A la reunió del novembre del Consell de Govern del BCE, Mario Draghi va sorprendre anunciant una reducció del tipus d'interès de referència. La taxa d'inflació de la zona de l'euro ha mostrat una tendència a la baixa durant els últims mesos: de fet, al novembre, es va situar en el 0,9%, lluny del 2% que el BCE té com a objectiu. Per bé que les expectatives d'inflació a llarg termini es mantenen fermament ancorades, Mario Draghi va emfatitzar que hi havia el risc que la zona de l'euro visqués un període llarg de baixos nivells d'inflació. Serà així?
Una forma relativament senzilla de determinar la probabilitat que la zona de l'euro entri en un període en què la inflació es mantingui en cotes baixes durant un període llarg de temps o, fins i tot, en deflació és utilitzar un índex(1) que resumeix les condicions econòmiques sota les quals, històricament, s'han produït episodis similars. Certament, com es mostra al primer gràfic, aquest índex ha creuat la línia a partir de la qual el risc de deflació és elevat. A més a més, si extrapolem l'evolució d'aquest índex d'acord amb el nostre escenari de previsions per als dos pròxims anys, l'índex de risc de deflació descendeix, però es manté per damunt de la mitjana dels últims anys. Sembla, doncs, que la preocupació del BCE té un cert fonament: el risc de deflació és petit, però és probable que la zona de l'euro s'endinsi en un període en què la inflació es mantindrà en cotes baixes.
Un dels principals motius pels quals la variació dels preus es mantindrà en nivells baixos en els pròxims anys és l'excés de capacitat instal·lada existent a la zona de l'euro. Com és pot apreciar al tercer gràfic, el PIB de la zona de l'euro se situa clarament per sota del PIB potencial, la qual cosa evita que hi hagi pressions sobre els preus. A més a més, malgrat que és cert que el procés de recuperació anirà reduint el diferencial entre el PIB i el PIB potencial, sembla que succeirà de forma molt gradual. Un altre factor que propiciarà que les pressions sobre els preus es mantinguin contingudes és la millora en competitivitat-preu que duen a terme els països perifèrics. Aquests països són els que, tradicionalment, havien empès la taxa d'inflació a l'alça i, a mesura que siguin capaços de mantenir les actuals millores de competitivitat, exerciran, en els pròxims anys, una pressió a la baixa sobre la taxa d'inflació.
En aquest sentit, és important destacar que, per a països com Espanya, que duen a terme un important ajust de competitivitat, el context europeu representa un desavantatge important. Com s'observa al mateix gràfic, la diferència entre el PIB actual i el PIB potencial és més gran a Espanya que a la zona de l'euro, de manera que, previsiblement, la inflació serà inferior. Així, doncs, és important que el BCE utilitzi tots els instruments al seu abast per situar de nou la inflació en el 2%, com a mínim, ja que, al capdavall, la taxa d'inflació per al conjunt de la zona de l'euro vindrà determinada per les condicions monetàries.
(1) L'indicador utilitzat conté informació d'índexs de preus, d'indicadors financers i de crèdit, d'indicadors d'activitat i d'agregats monetaris. Per a més informació, vegeu Decressin J. i Laxton D., «Gauging Risks for Deflation» (IMF staff position note, 2009) o Kumar i altres, «Deflation: Determinants, Risks, and Policy Options» (IMF Occasional Paper, 221, 2003).
