En l'actual fase expansiva, l'economia espanyola té un suport fonamental: el crèdit bancari. Després del profund procés de reestructuració i de sanejament dut a terme en els últims anys, les entitats bancàries disposen de més capacitat per finançar nous projectes empresarials i les necessitats de crèdit de les famílies.1 Com veurem tot seguit, el nivell d'endeutament de la banca s'ha reduït de manera significativa des del màxim assolit el 2012, en especial la dependència del finançament extern.2
Durant la primera meitat de la dècada dels 2000, el crèdit bancari es va expandir de manera notable i va satisfer, així, la demanda creixent. Atès que els dipòsits dels residents augmentaven a un ritme menor, les institucions financeres van recórrer a altres fonts de finançament alternatives. En concret, a l'emissió de deute. Així, mentre que, l'any 2000, els valors de deute emesos pels bancs amb prou feines representaven el 6,7% del PIB, entre el 4T 2000 i el 2T 2007, van augmentar fins al 66,7% del PIB. La major part d'aquest deute bancari va ser adquirida per no residents (58,6 p. p.) i només una part marginal va ser comprada pels residents (1,4 p. p.). A més a més, els dipòsits de no residents també van augmentar en aquest període. El finançament bancari, per tant, es va tornar més dependent dels fluxos financers provinents de l'exterior.
Una gran part del deute bancari contret en aquest període va ser destinat al finançament d'aquesta bretxa d'intermediació financera domèstica (vegeu el primer gràfic). En concret, el 72% del total (47 p. p. del PIB) va finançar la concessió de crèdit al sector resident que no es cobria amb els dipòsits dels residents. La resta del deute contret, equivalent a 13 p. p. del PIB, va ser utilitzat per comprar altres actius financers. En particular, destaca l'augment de la compra d'actius emesos per no residents, en forma de participacions de capital i de valors de deute.
Els fluxos de capital de l'exterior són una font de finançament relativament volàtil i sensible als canvis de percepció de risc per part dels inversors. A partir del 2010, arran de les tensions als mercats de finançament bancari majorista provocades per la crisi de deute sobirà europeu, es va evaporar una part important del finançament bancari provinent de l'exterior. En concret, el deute extern de les institucions financeres espanyoles es va reduir de 72,5 p. p. del PIB en el 4T 2009 a 47,4 p. p. en el 4T 2012. No obstant això, aquest descens va ser compensat amb escreix amb el finançament provinent del BCE, que es canalitza a través del Banc d'Espanya (vegeu el segon gràfic).
Després d'aquest ràpid desendeutament en relació amb la resta del món, el deute del sector bancari no destinat a la intermediació financera és gairebé nul. És a dir, el deute bancari es destina íntegrament a donar suport a la recuperació del crèdit. D'aquesta manera, cal preveure que, després de sis anys caient, l'estoc de crèdit abandoni les taxes de creixement negatives el 2016.
1. Vegeu el Focus «El despalanquejament de l'economia espanyola: un llarg camí per recórrer», de l'IM01/2016, per a una anàlisi del procés de despalanquejament del sector privat.
2. En aquest Focus, analitzem els balanços financers de les institucions financeres a partir dels Comptes Financers publicats pel Banc d'Espanya.
