Com es defineix i com es mesura la desigualtat?

La desigualtat econòmica preocupa els ciutadans: el 81% dels europeus creuen que les diferències dels ingressos són massa elevades i el 78% consideren que els Governs haurien d’adoptar més mesures per reduir-les (Eurobaròmetre, 2022).1 En aquest Dossier, analitzarem la seva evolució en les últimes dècades, tant a nivell global com a Espanya. No obstant això, abans d’entrar en matèria, repassem les principals mètriques per seguir l’evolució de la desigualtat i també les diferents palanques que es poden utilitzar per promoure una distribució més equitativa dels ingressos.

Els ingressos són la principal variable que determina la prosperitat econòmica dels individus i, per aquest motiu, s’utilitzen per analitzar la desigualtat econòmica. Una de les mètriques més utilitzades és l’índex de Gini, a causa de la seva simplicitat i de la seva capacitat per resumir la dispersió dels ingressos en una única xifra. Aquest índex pren valors entre 0 (igualtat perfecta) i 100 (desigualtat màxima), la qual cosa facilita la comparació entre diferents països i períodes. L’índex de Gini és molt informatiu, tot i que té limitacions. Per exemple, no proporciona informació detallada sobre la distribució dels ingressos als extrems de la distribució. Per tenir una visió més completa, pot ser útil combinar aquesta mètrica2 amb altres, com les ràtios d’ingressos per a diferents percentils de la distribució o el percentatge del total dels ingressos que rep l’1% de la població amb uns ingressos més elevats. Aquest últim indicador se centra en la concentració dels ingressos a la part superior de la distribució i proporciona una visió de la desigualtat extrema. Així mateix, és important destacar que la desigualtat d’ingressos no solament influeix en el benestar econòmic. La desigualtat de riquesa, per exemple, pot ser diferent de la desigualtat d’ingressos, però també és rellevant.

Un nivell diferent d’ingressos pot ser el resultat d’un nivell diferent d’esforç, de formació o d’emprenedoria. En una societat meritocràtica, és raonable que aquells que inverteixen més temps i més recursos en la seva formació o que assumeixen riscos empresarials rebin més recompenses econòmiques. No obstant això, una major desigualtat d’ingressos també pot ser el resultat d’una distribució no equitativa de les oportunitats, i, per tant, es frena l’ascensor social. Aquest segon motiu, a més a més, pot ser particularment nociu per a la cohesió social. La percepció d’injustícia i la falta de mobilitat social poden generar ressentiment i desconfiança en les institucions.

Així mateix, la desigualtat econòmica pot empènyer algunes persones a prendre decisions ineficients, ateses les seves preferències i les seves capacitats. Les persones amb uns ingressos baixos sovint fan front a restriccions severes en la seva capacitat per accedir a la informació i als recursos necessaris per prendre decisions tant en l’àmbit laboral com en el formatiu. Per exemple, poden no tenir temps per buscar les millors oportunitats laborals o per invertir en la seva educació, a causa de la necessitat de treballar moltes hores per cobrir les seves necessitats bàsiques. Aquesta situació no solament perpetua la desigualtat, sinó que també comporta una assignació ineficient dels recursos humans, la qual cosa pot afectar de forma negativa el creixement econòmic general. Així, mentre que algunes desigualtats d’ingressos poden ser justificables i beneficioses per a l’economia, per promoure una societat justa i cohesionada, és crucial abordar les desigualtats excessives o les que sorgeixen de la falta d’oportunitats.

Tradicionalment, les polítiques per reduir la desigualtat s’han distingit en dos grups: les que actuen abans que una persona s’incorpori al mercat laboral i comenci a generar ingressos i les que actuen directament sobre la distribució dels ingressos. Així, les mesures de redistribució, principalment a través d’una imposició progressiva i d’un catàleg d’ajudes públiques, com els subsidis d’atur, els ERTO i l’ingrés mínim vital, entre d’altres, redueixen la desigualtat i modifiquen directament la desigualtat d’ingressos. En canvi, les polítiques públiques que tenen com a objectiu reduir la desigualtat ex-ante són les que fomenten la igualtat d’oportunitats i l’ocupabilitat. Les polítiques educatives, d’ocupació i socials contribueixen a una major mobilitat social i tenen una importància creixent. Per exemple, a nivell educatiu, actuar com més aviat millor mitjançant intervencions en la primera infància i en l’educació primària ajuda a una major igualtat d’oportunitats. Hi ha una tercera palanca que també està guanyant importància, en aquest cas arran de les conseqüències sobre la desigualtat que, en alguns casos, han produït el canvi tecnològic i la globalització. Aquestes són les mesures que actuen de forma directa en la que Rodrik i Stantcheva anomenen etapa de producció.3 En concret, són les polítiques enfocades a millorar la productivitat, la innovació i, en definitiva, el creixement dels sectors més afectats per aquestes tendències seculars, com les ajudes a l’R+D o les polítiques de competència.

En definitiva, per assolir una prosperitat inclusiva, les polítiques públiques han d’actuar en múltiples dimensions en les anomenades etapes de preproducció, producció i postproducció (vegeu el gràfic) i disposen també de diferents instruments amb els quals incidir. És necessari un enfocament integral de les polítiques públiques per reduir les desigualtats existents, per intentar evitar que es perpetuïn en el temps i per fomentar una economia més equitativa i sostenible.