'Àsia oriental, que se situa 20 p. p. per damunt, a nivells de productivitat i de retribució constants, la pobresa es reduiria de forma significativa. La principal causa d'aquesta baixa participació en el mercat de treball és una qüestió de gènere. La taxa d'activitat masculina de l'Índia és del 82,5%, només 1,7 p. p. per sota del 84,2% del conjunt de l'Àsia oriental. No obstant això, la taxa d'activitat femenina de l'Índia és del 28,6%, 40 p. p. inferior al 67,7% de l'Àsia oriental. Aquesta diferència de gènere, només comparable amb països del Pròxim Orient, obeeix a factors culturals i requereix una legislació que incentivi la incorporació de la dona al mercat laboral. Ara com ara, però, aquest punt no té concreció en l'agenda reformista de Modi.
L'altre vector de la reforma laboral s'ha d'encaminar a la millora de la productivitat. El primer pas és assolir la unitat de mercat, amb unes regles comunes. La diferent legislació entre estats dificulta que els empleats es puguin desplaçar a zones geogràfiques de major creixement i a clusters tecnològics com els de Bangalore, Delhi, Chennai, Hyderabad, Pune, Mumbai i Calcuta, que ofereixen treballs més productius i més ben pagats.
A tall de conclusió, cal recordar que, tot i que les reformes de l'Administració pública i del mercat de treball són les més urgents, no són les úniques necessàries. Per exemple, la fiscalitat ha de reduir les traves i les regulacions a les empreses, per potenciar la inversió estrangera i el sector manufacturer, que continua sent una assignatura pendent de l'economia índia. Així mateix, cal eliminar els impostos distorsionadors i les diferències fiscals entre Estats, que fan que l'Índia ocupi el lloc 130 en l'índex ease of doing business del Banc Mundial, per darrere de Rússia (51), del Brasil (116) i de la Xina (84).
Fent un balanç del que s'ha dit aquí, tot fa pensar que l'Índia té davant seu un futur brillant que la pot catapultar a una posició de genuí lideratge en el concert econòmic mundial. Però aconseguir aquest futur brillant comporta, també, el repte formidable de vèncer els lligams amb el passat. En aquest camí ascendent, l'Índia depèn de si mateixa i, pel que sembla fins ara, aprofita les seves cartes.
Jordi Singla
Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank
1. L'FT 500 és un rànquing de les millors empreses globals que elabora anualment el diari londinenc Financial Times.
