La puixança de les exportacions de béns i de serveis espanyoles, el pes de les quals sobre el PIB va passar del 24% el 2009 al 33% el 2015, una cota mai vista abans, ha estat crucial per reduir el dèficit per compte corrent i per impulsar l'economia. Un factor fonamental que explica aquesta dinàmica són els guanys de competitivitat, tal com ho reflecteix la depreciació del tipus de canvi efectiu real, del 18,5% en aquest mateix període (vegeu el primer gràfic).1
Des d'una perspectiva històrica, la primera gran devaluació de la pesseta des del 1970 va succeir al final de la dècada, en plena transició, en un context de gran incertesa política i d'elevada inflació. El 1982, es va efectuar la segona devaluació, en aquest cas del 8% en relació amb el dòlar. Entre el 1992 i el 1993, es van dur a terme tres devaluacions més, del 5%, del 6% i del 8%. Tots els episodis esmentats es caracteritzen per una devaluació nominal de la moneda, un instrument de política canviària que potencia les exportacions, ja que les abarateix. No obstant això, amb la introducció de l'euro el 1999, es va perdre la potestat sobre aquest instrument, de manera que l'últim episodi de depreciació del tipus de canvi efectiu real, en marxa des del 2009, s'ha assolit, en gran part, mitjançant la reducció dels costos laborals unitaris (CLU) relatius, fenomen conegut com «devaluació interna». En concret, els CLU de l'economia espanyola en relació amb els dels principals socis comercials han caigut el 17%, la qual cosa ha permès que el descens del tipus de canvi real hagi estat superior al dels episodis anteriors (vegeu el segon gràfic).
Així mateix, cal destacar que la resposta de les exportacions a la millora de la competitivitat és similar a la que es va produir en els episodis de devaluació nominal de la pesseta. En concret, per cada 1% de descens del tipus de canvi efectiu real, la ràtio d'exportacions sobre el PIB augmenta 0,6 p. p. A més a més, els efectes a mitjà i a llarg termini d'una devaluació interna solen ser més persistents. Les devaluacions nominals es caracteritzen per la immediatesa de la resposta del tipus de canvi real, però una gran part de l'efecte és temporal, ja que, tard o d'hora, la devaluació nominal acaba generant un repunt de la inflació, la qual cosa desfà els guanys de competitivitat inicials. En canvi, pot ser que, inicialment, els efectes de la devaluació interna triguin més a aparèixer, però, a priori, no hi ha cap força que, de manera «automàtica», desfaci els guanys de competitivitat. De fet, hi ha dos factors que suggereixen que els guanys de competitivitat assolits es consolidaran o que, fins i tot, poden augmentar en els propers anys. Primer, sol haver-hi una major correspondència entre el creixement dels salaris i el creixement de la productivitat en les empreses que exporten.2 En aquest sentit, és encoratjador que moltes de les empreses que han fet el salt al mercat internacional es consoliden com exportadores regulars.3 Segon, les reformes impulsades en els últims anys, com la Llei de desindexació de l'economia espanyola o unes eines millors a disposició dels treballadors i de les empreses per ajustar les condicions al cicle econòmic, haurien d'afavorir un millor ajust dels costos laborals a la productivitat en tot el teixit productiu.
De tota manera, malgrat que hi ha motius per a l'optimisme, perquè aquesta tendència es consolidi en el futur i perquè el pes de les exportacions s'apropi, potser a mitjà termini, al 47% registrat per Alemanya el 2015, és imprescindible continuar adoptant mesures que impulsin la posició competitiva internacional de l'economia espanyola.
1. El tipus de canvi efectiu real s'obté després de deflactar el tipus de canvi efectiu nominal amb un mesurament de preus relatius, com poden ser els IPC relatius, els costos laborals unitaris o els preus d'exportació.
2. A més a més, el creixement de la productivitat sol ser major a les empreses que exporten.
3. Vegeu el Focus «Les exportacions espanyoles es consoliden», en l'IM05/2016.
