Radiografia postcrisi de la pobresa a Espanya

Crisi i pobresa sempre han anat de la mà, i, aquest cop, no és diferent. La recessió que va començar el 2008 afecta els estàndards de vida del conjunt de la població. Les conseqüències, però, són molt diferents en funció del grup social. Qui és més vulnerable a la pobresa? Quines són les persones que han vist empitjorar la seva situació en aquests últims anys? Varia la radiografia en funció de la definició de pobresa? Anar més enllà de les típiques variables macroeconòmiques és imprescindible per entendre les conseqüències últimes de l'entorn actual.

Segons l'enquesta de condicions de vida, el 2011, el 21,8% de la població espanyola estava en risc de pobresa, una taxa 2,8 punts percentuals superior al registre mitjà del decenni anterior a la crisi.(1) Aquest lleuger increment amaga una notable disparitat entre els diferents col·lectius. Per la seva incapacitat de proveir-se per si mateixos, les persones més grans i la població infantil són els grups més vulnerables.

Així i tot, entre el 2007 i el 2011, l'índex de pobresa del col·lectiu de més edat va recular més de vuit punts percentuals, fins al 21,8%. Aquesta dada suggereix que les persones més grans estarien trampejant els efectes negatius de la crisi, gràcies, en gran part, a la funció redistributiva de l'estat del benestar. Efectivament, la situació dels més grans de 65 anys depèn del bon funcionament del sistema de pensions, amb una incidència menor entre els qui perceben una pensió: el 16,9% vivia en risc de pobresa el 2011, un valor proper a la mitjana de la UE-27, del 14,8%.

En aquest sentit, les persones més grans estan resistint l'embat de la crisi millor que els seus néts: la taxa de risc de pobresa de la població menor de 18 anys ha augmentat, entre el 2007 i el 2011, en més de quatre punts percentuals, fins al 28,6%. Tot i que els índexs de risc de pobresa, en general, tendeixen a ser més alts per a aquest grup d'edat (el 20,9% per a la mitjana de la UE-27), les diferències intergeneracionals no són tan àmplies en altres països europeus com a Espanya (vegeu la taula següent).

Analitzant les causes del problema, s'observa que la taxa de risc de pobresa infantil està íntimament vinculada a la situació laboral de la llar. Concretament, a les llars en què els adults tenen feina, la taxa de risc de pobresa se situa en el 9,5%, mentre que, a les llars en què els adults han treballat menys del 20% del seu potencial, aquesta taxa arriba al 78,2%.

La fragilitat de la població infantil, a part de la seva òbvia incapacitat per valer-se per si mateixa, rau en les conseqüències que viure en risc de pobresa pot tenir al llarg de la seva vida. Als països desenvolupats, en general, la població infantil no passa gana, però els nens en risc de pobresa tenen una probabilitat més gran d'estar malnodrits, per exemple amb una dieta amb un elevat contingut de sucres, que augmenta el risc de sobrepès en la vida adulta.(2) També són diversos els estudis que mostren una forta associació entre créixer en una llar sense recursos i el desenvolupament de problemes cognitius i mentals.(3) Tot i que l'educació està gairebé garantida de forma universal, no vol dir que tothom sigui capaç de treure'n el mateix rendiment. Els nens en situació de risc de pobresa tenen més dificultats per afrontar les despeses que se'n deriven,(4) més probabilitats de deixar abans els estudis i un accés més complicat al grau mitjà o al superior.(5)

A això cal afegir que el nivell de formació té una relació directa amb la ràtio de pobresa. Com era d'esperar, els estudis «protegeixen» contra la misèria: la taxa de risc de pobresa escala fins al 28,8% per als individus que han cursat, com a màxim, l'educació obligatòria, mentre que, per als que tenen estudis superiors, la ràtio és del 10,4%.

Ateses les greus conseqüències de la pobresa per a la població infantil, sembla que la situació a Espanya encara és més preocupant. No obstant això, existeix un indicador que ofereix una mica d'esperança: l'índex de privació severa de necessitats bàsiques elaborat per Eurostat. En lloc de centrar-se en qüestions monetàries, aquest índex intenta capturar el percentatge de la població que no té accés a una cistella de productes de primera necessitat.(6) En aquest cas, i centrant-nos en la població infantil, el percentatge que no té ben cobertes les necessitats bàsiques és del 4,2%, una ràtio molt inferior al 10,0% de mitjana de la UE-27.

Un altre aspecte rellevant, pel que fa a la pobresa dels més petits, són les perspectives, més o menys favorables, que puguin tenir d'escapar d'aquest estat al llarg de la seva vida, és a dir, el grau de mobilitat intergeneracional. Segons el mòdul especial «Transmissió intergeneracional de la pobresa i el benestar» del 2011 de l'INE, una condició poc favorable en l'adolescència és molt probable que es mantingui durant la vida adulta. Així, el 29,0% de les persones que, quan eren adolescents, pertanyien a llars que arribaven a final de mes amb dificultats es trobaven en risc de pobresa. En el cas dels adults que van créixer en llars sense problemes d'aquest tipus, el percentatge es redueix al 13,5%.

En definitiva, la recessió afecta un percentatge cada vegada més gran de la població. Això és especialment preocupant en el cas de la població infantil, que és un dels col·lectius més exposats a l'augment de la pobresa. Tot i que és cert que, pel que sembla, a Espanya les necessitats bàsiques estan ben cobertes, la vulnerabilitat d'aquest col·lectiu obliga a continuar treballant sense treva per revertir, el més aviat possible, aquesta situació.