Una habitació amb vistes: ciutat, platja o muntanya
El sector s’orienta cap a una estratègia que diversifiqui l’oferta turística i que abordi les febleses del model tradicional de sol i platja per mantenir la posició de lideratge internacional de la qual gaudeix Espanya en el ranking global de competitivitat.
Des de fa anys, la indústria turística està en plena transformació, avançant cap a un turisme de més qualitat i esforçant-se per diversificar l’oferta. Atès l’avantatge competitiu del qual gaudeix Espanya, gràcies a la seva localització geogràfica, és comprensible que el model del turisme tradicional, conegut com «de sol i platja», sigui el principal motor de l’activitat turística nacional. No obstant això, l’elevada estacionalitat, la temporalitat dels contractes laborals o un nivell de productivitat relativament baix són algunes de les febleses que se li atribueixen tradicionalment a aquesta mena de turisme1. Una estratègia orientada a diversificar l’oferta turística ajuda a abordar aquestes febleses i reforça la posició de lideratge internacional de la qual gaudeix Espanya en el ranking global de competitivitat.
El turisme de sol i platja a Espanya manté un elevat atractiu internacional des dels anys seixanta, amb destinacions de referència com les Canàries, les Balears, la Costa del Sol, la Costa Blanca o la Costa Brava. Així, aquest tipus de turisme va aglutinar el 63,9% de les pernoctacions realitzades a Espanya entre el gener i l’octubre del 20192. La segona tipologia més important és el turisme urbà, que representa al voltant del 26,1% de les pernoctacions turístiques, gràcies al dinamisme de les quatre destinacions de referència: Barcelona, Madrid, Sevilla i València. Aquest tipus de turisme presenta una productivitat molt elevada, ja que es tracta d’un turisme intensiu en consum. A més a més, gaudeix de sinergies amb la resta de tipologies de turisme gràcies al fet que les grans ciutats gaudeixen d’una millor connectivitat, de manera que solen exercir de punt de connexió entre els orígens dels turistes i les seves destinacions turístiques finals. Finalment, el 9,9% de la demanda s’atribueix al turisme d’interior. En aquesta classificació conviuen tipologies de turisme molt diverses, com el turisme monumental, l’enoturisme, el turisme religiós o el turisme esportiu. Aquest tipus de turisme és especialment interessant, ja que és una eina de generació de riquesa en zones menys urbanes.
- 1. Vegeu l’article «Turisme internacional a Espanya», de l’Informe Sectorial de Turisme. 2S 2019, publicat a www.caixabankresearch. com.
- 2. S’utilitzen les dades de l’Enquesta d’ocupació hotelera elaborada per l’INE a nivell de municipi. Dividim la mostra en 48 municipis turístics «de sol i platja», 14 municipis «urbans» i 44 municipis «d’interior ». En cas que la mostra estigués descompensada (per exemple, per una sobrerepresentació de destinacions de sol i platja), els pesos de cada tipologia podrien estar esbiaixats. En canvi, hem pogut provar que l’evolució temporal dels pesos és robusta mitjançant l’ús d’una metodologia de remostreig.
El turisme urbà presenta una productivitat molt elevada, ja que és més intensiu en consum, i el turisme d’interior és una eina eficaç per generar riquesa a les zones rurals
Els tres tipus de turisme que hem definit han crescut de manera considerable en els últims anys, tot i que a ritmes dispars. Tal com es mostra al gràfic següent, les destinacions urbanes han experimentat una expansió significativa i han crescut a un ritme anual del 4,3% des del 2006. D’altra banda, tant les destinacions de sol i platja com les destinacions d’interior van mostrar evolucions semblants. De mitjana, les dues agrupacions van créixer el 2,1% i el 2,7% anual, respectivament. Si ens fixem en el període més recent, observem que, durant l’any 2019, la demanda de les destinacions de sol i platja va patir un estancament. En concret, les pernoctacions en destinacions de costa van caure el 0,9% interanual entre el gener i l’octubre del 2019, arrossegades, principalment, pel deteriorament de les arribades a les Balears i a les Canàries. Per la seva banda, la demanda de les destinacions urbanes i de les d’interior s’incrementa a un ritme considerablement elevat, ja que les dues mostren un creixement del 6,2% interanual entre el gener i l’octubre del 2019. Aquestes xifres mostren com la indústria turística ha avançat en la diversificació de l’oferta, tot i que, si considerem l’evolució de les quotes de mercat, es tracta d’un avanç moderat. Les destinacions de sol i platja amb prou feines han cedit 3,7 p. p. de la seva quota en els 14 últims anys.
Pernoctacions turístiques per tipus de turisme
Índex (100 = gener 2006), dades acumulades de 12 mesos
Una de les causes per les quals el turisme de costa té tant de pes en termes de pernoctacions són les llargues estades mitjanes que es registren en aquesta mena de destinació. El que ens mostren les dades és que el perfil del turista mitjà que ve a passar uns dies a la platja tendeix a planificar un viatge d’uns cinc dies. No obstant això, les estades mitjanes en destinacions urbanes i d’interior s’acosten molt més a un perfil de turista de cap de setmana, amb una estada mitjana de 2,2 i d’1,8 dies, respectivament. A més a més, és molt revelador observar que només els dies d’estada mitjana a les destinacions de sol i platja mostren una tendència a la baixa. Això evidencia que el fenomen de la moderació de l’estada mitjana del turisme a Espanya no ve determinat només per la fermesa del turisme urbà –el guany de rellevància del turisme amb una estada mitjana baixa empeny l’estada mitjana a la baixa–, sinó que les preferències del turista de sol i platja es reorienten també cap a estades més curtes.
La fermesa del turisme urbà de cap de setmana i un canvi de preferències dels turistes de sol i platja cap a estades més curtes moderen la mitjana de pernoctacions a Espanya
Els diferents tipus de destinació presenten també graus d’estacionalitat diferents. El turisme de sol i platja, atesa la seva dependència de les temperatures càlides, és el que presenta una estacionalitat més elevada i el que concentra gairebé el 65% de les arribades de turistes en les temporades de primavera i d’estiu. Per la seva banda, tant el turisme d’interior com l’urbà presenten un factor estacional més feble, amb una concentració del 56,1% i del 55,7% de les visites, respectivament, en els mesos de primavera i d’estiu.
Distribució del turisme al llarg de l’any 2018 en funció del tipus de destinació
(% sobre el turisme anual)
Queda clar que les característiques i l’evolució dels diferents tipus de turisme a Espanya presenten grans diferències. Poc tenen en comú l’evolució del turisme de sol i platja amb la del turisme urbà. No obstant això, si ens endinsem en cadascuna de les agrupacions, també trobem una gran heterogeneïtat. Al grup de sol i platja, podem trobar tant destinacions com Lloret de Mar, enfocades principalment al turista estranger, com municipis com Sanxenxo, enfocat al turisme de residents. Al grup de destinacions urbanes hi ha ciutats com Màlaga, que ha despuntat com a hub turístic urbà per a destinacions de sol i platja, o com Sant Sebastià, una destinació de turisme urbà més tradicional. Finalment, al grup de destinacions turístiques d’interior, és on hi ha més heterogeneïtat, ja que agrupa, entre d’altres, destinacions orientades al turisme esportiu i d’oci (com Vaquèira Beret) o al turisme monumental i religiós (com Santiago de Compostel·la). En conclusió, no podem afirmar que hi hagi un únic model de sol i platja o un únic model de turisme urbà, i, per descomptat, no hi ha un únic model de turisme d’interior.
El turisme d’interior és el més heterogeni: agrupa des de destinacions monumentals, gastronòmiques i enològiques fins a esportives i religioses. També és heterogènia l’estacionalitat del turisme de sol i platja i d’interior, marcada per la localització i per l’enfocament turístic de cada destinació
Les diferències dins de cada model són palpables quan s’observen les dades específiques de les diferents destinacions turístiques. Factors bàsics com l’estacionalitat, el país d’origen dels turistes que atreuen o el perfil de consum dels seus turistes mostren diferències si s’analitza la demanda específica de cada destinació.
Pel que fa a l’estacionalitat, les destinacions de sol i platja són molt heterogènies. En un extrem, trobem destinacions com Gran Canària o Benidorm, que presenten una estacionalitat sorprenentment baixa, mentre que, a l’altre extrem, trobem una destinació com Sanxenxo, que concentra més del 62% de la demanda a l’estiu. Per la seva banda, les destinacions urbanes són, en general, menys estacionals, tot i que una exposició elevada al turisme de residents, que, a causa del calendari vacacional, tendeix a concentrar-se a la primavera i a l’estiu, pot incrementar una mica la rellevància de la temporada alta. Pel que fa al turisme d’interior, les divergències depenen de la idiosincràsia dels enfocaments turístics de cada destinació. Destaquen Vaquèira Beret, que concentra més del 35% de la demanda a l’hivern, o Granada, que té una major concentració a la primavera, quan les temperatures són més suaus.
Distribució del turisme al llarg de l’any 2018 per destinació
(% sobre el turisme anual)
També es pot observar una diversificació significativa pel que fa als països d’origen del turisme internacional a les diferents destinacions. Segons ho reflecteixen les dades de pagaments de targetes estrangeres als terminals de pagament de CaixaBank recollides en una mostra de 20 municipis turístics, el Regne Unit, Alemanya i França són els principals orígens dels turistes en destinacions de sol i platja. No obstant això, tal com es mostra a la taula següent, aquest top 3 no es repeteix en cap de les destinacions analitzades, la qual cosa demostra, una vegada més, la gran heterogeneïtat entre les destinacions de sol i platja. Quelcom similar succeeix a les destinacions urbanes, on sí que cal destacar la major rellevància del turisme nord-americà. Per la seva banda, el turisme d’interior mostra una gran heterogeneïtat, a causa de les profundes diferències entre els models turístics de les destinacions. No obstant això, observem que petites ciutats monumentals com Granada o Santiago de Compostel·la són molt atractives per al turisme nord-americà, francès i britànic.
Descripció de la despesa turística dels estrangers a les principals destinacions de sol i platja, urbanes i d’interior
Utilitzant una metodologia de machine learning amb les dades dels pagaments realitzats per targetes estrangeres als terminals de pagament de CaixaBank, podem agrupar els turistes internacionals que visiten Espanya en funció dels seus patrons de despesa a les mateixes 20 destinacions turístiques3. Els resultats d’aquest exercici revelen un pes molt rellevant concentrat en només dos tipus de turistes, que, curiosament, presenten perfils radicalment diferents: el turista d’import baix, compost per turistes amb una despesa mitjana diària molt moderada que, probablement, han pagat una part del viatge en origen (turisme turoperat), i el que hem anomenat turista gold, amb un alt nivell de despesa, orientada, especialment, a restaurants, a moda i a joieria. Només unes poques destinacions presenten una certa diversificació en aquest aspecte, com és el cas de Sanxenxo, de Marbella, de Palma, de Sant Sebastià i de Vaquèira Beret. Quelcom que, d’altra banda, té sentit, ja que una major especialització d’una destinació determinada en un únic perfil de turista pot facilitar la fidelització dels turistes que ja han visitat la destinació i pot contribuir a atreure nous turistes d’aquest mateix perfil.
- 3. S’utilitza una metodologia de K-mean clustering a partir d’un seguit de variables descriptives del comportament de les targetes estrangeres que reflecteixen patrons temporals, geogràfics i de tipus de despesa. Per a més informació sobre aquesta mena d’anàlisi, vegeu «Turisme internacional a Espanya», de l’Informe Sectorial de Turisme. 2S 2019.
Mitjançant l’ús de mètodes de machine learning, hem agrupat la despesa amb targeta dels turistes internacionals a les mateixes 20 destinacions turístiques. Els perfils de despesa més concentrats són, curiosament, els més diferents entre si: el d’import baix i el turista gold, que consumeix en restaurants, en moda i en joieria
En conclusió, les destinacions turístiques que trobem al llarg de la geografia espanyola presenten diferents graus d’estacionalitat, estan especialitzades en turistes de diferents nacionalitats i disposen d’una oferta específica per satisfer les preferències dels seus turistes. És a dir, sense importar quin tipus de turisme atreu el mercat espanyol, trobem que l’oferta turística ja està, en certa manera, diversificada.
No obstant això, continuar apostant per una major diversificació de l’oferta turística contribuirà a l’avanç cap a un turisme més sostenible i de més qualitat. Les dades mostren que la diversificació pot contribuir a la desestacionalització del sector i a l’optimització de la distribució geogràfica del turisme, la qual cosa generaria riquesa en destinacions turístiques per descobrir i combatria la congestió turística a les destinacions ja descobertes. Dit això, el turisme de sol i platja continuarà sent el pivot de la indústria turística espanyola, ja que, sense ell, segurament no es podria entendre l’èxit dels altres models turístics, atesos l’atractiu i la reputació que les destinacions costaneres comporten per al mercat espanyol. Per aquest motiu, el futur de la indústria turística passa per la diversificació de l’oferta, pel manteniment de la força en les destinacions de sol i platja i per la insistència en la millora de la qualitat del turisme, sigui de sol i platja, urbà o d’interior.
