La millora de la competitivitat espanyola: la clau sectorial
La competitivitat de l’economia espanyola és la història d’un camí d’anada i de tornada. Des de la introducció de l’euro, que impossibilita les devaluacions nominals, fins a l’inici de la Gran Recessió, els costos laborals unitaris van augmentar més a l’economia espanyola que als principals socis comercials. Una de les conseqüències de la pèrdua de competitivitat va ser que, entre el 2000 i el 2007, el dèficit per compte corrent va passar del 4,4% al 9,6% del PIB. No obstant això, a partir del 2011, l’economia espanyola va iniciar el camí de tornada i va recuperar una gran part de la competitivitat perduda. Arran d’això, en gran part, la balança per compte corrent acabarà el 2016 amb un superàvit proper al 2% del PIB.
En el camí d’anada, la pèrdua de competitivitat es reflecteix en l’augment dels costos laborals unitaris, els quals, entre el 2000 i el 2008, van augmentar el 29% en relació amb una cistella de 49 països de l’OCDE. Pel que fa als principals socis comercials de la zona de l’euro, els costos laborals unitaris van pujar el 34,8% en relació amb Alemanya i el 14,0% i el 2,5% en relació amb França i amb Itàlia, respectivament (vegeu el primer gràfic).
Al voltant del 70% de la pèrdua de competitivitat que es va produir durant aquests anys és deguda a un major increment dels costos laborals a Espanya que als socis comercials, i la resta, a una evolució més pobra de la productivitat del treball. Si ens centrem en l’evolució dels costos laborals, entre els anys 2000 i 2011, van augmentar més en l’economia espanyola que en els principals socis comercials en tots els sectors. Així, el cost laboral al sector manufacturer espanyol es va encarir el 25% en relació amb l’alemany i el 8,8% i el 5,8% en relació amb el francès i amb l’italià, respectivament. Al sector de la construcció, que no està sotmès a una competència internacional directa i que va viure un boom d’activitat, va augmentar encara més en relació amb Alemanya: el 35%. Als serveis, l’encariment relatiu va arribar al 25%, un deteriorament que va ser lleugerament esmorteït pel comportament menys negatiu del sector financer i, en especial, de la informàtica i telecomunicacions.
El camí de tornada és igualment intens i generalitzat. Segons l’OCDE, en els cinc anys que van del 2011 al 2016, els costos laborals unitaris relatius s’han situat en els nivells del 1998. En aquest cas, el 60% de la millora de la competitivitat és deguda a un menor creixement dels costos laborals a Espanya que als socis comercials.
Si ens centrem, de nou, en l’evolució dels costos laborals espanyols en relació amb els dels seus principals competidors, entre els anys 2011 i 2016, la millora ha estat generalitzada a tots els sectors. En concret, en relació amb Alemanya, tots els sectors abarateixen els costos laborals en termes relatius. L’ajust del cost laboral al sector manufacturer espanyol en relació amb el competitiu homòleg alemany és especialment destacable. Per la seva banda, la construcció presenta unes millores més moderades. Als serveis, destaca la millora de la informàtica i telecomunicacions, de les finances i de l’educació i sanitat.
La recuperació de la competitivitat de l’economia espanyola ajuda a explicar el bon comportament de les exportacions. En termes absoluts, les exportacions espanyoles van pujar a 240.577 milions d’euros a l’agost (acumulat de l’any), el 2,7% més que a l’agost del 2015. En termes relatius, destaca que han mantingut la seva quota mundial, mentre que ha reculat a la majoria de països avançats. Ateses aquestes xifres, no hi ha dubte que cal continuar treballant per preservar i, en la mesura del possible, millorar la competitivitat assolida en els últims anys.
