Mercats interbancaris de la zona de l'euro: buscant la normalitat per vies inusuals
El mercat interbancari exerceix un paper fonamental en el conjunt de l'economia d'un país o d'una regió, sobretot si el seu grau de bancarització és elevat, com és el cas de la zona de l'euro. D'entrada, constitueix la primera baula del mecanisme de transmissió de la política monetària, de manera que les condicions sota les quals opera (sense anar més lluny, els tipus d'interès que hi prevalen) determinen, en gran part, les condicions de finançament de les famílies i de les empreses, amb implicacions directes sobre l'economia real. Un mal funcionament del mercat interbancari, com va succeir repetidament entre el 2007 i el 2011, és un problema de primer ordre. Per neutralitzar aquelles crisis de liquiditat van ser decisives les actuacions urgents dels bancs centrals de gairebé tots els països desenvolupats. Per sort, de llavors ençà, els engranatges dels mercats majoristes de finançament bancari han anat millorant. No obstant això, encara s'observa una excessiva fragmentació geogràfica al mercat interbancari de la zona de l'euro, tant al segment secured (el d'operacions repo, en què el prestatari lliura títols com a garantia) com al segment unsecured (on no existeixen aquestes garanties). Un dels remeis que el BCE està provant, l'establiment d'una taxa negativa en la «remuneració» de la seva Facilitat de Dipòsit (FD d'ara endavant), està envoltat d'incògnites sobre la seva eficàcia i sobre els possibles efectes secundaris.
Des de fa uns mesos, les entitats bancàries han de pagar per l'import que dipositin a l'FD del BCE (i, lògicament, pel saldo en compte corrent que excedeixi el mínim reglamentari al qual obliga el coeficient de reserves). Al juny, la penalització va quedar establerta en el 0,10% i es va incrementar, a partir del setembre, fins al 0,20%. És evident que, amb aquesta decisió inusual, l'autoritat monetària ha reforçat l'orientació a la baixa dels tipus euríbor, que, sens dubte, era un dels objectius perseguits. No obstant això, una valoració completa de les repercussions de la mesura ha de contemplar més aspectes, sobre els quals hi ha una discussió considerable. La qüestió rellevant és si, com argumenten els seus defensors, contribuirà a donar fluïdesa a l'operativa del mercat interbancari, a potenciar el crèdit i a relaxar les condicions financeres de les famílies i de les empreses, en particular als països de la perifèria. Els detractors, en canvi, alerten que els efectes podrien ser contraris als desitjats. D'entrada, perquè uns tipus negatius poden representar un incentiu perquè els bancs amb un excedent de liquiditat optin per reduir-lo en lloc de prestar-lo a l'interbancari. Aquest retraïment eventual de l'oferta podria empènyer els bancs tradicionalment demandants de fons a buscar fórmules per reduir la dependència de l'interbancari, com, per exemple, reduir les operacions d'actiu. És a dir, argumenten que aquesta decisió pot ser perjudicial, en última instància, per a la provisió de crèdit a l'economia real. Tot i que caldrà deixar passar més temps per extreure conclusions sòlides, sembla que les primeres evidències atorguen el benefici del dubte al BCE. Els volums al mercat EONIA (tipus interbancari a un dia) han mantingut una estabilitat notable en els últims mesos i, fins i tot, han registrat lleugers augments. De forma similar, l'excés de liquiditat dels bancs no ha experimentat canvis substancials en aquest període. De cara als pròxims trimestres, és molt probable que el tipus EONIA s'estabilitzi en cotes negatives, molt a la vora del tipus de l'FD. De fet, el previsible augment de l'excés de liquiditat a la zona de l'euro, fruit de la posada en marxa de les TLTRO i de les compres de deute privat del BCE, reforçarà aquesta dinàmica. No obstant això, aquests signes encoratjadors no han de fer oblidar el significatiu grau de fragmentació que encara preval. Els operadors de renda fixa i del mercat monetari de les entitats financeres de la perifèria europea continuen alertant d'aquest fenomen. Sembla clar que les mesures del BCE ajuden, però no són la panacea. Les proves d'estrès i de solvència a la banca europea, en el marc de la futura unió bancària, i les actuacions reformadores dels Governs són pilars bàsics per restituir completament el normal funcionament dels mercats interbancaris. Aquest últim punt és crucial per reduir la percepció de risc de contrapart que encara impera a les institucions financeres dels països en fase d'ajust. D'això depèn que el relaxament de les condicions monetàries s'acabi traslladant plenament a les empreses i als particulars.
