En les últimes dècades, la fragmentació geogràfica dels processos productius s'ha estès més enllà de les fronteres entre països i ha generat les «cadenes globals de valor» (CGV). Els casos de béns (o de serveis) produïts íntegrament en un únic país són rars. Segons les dades de les Nacions Unides, els béns i els serveis intermedis copen al voltant del 60% del comerç internacional i es desplacen d'uns països a uns altres per integrar-se, de manera successiva, en els processos de producció d'altres béns o serveis, fins que s'arriba al final de la cadena (de la qual sorgeixen productes complexos). La proliferació de les CGV qüestiona tant la utilitat dels models teòrics clàssics de comerç internacional, basats en béns simples (produïts en un únic país i, en general, amb un nivell de fragmentació reduït), com l'ús de mesuraments «bruts» del comerç en l'anàlisi de la conjuntura. Sense anar més lluny, un indicador d'activitat econòmica tan popular com el total d'exportacions d'un país no identifica on s'ha creat el valor d'aquestes exportacions. Igualment, la destinació geogràfica immediata de les exportacions de béns en fase inicial o intermèdia no identifica la destinació geogràfica última quan s'assoleix el final de la cadena. Aquestes qüestions són de singular rellevància actualment a la zona de l'euro, on és urgent l'aplicació de polítiques macro i microeconòmiques que tinguin en compte la creació de valor i l'ocupació locals. Per desgràcia, la informació disponible no és tan completa com seria desitjable.
La realitat és que el món es compon de béns simples i complexos. I, precisament, l'augment d'aquests últims pot explicar algunes de les pautes observades en el comerç. En particular, la mera transició cap a un món amb CGV va implicar un fort increment dels fluxos d'exportacions i importacions per damunt de l'augment de la producció real. El motiu és que els béns van passar a creuar les fronteres en nombroses ocasions dins el mateix procés productiu i es comptabilitzaven totes les vegades. Així, no és estrany que, en les últimes dècades, les exportacions totals hagin crescut entre 1,5 i 2 vegades més de pressa que el PIB mundial. No obstant això, recentment, sembla que el comerç ha patit un canvi de tendència: després de l'enfonsament del 2009 i de la ràpida recuperació posterior, les exportacions mundials han entrat en una fase d'alentiment. Alguns economistes ho atribueixen a un factor estructural: el fet que el procés de creació de noves CGV ja estigui arribant al seu final. No obstant això, la coincidència en el temps amb la ressaca d'una profunda crisi econòmico-financera en un món altament connectat (com mai abans ho havia estat) dificulta discernir si l'alentiment comercial és un fenomen cíclic derivat de la crisi o té, efectivament, un caràcter estructural. Perquè, en un món amb nombroses CGV, una desacceleració econòmica pot provocar més estralls en els fluxos comercials que en un món sense CGV. Aquest és el cas quan la desacceleració és més intensa en la demanda de béns complexos que en la de béns simples, ja que els complexos impliquen un major nombre de fluxos comercials. A més a més, la implantació heterogènia de les CGV entre països pot explicar les notables diferències que s'aprecien en els fluxos comercials a nivell regional. En general, els països més connectats a les cadenes globals patiran més els xocs de demanda global. Així mateix, els països en què la producció està més vinculada a les fases inicials o intermèdies de les CGV tendiran a experimentar més fluctuacions comercials que els països en què la producció es troba en les fases finals. El motiu és l'efecte magnificació upstream (o efecte bullwhip) propi de totes les cadenes de subministrament, siguin o no globals.
En definitiva, la complexitat creixent dels processos productius dificulta la interpretació de les dades brutes sobre comerç internacional. Un doble esforç conceptual i empíric és imprescindible per afinar les polítiques econòmiques i evitar efectes contraproduents en intentar incidir en els fluxos comercials, ja prou complicats. Des del vessant teòric, l'influent treball de Grossman i Rossi-Hansberg, que divideix la producció d'un bé o d'un servei en diferents tasques, algunes de les quals es poden deslocalitzar a l'estranger (offshoring), ha establert les bases dels nous models de comerç.1 En el pla de les estadístiques, hi ha en marxa diverses iniciatives per tenir en compte les CGV i evitar, així, la doble comptabilització dels fluxos comercials, identificar on es crea realment valor, quina és la destinació final dels fluxos i com defugir la infravaloració de l'exportació de serveis.
1. Vegeu Gene M. Grossman i Esteban Rossi-Hansberg (2006), «The Rise of Offshoring: it's not Wine for Cloth Anymore», The New Economic Geography: Effects and Policy Implications, Jackson Hole Conference Volume, Federal Reserve Bank of Kansas City.
2. Entre les iniciatives més recents, destaquen les bases de dades UNCTAD-Eora GVA i OECD-WTO TiVA.
