El preu de la gratuïtat

Qui no ha consultat alguna vegada internet per conèixer la valoració dels usuaris abans de reservar una habitació d'hotel o trobar un bon restaurant? Qui no aprofita les xarxes socials per mantenir el contacte amb els antics companys de treball o d'escola? Qui no utilitza diàriament aplicacions als seus smartphones? Totes aquestes accions, per quotidianes que semblin, ens reporten un benefici que, de forma agregada, augmenta el benestar de la societat sense que s'hagi d'incórrer en cap cost directe, atès que molts dels serveis que utilitzem per aconseguir-ho són gratuïts. Tot i que estem acostumats a no pagar, estaríem disposats a fer-ho per continuar gaudint de les seves comoditats? Probablement sí, però quina és l'activitat econòmica que aporten els serveis prestats per aquestes aplicacions? Forma part de les estadístiques nacionals? Tot seguit, intentarem aclarir una mica els problemes de mesurament dels béns i dels serveis gratuïts en la comptabilitat nacional.

La mètrica per excel·lència de la comptabilitat nacional, el PIB, intenta mesurar el valor dels béns i dels serveis de l'economia (vegeu l'article «Sobre el mesurament i l'ús del PIB», en aquest mateix Dossier). Aquesta tasca és relativament senzilla de dur a terme en el cas de la indústria tradicional, però el repte és molt més gran per als sectors més vinculats a les noves tecnologies de la informació. Els temors al fet que l'error de mesurament sigui majúscul i creixent sorgeixen, per exemple, quan s'observa que, segons els comptes nacionals dels EUA, el pes del sector de la informació en relació amb el PIB s'ha mantingut constant entre el 4% i el 5% des del 1990. Cal tenir en compte que, segons la International Data Corporation, el volum d'informació a la xarxa el 2013 era de 4,4 zettabytes (4 bilions de gigabytes), la qual cosa representa un increment del 50% en relació amb l'any anterior. Costa de creure que, durant els anys en què s'ha registrat l'avanç més important de les tecnologies de la informació, el valor afegit del sector s'hagi mantingut estable en termes relatius.

Una de les principals limitacions del PIB és que intenta capturar la producció de béns i de serveis mitjançant el pagament monetari que es fa quan es comercialitzen. Per tant, un primer grup de béns aliè al PIB són les activitats d'autoproducció o d'autoconsum, que engloben tota la riquesa produïda i consumida dins les llars. L'exemple més conegut són les tasques domèstiques, que sí es comptabilitzarien en el PIB si les realitzés un tercer que cobrés per fer-les. Un estudi del Bureau of Economic Analysis va estimar que, el 2010, la incorporació del valor de la producció de no mercat de les llars hauria incrementat el 26% el PIB nominal.1 Un altre grup de productes no inclòs en el PIB són tots aquells béns i serveis que s'intercanvien sense intervenir cap transacció financera, és a dir, els gratuïts.

Per bé que totes aquestes imprecisions de mesurament ja fa temps que existeixen, i que són conegudes, la incorporació, en els últims anys, de les noves tecnologies en el dia a dia de la societat les ha intensificat. En particular, han aparegut noves formes d'autoproducció i el preu de molts béns i serveis s'ha reduït de forma dràstica, fins al punt que molts són ara gratuïts. Malgrat aquest canvi en el model productiu, el PIB no reflecteix l'augment en la producció d'aquests béns i serveis. Els casos de la indústria musical i de la premsa en són bons exemples. Per al cas concret de la indústria musical, el pas del format analògic al digital va reduir molt el cost marginal d'aquest bé, atès que el cost del procés de digitalització és molt baix i permet la transmissió de forma instantània i global a un cost marginal proper a zero. A les descàrregues digitals, es va afegir la possibilitat d'escoltar cançons en temps real (streaming) i de forma gratuïta mitjançant plataformes com YouTube o Spotify. Aquest procés d'innovació ha reduït de forma dràstica els ingressos del sector, i, per tant, als comptes nacionals, apareix com si la producció hagués caigut, quan, probablement, el que succeeix és que la producció d'aquesta indústria s'ha disparat i ha augmentat enormement el consum i el benestar de molts usuaris.

L'omissió de la comptabilització de l'autoproducció en el PIB també s'ha intensificat amb el naixement de la sharing economy. El consum col·laboratiu seria el més semblant a allò que, en un món sense internet, anomenàvem autoproducció i barata (o intercanvi informal), però a nivell global en lloc de local, en què es comparteixen i intercanvien béns, serveis i continguts a través de les plataformes digitals. Exemples d'això són Facebook, Tripadvisor o Wikipedia. Així mateix, al costat d'aquesta activitat en què no es produeix cap intercanvi monetari, ha sorgit una nova activitat econòmica en què els usuaris intercanvien béns i serveis a canvi de diners a la xarxa. Aquesta nova activitat genera una major competència al negoci tradicional i engloba un ampli grup de sectors, des de l'hoteler fins al del transport.

Atès que s'espera que el nombre de béns i de serveis que s'obtenen de forma gratuïta creixi encara més en els pròxims anys, l'error de mesurament del PIB, si no se soluciona, augmentarà i avaluarà pitjor el benestar econòmic dels països. Pel que fa a aquest segon punt, Erik Brynjolfsson i Joo Hee Oh utilitzen una metodologia original i sofisticada2 per mesurar el valor d'aquests serveis per al cas dels EUA. En concret, computen quants diners hauria de rebre un consumidor perquè el seu nivell de benestar sense l'ús d'aquests serveis digitals gratuïts equivalgués al benestar que obtenen en utilitzar-los. De la seva anàlisi es desprèn que l'augment del benestar gràcies a la utilització dels serveis digitals gratuïts entre el 2007 i el 2011 va ser, de mitjana, de 106.000 milions de dòlars anuals, xifra que correspondria a un increment de 0,74 p. p. del PIB. Aquestes xifres no són gens menyspreables i evidencien les discrepàncies entre el valor de l'activitat productiva d'un país i el seu benestar. Això reafirma la importància de desenvolupar altres mesuraments alternatius per mesurar el benestar econòmic de la societat (vegeu l'article «Reflecteix el PIB el benestar dels països?», en aquest mateix Dossier).

En definitiva, l'auge de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) té un impacte de primer ordre sobre el valor dels béns i dels serveis produïts i sobre el benestar de la gent que no és capturat de forma adequada per les mètriques tradicionals. A més a més, tot fa pensar que l'error de mesurament, lluny de corregir-se, augmentarà en els pròxims anys si no es fa res per evitar-ho. Si l'economia canvia, també ho han de fer els sistemes de mesurament. El repte, però, no és senzill.

Ariadna Vidal Martínez

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Bridgman, Dugan, Lal, Osborne i Villones, Accounting for household production in the National Accounts, Bureau of Economic Analysis Article Series, 2012.