Correcció corrent i... sostenible?
El 2007, el dèficit de la balança per compte corrent espanyol va arribar al 10% del PIB. Va arribar la crisi i, amb ella, una correcció extraordinària, que va retornar aquest dèficit a l'1,1% el 2012. Com s'ha aconseguit? Sense obviar l'evolució favorable de les balances de rendes i transferències, la part fonamental de la correcció és deguda a la millora de la balança de béns i serveis. Una millora que, al seu torn, es va nodrir d'un vigor exportador que ha sorprès tothom i, també, d'una duradora contenció importadora, coherent amb la feblesa de la demanda interna. Aquesta contribució importadora, però, suscita dubtes sobre la sostenibilitat de l'ajust quan l'economia interna recuperi el to. Fins a quin punt són fundats?
Comencem pel que és obvi: quan el cicle econòmic millori i la despesa interna torni a créixer, el normal és que les importacions avancin, amb més o menys fermesa en funció del ritme de creixement econòmic i de la recuperació de la competitivitat acumulada durant aquests anys. Si la resta de partides es mantinguessin invariades, aquesta major embranzida importadora comportaria, sens dubte, un deteriorament del saldo exterior. Ara bé: hi ha motius per creure que l'eventual recuperació de les importacions podrà ser compensada per la via exportadora, esperonada per la millora econòmica de la zona de l'euro i, sobretot, per les millores estructurals, entre les quals destaquen: (1) guanys substancials en competitivitat exterior (vegeu el segon gràfic); (2) un augment notori de la base d'empreses que exporten, que difícilment es tornaran a limitar al mercat interior fins i tot quan la situació millori, i (3) una diversificació creixent en termes de mercats-destinació i de tipus de producte que s'exporta.
Tanmateix, quina és la importància de l'efecte cíclic en relació amb l'estructural? A tall indicatiu, a partir d'una senzilla anàlisi economètrica que relaciona el saldo corrent amb el cicle econòmic i la competitivitat, estimem que el 55% de la correcció del dèficit per compte corrent entre el 2007 i el 2012 s'explicaria pel cicle. El 45% restant s'atribuiria a millores de competitivitat i a altres avanços de caire estructural. Si traslladem l'anàlisi al futur, partint d'un dèficit de l'1,1% del PIB i suposant (1) que la fase recessiva del cicle es corregeix en cinc anys (que, segons els nostres càlculs, implicaria un deteriorament del saldo corrent de 2,7 punts del PIB) i (2) que la recuperació d'avantatges estructurals prossegueix a un ritme similar al de l'últim lustre, estimem un dèficit de l'1,3% del PIB al final del període. Aquesta xifra és coherent amb un escenari de sostenibilitat externa de l'economia espanyola. La clau és, doncs, perseverar en la via de la competitivitat i impulsar el salt exportador del màxim nombre d'empreses, en el màxim nombre de sectors i cap al màxim nombre de països de destinació.
