Més enllà de ser la primera potència demogràfica i econòmica de la regió, la Xina s'ha convertit en l'eix central de l'anomenada «Fàbrica Àsia». Aquest terme fa referència al peculiar entramat industrial del continent, que, sens dubte, ha estat un artífex destacat del notable avanç econòmic registrat durant les últimes dècades en un bon nombre dels països implicats. Però la continuïtat de l'èxit no es pot donar per garantida, sobretot tenint en compte les importants transformacions que està experimentant el gegant xinès.
Segons les dades de les Nacions Unides, els béns i serveis intermedis copen al voltant del 60% del comerç internacional. Aquests inputs intermedis es desplacen d'uns països a uns altres per integrar-se, de manera successiva, en els processos de producció d'altres béns o serveis, fins que s'arriba al final de la cadena. En aquest moment, els béns o serveis ja estan llestos per al consum final. En altres paraules, en els últims anys, la fragmentació en els processos productius s'ha estès més enllà de les fronteres entre països i ha generat les «cadenes globals de valor» (CGV). Les diferents estratègies de deslocalització empresarial modelen la forma de les cadenes. La seva proliferació descansa en dues fites clau, que han permès «escurçar» fins a límits insospitats les distàncies geogràfiques: primer, els avanços en el transport de mercaderies i, després, la revolució de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC).
Els països asiàtics (i, en particular, els del sud-est) són un cas paradigmàtic d'aquestes cadenes per l'elevat grau de fragmentació que s'aplica en l'elaboració de nombrosos dels seus productes i per l'extrema complexitat de molts d'aquests productes (per exemple, del sector electrònic). Precisament, aquesta excepcionalitat, juntament amb el fet que la major part de la producció final es destini als països avançats (és a dir, als EUA i Europa), ha suscitat l'ús dels apel·latius «Fàbrica Àsia» i «Fàbrica del món» per designar el conjunt de països i processos que formen aquesta integradíssima CGV. La contundent retallada d'aranzels que han realitzat molts països de la regió, de manera individual o multilateral, ha estat un altre factor clau en l'aparició i en l'èxit de la CGV asiàtica. En aquest tipus de producció en cadena extraterritorial, les diferents peces (entrades o intermedis) que s'incorporen al bé final creuen en nombroses ocasions les fronteres dels països involucrats en el procés, de manera que uns aranzels elevats encaririen molt la manufactura final. En el cas que ens ocupa, destaquen l'acord de lliure comerç establert el 1992 pels països que formen l'Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ANSA) i els acords posteriors d'aquesta associació amb altres països de la regió, com la Xina (2005), el Japó (2009) o Corea i l'Índia (2010).
El paper de la Xina és central en aquest entramat de relacions comercials i empresarials que formen la «Fàbrica Àsia». Així, avui dia, la Xina absorbeix la meitat dels béns intermedis que exporten la resta de països asiàtics i els subministra gairebé un terç de tots els intermedis que reben de l'estranger. Això converteix el gegant asiàtic en la principal destinació i origen d'entrades de la regió (vegeu, al primer gràfic, la importància de la Xina per als seus veïns en termes de comerç total). Es tracta d'una hegemonia indiscutible, però relativament recent, ja que, en la dècada dels noranta, l'eix central d'aquesta factoria d'Orient encara es localitzava al Japó. No va ser fins a la meitat de la dècada dels 2000 quan la Xina va conquerir la posició de líder (com s'aprecia al segon gràfic).
Sens dubte, l'impuls de l'Executiu xinès per obrir de forma progressiva l'economia del país al comerç i a la inversió internacionals ha propiciat aquest ràpid desplaçament del centre de gravetat de la cadena asiàtica de producció. El gir aperturista xinès es va iniciar en la dècada dels vuitanta amb l'autorització dels fluxos d'entrada d'inversió estrangera directa, incentivada, a més a més, amb la creació de quatre zones amb privilegis econòmics especials. Un moment culminant va arribar el 2001, amb la incorporació del país a l'Organització Mundial del Comerç i amb l'obligada reducció aranzelària que aquesta adhesió implicava. Així mateix, el gran nombre d'empreses xineses especialitzades en el processament de components o en l'assemblatge dels diferents béns intermedis procedents de la resta de països asiàtics també ha afavorit la centralitat de la Xina. Una mà d'obra abundant i barata al començament d'aquest moviment reformista d'obertura va fomentar aquest tipus de negocis. Com a resultat, un gran nombre de les manufactures «Made in Asia» que es consumeixen als EUA o a Europa tenen la seva última escala a la Xina, on, després de fer els últims retocs, es carreguen en els contenidors que abarroten els atrafegats ports del país (sis dels deu ports més grans del món en capacitat de tonatge es troben al gegant asiàtic). No és estrany, doncs, que, any rere any, la Xina registri importants superàvits comercials amb la zona de l'euro i amb els EUA (de 62 i de 222 milers de milions de dòlars, respectivament, el 2013, xifres equivalents a l'1% i al 2,5% del PIB de la Xina) i dèficits amb molts veïns asiàtics (de l'1% amb Corea o del 0,5% amb Taiwan, per posar dos exemples).
Aquesta singular anatomia del procés productiu ha de ser tinguda en compte a l'hora de valorar aspectes com la política econòmica i les perspectives de futur. Així, les freqüents acusacions de comportament mercantilista que la Xina rep pels superàvits comercials que manté amb les grans economies avançades no sempre consideren que, en bona part, són conseqüència de l'organització productiva de la cadena asiàtica i que, per tant, hi ha molts més agents en el repartiment de beneficis i de càrregues. D'altra banda, atesa la centralitat de la Xina a la «Fàbrica Àsia», cal preguntar-se per les conseqüències que el tan temut alentiment del gegant asiàtic tindria sobre la resta de països participants en la cadena. Abans de res, és important identificar que, a curt termini, la principal amenaça sobre la demanda dels productes «Made in Asia» és la incertesa sobre les perspectives dels EUA i de la zona de l'euro, i no tant les de la Xina. En efecte, malgrat la millora que cal esperar a les economies avançades en els pròxims anys, és cert que la seva demanda potencial de manufactures asiàtiques és moderada i vulnerable en comparació amb els cicles anteriors, a causa de tres factors: unes condicions financeres i de confiança més febles després de la dura crisi, una població més envellida i la tendència creixent d'algunes multinacionals de tornar a produir «a casa» (reshoring). En aquest sentit, el canvi en el model de creixement que l'economia xinesa desitja fomentar a mitjà termini, atorgant una major rellevància al consum intern, ajudarà a sostenir la producció asiàtica davant una demanda més continguda dels avançats. Aquest model anhela donar a la nova i creixent classe mitjana xinesa una major capacitat de consum, que, sense cap mena de dubte, podria ser proveïda còmodament amb les manufactures de la regió. Però és cert que, fins que aquesta transformació no maduri, una desacceleració de la Xina deguda a factors interns (per problemes, per exemple, als sectors immobiliari i financer) afectaria la resta de països de la regió. En primer lloc, per la menor demanda de manufactures de la «Fàbrica Àsia» per part de l'actual consumidor xinès de classe mitjana. Però, sobretot, perquè aquesta desacceleració implicaria, molt probablement, una disminució important de la inversió pública i empresarial del país, rúbriques que han requerit grans quantitats de productes primaris i intermedis dels països veïns.
En definitiva, el desenvolupament de la «Fàbrica Àsia» ha estat una aposta clarament guanyadora. La millor prova d'això són els avanços econòmics del sud-est asiàtic en les últimes dècades. Així mateix, l'enfocament aperturista de la Xina, gradual però poderós, ha estat un factor crucial per a l'èxit d'aquesta cadena de producció regional. Però la prolongació d'aquest èxit passa, de nou, pel gegant asiàtic i per la seva capacitat per orquestrar un canvi de model que impulsi de manera sostinguda el consumidor xinès.
Clàudia Canals
Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica,
"la Caixa"
