Banca mexicana: solvent i amb recorregut

L'economia mexicana està relativament poc bancaritzada si la comparem amb la d'altres països llatinoamericans. De mitjana, el crèdit bancari a la regió llatinoamericana representa, aproximadament, el 40% del PIB, mentre que aquesta xifra es redueix fins al 15% en el cas de Mèxic. Una part del diferencial s'explica per l'impacte de la crisi econòmica i financera de l'any 1994, que va provocar l'enfonsament del crèdit bancari des d'un nivell del 32% del PIB. La crisi va comportar la desaparició de nombroses entitats nacionals i va propiciar l'entrada de grups estrangers, una tendència que s'ha anat consolidant fins al dia d'avui. No obstant això, en l'actualitat, el sector gaudeix d'una situació sòlida i amb expectatives de creixement. Abans de passar a descriure els fonaments de la banca, és important presentar-ne els principals integrants.

El sistema bancari mexicà, també conegut com banca múltiple, consta actualment de quaranta-cinc entitats financeres, amb uns actius de l'ordre del 39% del PIB. Al desembre del 2009, es va incorporar en la regulació bancària la figura del banc especialitzat o de nínxol. El banc de nínxol té limitades certes activitats, però ha servit perquè intermediaris no bancaris ja existents s'acollissin al règim bancari i poguessin captar recursos minoristes, molt més estables que les fonts de finançament majorista, tal com ho ha demostrat la crisi financera recent. D'aquests intermediaris no bancaris, cal destacar les unions de crèdit, l'objectiu de les quals és facilitar als socis l'accés al crèdit, i les sofomes (societats financeres d'objecte múltiple). Les sofomes són entitats especialitzades en la concessió de crèdit a sectors productius, que es financen a través d'altres institucions financeres i per la via de l'emissió de deute. Malgrat l'entrada progressiva d'aquests nous participants, set entitats financeres predominen en l'escenari bancari mexicà: els seus actius representen el 85% del total del sector.

A part de la banca múltiple, hi ha la banca de desenvolupament, formada per sis entitats públiques, amb uns actius del 7% del PIB, i que canalitza els recursos a determinats objectius socials i sectors. Les seves activitats principals se centren a finançar i assessorar les empreses exportadores, promoure les infraestructures públiques, facilitar l'accés a l'habitatge i donar suport financer a les persones de renda baixa i a les microempreses i pimes. Els bancs de desenvolupament, juntament amb altres institucions de foment, articulen la política de crèdit mitjançant avals, finançament a institucions privades i, directament, a través de la concessió de crèdit als destinataris finals.

És important esmentar, també, dues institucions financeres públiques amb un pes molt elevat al mercat hipotecari: Infonavit i Fovissste. Infonavit, amb una quota del 58% al juny del 2013,(1) és el principal prestador hipotecari de Mèxic. El cobrament de les hipoteques es du a terme mitjançant retencions de la nòmina, i tots els crèdits atorgats des del 2007 disposen d'una assegurança d'atur per minimitzar les potencials entrades en morositat. Una font tradicional de recursos per a Infonavit han estat les titula­­cions de la seva cartera. No obstant això, el ritme de col·locacions s'ha reduït el 2012 i el 2013, la qual cosa ha provocat que la cartera titulitzada caigués fins al 10% del total al setembre d'enguany. D'altra banda, Fovissste atorga crèdits per a l'habitatge als funcionaris de l'Estat. La seva cartera és sis vegades inferior a la d'Infonavit, i el 40% està titulitzada.

El sistema bancari presenta una evolució i una posició favorables en termes de crèdit, de solvència i de rendibilitat, tot i que és cert que s'ha produït un lleuger repunt de la morositat. El crèdit s'ha incrementat, de mitjana, el 12% anual durant el perío­­de 2002-2013. El creixement va ser especialment intens entre els anys 2004 i 2008, evolució que va frenar la crisi financera global. En els tres últims anys, s'ha recuperat de nou la tendència, amb increments al voltant del 12%. Desagregant el crèdit per sectors, el creixement de la cartera al consum s'ha desaccelerat en els últims trimestres, però continua en taxes altes, al voltant del 15%. D'altra banda, l'increment de crèdit a les empreses no financeres i a l'habitatge s'ha mantingut en cotes del 10% el 2011-2013.

La taxa de morositat del sector bancari es va situar en el 3,4% al setembre del 2013 i manté la tònica moderadament alcista inicia­­da al començament del 2011. Durant l'últim any, s'ha produït un repunt de la morositat a les empreses: la taxa ha passat del 2,1% al 3,5% en un any, a causa, en gran part, dels problemes de les grans constructores del país.

Pel que fa a la solvència, Mèxic es va avançar a moltes economies desenvolupades adoptant, al començament d'enguany, els nous requisits de capital de Basilea III. La ràtio de solvència per a la banca múltiple (capital dividit entre els actius ponderats per risc) es va situar, en 3T, en el 16,1%, molt per damunt del 10,5% requerit. Arran d'aquests nous requisits, el sistema va posar en pràctica, al juny, una nova metodologia per qualificar la cartera comercial en funció de les pèrdues esperades, la qual cosa ha incrementat la necessitat de provisions per a algunes entitats.

El sistema bancari presenta unes ràtios de rendibilitat elevades. Així, el RoA (beneficis com a percentatge d'actius mitjans) es va situar en l'1,6% en 3T, una xifra lleugerament inferior a la del 2007. Gràcies a això, el retorn per capital invertit (Return on Equity, RoE) va pujar, gairebé, al 15%, una rendibilitat notablement superior a la que ofereixen, actualment, els sistemes bancaris de les economies més madures. La ràtio d'eficiència (percentatge del marge brut de les entitats que absorbeixen les despeses d'explotació) ha augmentat un punt percentual en relació amb el 2007, perquè els costos s'han incrementat lleugerament en relació amb els ingressos.

En els últims anys, la capacitat del sistema bancari s'ha incrementat, la qual cosa evidencia que les entitats aposten per les oportunitats que ofereix el sector. El model de bancs amb poques oficines però de gran dimensió, un dels trets del sistema, es manté i, fins i tot, ha adquirit més protagonisme en els últims anys. De mitjana, una oficina bancària té, a Mèxic, divuit empleats, gairebé el triple que a Espanya. El 2011, la ràtio de sucursals per habitant de Mèxic era d'1,8 per 10.000 habitants adults i quedava lluny de les xifres del Brasil (4,6) i del Perú (5,9), tot i que era lleugerament superior a la de Xile (1,7) i a la de Colòmbia (1,5). El 2013, s'estima que 782 municipis (el 32% del total) no tenien accés a oficines, a caixers automàtics ni a corresponsals. El Banc de Mèxic apunta en aquesta direcció a l'hora de destacar un dels reptes actuals del sector i evidencia que falta millorar la inclusió financera en els diferents segments de la població, tant en termes de bancarització com de punts d'accés.

La reforma prevista del sistema financer (per a més detalls, vegeu l'article «L'ímpetu reformista sacseja Mèxic» al Dossier d'aquest mateix Informe) afronta el problema de la inclusió financera i altres reptes importants del sector. A grans trets, la reforma pretén impulsar la competència concedint més capacitats dels bancs de desenvolupament i millorar l'atorgament i l'execució de les garanties. Addicionalment, es permetrà als clients canviar d'entitat amb uns costos de transacció més reduïts i es reforçaran els poders reguladors enfocats a la protecció dels consumidors. No es tracta de grans canvis estructurals per a un sector que ja presenta uns fonaments sòlids. No obstant això, són mesures en la direcció correcta per impulsar el recorregut de la banca a Mèxic. I aquest recorregut és molt ampli.

Pau Labró Vila

Departament d'Anàlisi Econòmica, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"