El crèdit del crèdit

L'evolució del crèdit ha estat observada amb preocupació durant la crisi i no ha deixat ningú satisfet. Les entitats financeres han vist com la seva principal activitat i, per tant, la seva principal font d'ingressos es reduïa any rere any. Per a les llars i per a les empreses, la caiguda del crèdit ha representat un handicap addicional a la ja prou difícil situació econòmica. No obstant això, finalment, sembla que comença a prendre un nou rumb.

L'origen d'un dels factors primordials que ha limitat la capacitat creditícia de les entitats financeres en els últims anys cal buscar-lo en la regulació del sector mateix o, més concretament, en els canvis que ha experimentat aquesta regulació. Amb l'inici de la crisi, es va posar de manifest que la regulació existent, coneguda com Basilea II, havia estat incapaç de prevenir el col·lapse de moltes entitats, fet que va acabar qüestionant la solvència del conjunt del sector. El procés que ràpidament es va activar per reformular-la va culminar, al gener del 2014, amb la posada en marxa de Basilea III. De forma molt succinta, el principi general que inspira el nou marc regulador és que les entitats han de disposar d'un matalàs de capital més gruixut i de més bona qualitat per poder afrontar els escenaris adversos. Així, està previst que els requeriments de capital mínims que han de tenir les entitats pugin de forma gradual i passin d'un core capital del 2% dels actius ponderats per risc al 7,0% el 2018. A més a més, el nou marc exigeix a les entitats que, durant les fases expansives del cicle, creïn un matalàs de capital addicional perquè, si és necessari, pugui ser utilitzat durant les recessions. La nova regulació, per tant, incorpora un principi molt important i àmpliament reclamat des del món acadèmic i des del sector mateix: reconeix que, per a les entitats financeres, augmentar el capital és costós i, si s'ha de fer amb rapidesa, pot acabar perjudicant la seva capacitat creditícia. És per això que la nova regulació preveu que els requisits mínims de capital augmentin de forma gradual i que el matalàs de capital addicional es creï durant les fases expansives del cicle. Amb tot plegat es pretén enfortir la solvència de les entitats a llarg termini sense afectar la seva capacitat creditícia a curt termini.

No obstant això, tot i que el principi que inspira la nova regulació sigui ben intencionat, la seva aplicació ha tingut l'efecte contrari al desitjat. El nou marc regulador s'ha aplicat de manera anticipada i en un entorn de feblesa econòmica que ha mantingut els dubtes sobre la solvència d'algunes entitats. I, atès que sovint és difícil distingir amb prou claredat la salut de cada entitat, s'han vist obligades a incrementar les ràtios de capital de forma accelerada per poder demostrar la seva fortalesa. A la pròpia pressió del mercat, s'ha afegit la publicació d'índexs que conviden a comparar si les entitats compleixen anticipadament els requisits que entraran en vigor el 2018. En l'informe que el Banc Internacional de Pagaments publica semestralment, es pot observar com ja ho fan més del 80% de les entitats, una xifra elevada i que ha augmentat en els últims trimestres (com es recull al gràfic). En definitiva, mentre que l'activitat econòmica es trobava gairebé estancada, o en recessió en alguns trimestres, les entitats financeres augmentaven les ràtios de capital, la qual cosa, amb tota seguretat, ha precipitat encara més la caiguda del crèdit al conjunt de la zona de l'euro.

Un altre aspecte que tampoc no ha ajudat a reactivar la capacitat creditícia de les entitats ha estat la incertesa reguladora, un fenomen que ha estat generalitzat als països desenvolupats i especialment peremptori a la zona de l'euro. A part de la pròpia inseguretat que comporta la redefinició constant del marc regulador del sector, les diferents proves d'estrès dutes a terme s'han convertit en una important font d'incertesa addicional. Tot seguit, s'exposen dos motius.

Primer, malgrat que, conceptualment, efectuar les proves d'estrès hauria de ser positiu per a la confiança en el sector financer, la seva aplicació ha estat perversa. Les proves d'estrès, teòricament, han de servir per analitzar si les entitats estan preparades per poder afrontar amb garanties un escenari econòmic molt advers. Si aquest escenari es materialitza, es presumeix que les entitats poden utilitzar el capital disponible per poder-lo superar. O, dit d'una altra manera, no se suposa que, en l'escenari advers, hagin de mantenir un nivell de capital per damunt del mínim regulador exigit, perquè, si aquest fos el cas, implícitament s'estaria exigint a les entitats que, en temps de normalitat econòmica, procuressin tenir un nivell de capital molt per damunt del mínim regulador. Tot i que sembli paradoxal, això és el que ha succeït a la zona de l'euro. L'escenari econòmic dels últims anys ha estat similar al plantejat en els escenaris d'estrès que va realitzar l'EBA el 2011. No obstant això, quan aquest escenari d'estrès s'ha materialitzat, en lloc de permetre que el sector utilitzés els marges de capital i de liquiditat per esmorteir l'impacte de la recessió sobre la capacitat creditícia, les entitats han hagut de mantenir la ràtio de capital per damunt del mínim exigit, i, de fet, l'han augmentat i han estat sotmeses a noves proves d'estrès.

Segon, en l'execució dels exercicis d'estrès, s'han produït canvis metodològics importants per al còmput del capital mínim que les entitats han de mantenir. El cas més notori va tenir lloc en la realització dels exercicis d'estrès del 2011, quan es va comunicar que la probabilitat d'impagament del deute públic era positiva i, per tant, s'havia d'assignar capital per cobrir aquesta eventualitat.

Afortunadament, sembla que l'impacte regulador negatiu sobre la capacitat creditícia de les entitats està arribant al final. Un dels últims elements que quedaven per aclarir, els resultats dels exàmens als quals el BCE ha sotmès la banca abans de convertir-se en el responsable de la seva supervisió, es coneixerà a l'octubre. Tot fa pensar que, en general, els resultats seran satisfactoris. De fet, l'enquesta de préstecs bancaris ja mostra que, en els pròxims mesos, la regulació i la supervisió deixaran de ser factors que limitin l'oferta de crèdit.

La millora de la capacitat creditícia de les entitats bancàries no podia arribar en un millor moment. Malgrat que es preveu que el procés de recuperació econòmica serà lent a la zona de l'euro, sembla que la demanda de crèdit comença, finalment, a recuperar-se. En aquest context, és de màxima importància que les entitats estiguin preparades per poder donar suport a l'activitat econòmica. El crèdit ha de recuperar el crèdit.

Oriol Aspachs

Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"