Instruments macroprudencials, els grans desconeguts
Els signes vitals de l'economia mundial, i, en especial, de les economies avançades, es comencen a estabilitzar. La greu crisi econòmico-financera que va esclatar el 2008 va contagiar la majoria de països, que van mostrar símptomes diversos: endeutaments insostenibles, fortes caigudes en certs actius i grans pèrdues de producte i d'ocupació. Per a algunes d'aquestes economies afectades, el tractament va ser administrat immediatament i en grans dosis, de manera que es van refer ràpidament. En canvi, unes altres han requerit vigilància intensiva per recuperar-se. El sèrum que ha permès que es consolidés la recuperació a totes elles, tot i que amb ritmes diferents, ha estat l'entorn monetari ultraacomodatici que han propiciat els bancs centrals abaixant els tipus d'interès fins a mínims històrics i aplicant polítiques monetàries no convencionals. Aquest marc de protecció ha estat imprescindible a l'hora d'administrar diferents tractaments contra els desequilibris de les economies afectades, entre els quals hi ha les reestructuracions del sistema financer, les estrictes polítiques de consolidació fiscal, el procés de despalanquejament del sector privat i les reformes estructurals per millorar la competitivitat.
Malgrat que no hi ha dubte que aquest entorn de política monetària ultralaxa ha propiciat la recuperació econòmica, una prolongació excessiva d'aquesta situació podria ocasionar efectes secundaris perniciosos en certs sectors, com sobreescalfament en els actius financers o en els actius reals (per exemple, en els immobiliaris). Per bé que una retirada de l'estímul monetari podria refredar aquests mercats sobreescalfats, l'actual recuperació precisa encara d'un entorn monetari folgat per incentivar el consum, per mantenir els mercats financers apaivagats i per consolidar el creixement de l'activitat econòmica. Davant aquesta disjuntiva, i arran de la necessitat d'impedir o, com a mínim, de reduir la probabilitat que aquests sobreescalfaments es produeixin, sorgeixen els instruments de gestió macroprudencial, uns grans desconeguts que van guanyant rellevància a mesura que es comença a constatar el seu potencial com a complement dels instruments monetaris més usats habitualment.
Comencem pel principi. S'entén per política macroprudencial l'ús d'instruments de supervisió i de regulació que tenen com a objectiu limitar l'impacte procíclic1 que el sector financer pot tenir sobre la resta de l'economia. En determinades circumstàncies, decisions d'estratègia bancària que poden ser òptimes per a cada entitat, si també són dutes a terme per una part important del sector, poden afectar el curs del conjunt de l'economia. La situació actual n'és un bon exemple. Atès que la qualitat de la demanda de crèdit a diversos països pateix encara les seqüeles de la recessió, moltes entitats han de mantenir una política creditícia estricta. Això, però, pot acabar alentint el procés de recuperació, la qual cosa, en última instància, retardaria, de retruc, la recuperació del crèdit.
La nova regulació bancària, també coneguda com Basilea III,2 incorpora, per primera vegada, mecanismes que, explícitament, tenen en compte aquests aspectes. L'exemple més clar és la introducció de buffers de capital contracíclics, els quals augmenten en èpoques d'elevat creixement del crèdit i es relaxen durant èpoques de contracció creditícia. D'aquesta manera, durant les èpoques de bonança, el sistema bancari s'enforteix per poder afrontar en millors condicions les etapes recessives. A més a més, aquest tipus de política limita l'efecte que el sector té en l'amplificació dels cicles econòmics. Així, l'increment dels requisits de capital pot ajudar a frenar una possible bombolla creditícia, i la reducció dels requisits de capital en etapes recessives ajuda a esmorteir la caiguda del crèdit, la qual cosa, per tant, fa que la crisi sigui menys intensa. Malgrat això, en l'actual cicle contractiu, ha succeït el contrari i s'han endurit els requisits de capital, la qual cosa ha intensificat la caiguda del crèdit. Un estudi recent3 ressalta la importància d'aquesta eina i suggereix que, si s'hagués activat abans de la crisi, hauria permès reduir íntegrament el cost fiscal de la recapitalització bancària a Espanya i en més d'una quarta part a Irlanda.
Existeixen altres instruments que comparteixen la mateixa filosofia, però que, en lloc d'actuar sobre el conjunt del crèdit, permeten incidir, només, sobre determinats actius. Aquesta opció pot ser molt útil quan es detecten bombolles en actius concrets, ja que permet actuar directament sobre ells sense afectar la resta de sectors. En aquest sentit, una opció consisteix a modificar els requeriments de capital per al tipus de crèdit sobre el qual es vol actuar. Per al cas concret del sector immobiliari, que, com es comenta a l'article «Hi ha sobreescalfament als mercats immobiliaris internacionals?» del present Dossier, torna a preocupar a diversos països desenvolupats, a més de les polítiques esmentades més amunt, una altra opció consisteix a limitar el deute hipotecari de les llars al llarg del cicle, mitjançant restriccions en el loan-to-value, que limita el volum de la hipoteca en relació amb el valor de la propietat, o en la ràtio debt-to-income, que circumscriu el volum del préstec als ingressos del prestatari. Aquestes mesures ja han estat àmpliament utilitzades als països emergents i a les economies avançades, entre les quals els casos més recents són Suècia i el Regne Unit. Al país escandinau, s'han endurit els requeriments de capital dels bancs sobre els seus crèdits hipotecaris i s'ha restringit que les noves hipoteques excedeixin el 85% del valor de mercat de l'habitatge finançat, tot plegat amb el propòsit de frenar el fort creixement del crèdit hipotecari i limitar, de retruc, la possible creació d'una bombolla immobiliària. El Regne Unit també ha dut a terme mesures similars. En concret, l'autoritat macroprudencial britànica (Prudential Regulation Authority) ha establert que les hipoteques amb un perfil de risc més elevat (les que superin en 4,5 vegades els ingressos anuals dels clients) no representin més del 15% del total dels nous préstecs hipotecaris que concedeixin les entitats britàniques.
Recuperant el símil mèdic, per guarir una malaltia, sovint convé atacar-la des de diferents fronts. Així, l'èxit de l'aplicació de la política macroprudencial dependrà del fet de comptar amb un bon esquema de polítiques macroeconòmiques (fiscals i monetàries) i amb un bon marc de regulació i de supervisió financera. Per aquest motiu, entendre la complementarietat d'aquestes polítiques és de vital importància per poder treure'n el màxim potencial.
Les interconnexions entre les polítiques macroprudencials i les monetàries són estretes. Si no s'apliquen correctament, poden tenir efectes contraproduents entre si. Una política monetària massa folgada pot afectar l'estabilitat financera i propiciar que els agents s'arrisquin més (vegeu «Puja la temperatura als mercats financers internacionals: bombolla o escalfament passatger?», també en aquest Dossier). De la mateixa manera, una mala regulació macroprudencial pot restringir en excés el flux de crèdit a l'economia. No obstant això, una bona coordinació entre les dues polítiques pot ser de molta utilitat. Per exemple, els efectes perniciosos d'una política monetària massa acomodatícia poden ser compensats amb una política macroprudencial més restrictiva que sufoqui els focus de sobreescalfament en sectors específics. Atès l'important paper que té aquesta última política, és necessari establir un marc regulador macroprudencial ben definit i amb un ampli ventall d'instruments prèviament provats i llestos per ser implementats.
El paper dels instruments macroprudencials, per tant, pot ser molt rellevant. Si les institucions reguladores són capaces de detectar l'origen de les vulnerabilitats que afecten l'estabilitat financera i tenen la potestat reguladora per implementar els instruments necessaris per sufocar el risc sistèmic, el potencial de combinar les dues polítiques pot ser molt ampli. L'únic inconvenient és que la necessitat d'usar-los pot arribar abans que hagin estat dissenyats i sotmesos a proves prou rigoroses. Corre pressa, sí, però cal ser prudents.
Ariadna Vidal Martínez
Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
1. Vegeu Jódar-Rosell, S. i Gual, J. (2014), «La prociclicitat del sistema financer després de les reformes», Documents d'Economia, "la Caixa" Research.
2. Vegeu Gual, J. (2011), «Els requisits de capital de Basilea III i el seu impacte en el sector bancari», Documents d'Economia, "la Caixa" Research.
3. Vegeu l'annex III del document de treball «Key aspects of macroprudential policy», de l'FMI (2013).
