Deute privat: algunes referències per al cas espanyol

El deute és un instrument de doble tall. Usat amb moderació, incrementa el benestar d'una societat, ja que permet que els consumidors i les empreses suavitzin el consum i la inversió davant d'uns ingressos variables. No obstant això, un deute elevat i creixent és una font de preocupació justificada: llasta el creixement econòmic i augmenta la vulnerabilitat davant d'eventuals xocs.

L'economia espanyola es trobava en aquesta situació l'any 2010, moment en què el deute privat va arribar a superar el 200% del PIB (en termes consolidats).1 No solament preo­­cupava l'elevat nivell de deute, que superava amb es­­creix el llindar del 133% establert com a referència per la Comissió Europea en el mecanisme de control dels desequilibris macroeconòmics (MIP, per les sigles en anglès),2 sinó també la velocitat a la qual s'havia acumulat: el flux de crèdit al sector privat va créixer a un ritme anual equivalent a 18 p. p. del PIB entre el 1999 i el 2007, per damunt del llindar del 14% establert al MIP.

El 2010, les famílies i les empreses espanyoles van iniciar un ardu procés de despalanquejament. En concret, el deute privat espanyol s'ha reduït en gairebé 50 p. p. del PIB en els cinc últims anys, la major contracció registrada entre les economies europees (vegeu el gràfic), llevat de Luxemburg (–67 p. p.). D'aquesta manera, el deute del sector privat espanyol, del 154% del PIB en el 4T 2015, s'apropa a nivells considerats més sostenibles: les nostres previsions apunten a una reducció per sota del llindar del 133% d'aquí a tres anys.

Altres mètriques àmpliament utilitzades com a referència procedeixen de la literatura econòmica, que ha calculat el nivell de deute a partir del qual un increment sol tenir un impacte negatiu sobre el creixement del PIB. En concret, un estudi del Banc Internacional de Pagaments per al sector privat dels països de l'OCDE3 conclou que el llindar se si­­tua en el 90% del PIB per al deute de les empreses i en el 85% per al de les llars, tot i que cal esmentar que l'estimació de les llars és molt imprecisa. Segons aquestes mètriques, les empreses espanyoles, en conjunt, presenten encara un nivell d'endeutament relativament elevat, 15 p. p. per da­­munt del llindar de referència. Les llars, en canvi, tindrien una situació més sanejada. De tota manera, és convenient recordar que els llindars de deute han de ser utilitzats amb cautela, ja que no tenen en compte elements particulars de cada país que incideixen de forma directa sobre la seva capacitat d'endeutament, com el creixement potencial de l'economia, la solidesa del sistema bancari o la qualitat dels procediments d'insolvència, entre d'altres.

Una altra referència que, recentment, ha guanyat rellevància en l'àmbit de la política econòmica és la ràtio de crèdit bancari sobre el PIB en relació amb la seva tendència a llarg termini, l'anomenada «bretxa de crèdit». La política macroprudencial introduïda per Basilea III utilitza aquesta mètrica com a guia per determinar el requisit de matalàs de capital anticíclic dels bancs. A Espanya, el crèdit bancari com a proporció del PIB s'ha reduït en 51,8 p. p. des del màxim del 2010, de manera que ha superat la correcció que, històricament, s'ha observat, de mitjana, després de crisis bancàries sistèmiques (33 p. p.)4 i, en l'actualitat, se situa molt per sota de la tendència a llarg termini. Segons les estimacions del Banc d'Espanya, la bretxa de crèdit es troba en territori negatiu, en concret en el –57,7% del PIB en el 3T 2015, una xifra molt allunyada del llindar del +2% establert com a referència per a una possible activació del matalàs. Així i tot, cal tenir en compte que la metodologia utilitzada sobreestima la bretxa de crèdit després d'epi­­so­­dis d'expansió.

El desendeutament del sector privat espanyol, per tant, ha estat molt intens, tant si es compara amb el que han dut a terme altres economies europees durant aquest mateix episodi com, històricament, en relació amb altres crisis ban­­càries. De tota manera, en els pròxims anys, a diferència del que ha succeït en els últims cinc, el pes del deute caurà pel creixement del PIB nominal i el saldo de crèdit po­­drà començar a augmentar lentament.

1. El deute privat no consolidat va assolir el 218% del PIB, del 15 p. p. corresponien a deute de societats no financeres amb aquest mateix sector institucional com a contrapartida.

2. Aquest llindar es determina a partir del tercer quartil de la distribució empírica anual de la zona de l'euro per al període 1995-2007. Vegeu «Scoreboard for the surveillance of macroeconomic imbalances», Occasional Papers, 92, Comissió Europea, febrer del 2012.

3. Vegeu Cecchetti, S. G., Mohanty, M. S. i Zampolli, F. «The real effects of debt», BIS Working Paper, núm. 352, setembre del 2011.

4. Vegeu Aspachs, O., Gual, J. i Jódar, S. (2011), «Perspectives de despalanquejament a Espanya», Documents d'Economia de "la Caixa", núm. 23, desembre del 2011.