Argentina: els dilemes de l’ajust macroeconòmic

Després d’accedir a la presidència al desembre del 2015, Mauricio Macri va impulsar un canvi de política econòmica que representava una ruptura amb el passat i que prioritzava un ajust ràpid. Tenint en compte que el quadre macroeconòmic heretat era insostenible, va ser una opció lògica. L’Argentina havia crescut poc en l’última dècada (el 2,2% de mitjana anual), la inflació era elevada (el 25% al final del 2015, segons les estimacions més fiables), el tipus de canvi oficial estava sobrevalorat (al desembre del 2015, de l’ordre del 40%) i el dèficit públic assolia el 6,6% del PIB el 2015. Per completar un panorama difícil, cal recordar que l’Argentina va impagar el seu deute el 2001, un episodi que va comportar notables conflictes amb els creditors i l’exclusió dels mercats de capitals internacionals durant 14 anys.

En aquest context, la nova política econòmica, perseguint un ajust ràpid de l’economia, va actuar, essencialment, sobre quatre eixos. El primer, la liberalització econòmica i financera, centrada, principalment, en la flexibilització del règim canviari i en la liberalització dels preus interns, molt subvencionats en certes categories, com l’energia. En segon lloc, una política monetària restrictiva, que va dur el tipus d’interès del 33,0% el 2015 al 38,0% a mitjan 2016 (malgrat que, amb posterioritat, la rebaixa de la inflació va facilitar la disminució del tipus d’interès fins al 24,75% actual). Un tercer eix va ser l’ajust fiscal, que va combinar l’esmentada rebaixa dels subsidis a l’energia amb altres mesures a més llarg termini, com la reducció del nombre de funcionaris. Finalment, l’ajust es va completar amb un conjunt d’actuacions per guanyar confiança entre els inversors internacionals i per recuperar l’accés als mercats de capitals. La més rellevant d’aquestes actuacions va ser la resolució dels litigis judicials pendents amb els creditors estrangers.

La nova estratègia va ser ben acollida per la comunitat financera internacional, com es va posar de manifest amb les emissions internacionals de bons realitzades a l’abril del 2016 (la primera des del default del 2001), que es va tancar amb èxit amb un espectacular volum de 16.500 milions de dòlars, al juny del 2016 (2.750 milions de dòlars) i al gener d’enguany (7.000 milions de dòlars).

No obstant això, més enllà d’aquesta bona recepció, la veritat és que els efectes negatius de l’ajust macroeconòmic són notables i superiors als previstos. L’entrada de l’economia en recessió era previsible, però la seva intensitat ha sorprès. Quan es va anunciar el programa d’ajust, es preveia que el PIB cauria el 0,2% el 2016. Les últimes xifres, en canvi, apunten a una reculada del 2%. Així mateix, i com a resultat combinat de la forta devaluació del peso (el 37% des de la flotació lliure al desembre del 2015) i de la liberalització dels preus, la inflació es va situar en el 40% al final del 2016 (malgrat que, en els últims mesos, s’ha reduït ja de manera significativa). El flanc de la consolidació fiscal tampoc no ha funcionat com s’esperava, ja que els ingressos fiscals es veuen més afectats per la recessió del que s’esperava, i la contenció de les despeses és inferior a la prevista per dos motius. D’una banda, a l’agost del 2016, la Cort Suprema de Justícia va suspendre l’augment de la tarifa de gas per als usuaris residencials, que representen el 30% del consum nacional. De l’altra, una part de la despesa social, en particular les transferències socials a les províncies i la despesa de les prestacions per atur, ha augmentat, no solament per l’efecte cíclic, sinó, també, perquè el Govern n’ha incrementat la quantia. La decisió d’augmentar la despesa social es pot vincular a una evolució econòmica més negativa del que s’esperava, però, probablement, també té relació amb el fet que el malestar social que ha generat l’ajust s’ha traduït en una pèrdua de popularitat de l’Administració Macri (que, així i tot, encara és netament superior a la de l’anterior Govern al final del seu mandat).

En aquest context, quines són les perspectives del país per al 2017 i el 2018? El Govern brega amb una situació econòmica pitjor que la que vaticinaven les previsions i ha d’afrontar unes eleccions legislatives crítiques a l’octubre del 2017. Malgrat tot, en els escenaris que la majoria dels analistes comparteixen, s’espera que, ja el 2017, se surti de la recessió i que la inflació segueixi una trajectòria a la baixa. Durant aquest període, s’anticipa una política monetària restrictiva i una estratègia fiscal que ajornarà el gros de l’ajust pressupostari. La qüestió principal és si la recuperació arribarà a temps per a aquestes eleccions.