El sector exterior: motor de la recuperació

Les perspectives per a l'economia espanyola el 2012 no conviden a l'optimisme. Les llars, les empreses i les administracions públiques no solament han d'avançar en el procés de despalanquejament, sinó que ho han de fer en un entorn de recaiguda econòmica. Aquests ajustaments continuaran llastant la demanda interna durant diversos exercicis, motiu pel qual encarrilar una via de recuperació que permeti crear ocupació passarà, sí o sí, per la via de l'exportació. Però pot el motor extern, aïllat, reactivar aquesta recuperació?

Per respondre aquesta pregunta, necessitem dilucidar, en primer lloc, a quin ritme han d'avançar les exportacions perquè l'economia pugui créixer prou per crear llocs de treball. Tradicionalment, a Espanya, la reactivació sostinguda de l'ocupació ha exigit taxes de creixement del PIB properes al 2%, i aquesta serà la xifra que utilitzarem en la següent simulació. Partint del supòsit que la contribució de la despesa interna fos completament nul·la, aquest 2% hauria de venir, en la seva totalitat, de l'avanç de les exportacions netes –netes del contingut importat, és a dir, de la part del valor dels béns i serveis exportats que correspon a consum intermedi d'importacions i que, per aquest motiu, no contribueix al creixement de la producció interna–. El Banc d'Espanya estima que aquest contingut importat de les exportacions espanyoles és del 39% del seu valor. Així, doncs, perquè la contribució de les exportacions netes al creixement final del PIB sigui de 2 punts percentuals, la seva aportació bruta ha de ser de 3,3 punts percentuals: 2 punts per aportar al creixement de l'economia i 1,3 punts per compensar el 39% del valor exportat que s'importa. Atès que el pes de les exportacions en el PIB espanyol es va situar al voltant del 30,5% el 2011, aquesta contribució requereix un creixement de les vendes externes de béns i serveis espanyols del 10,8%. Si es donés aquesta circumstància, les importacions totals creixerien el 4,2% (resultat de combinar un creixement del 10,8% en les importacions vinculades a les exportacions i del 0% en les importacions vinculades a la demanda interna).

En definitiva, per créixer al 2% sense l'ajuda de la despesa interna, les exportacions han d'avançar gairebé l'11% en termes reals (vegeu la taula següent). Tenint en compte que, durant el període de bonança anterior a la crisi (2000-2007), van créixer, de mitjana, al 5,4% anual, aquest 11% sembla massa ambiciós. No obstant això, quan tenim en compte que, el 2011, les exportacions van créixer el 9% i, el 2010, el 13,5%, ja no sembla tan exagerat. A més a més, si la demanda interna contribuís una mica al creixement, ni que fos de forma mesurada, les exportacions podrien créixer una mica menys i, així i tot, el creixement del PIB podria assolir el 2%.

Així, per exemple, si la despesa interna cresqués a l'1%, contribuiria en 1 punt percentual al creixement del PIB (ja que el pes de la demanda interna en el PIB és proper al 100%), de manera que l'aportació exigida a les exportacions netes es reduiria a 1 punt percentual. En aquest escenari, l'augment de les importacions no solament correspondria al contingut importat de les exportacions, sinó també al contingut importat dels diferents components de la despesa interna (consum privat, consum públic i inversió) i a la despesa interna final en béns i serveis importats.(1) Així, doncs, en aquest cas, l'avanç exigit a les vendes externes de béns i serveis es moderaria, en relació amb l'escenari anterior, fins al 6,9%, amb el consegüent augment de les importacions del 3,6% (vegeu la taula següent).

És raonable esperar que les exportacions creixin gairebé al 7% anual? Tal com argumentarem tot seguit, sí ho és: l'experiència històrica, el provat saber fer de l'empresa exportadora espanyola, la recuperació de la competitivitat i el potencial de mercat encara per explotar així ho avalen. Per començar, mirem de nou enrere: ja hem dit que, abans de la crisi, el volum exportat creixia gairebé al 6% anual. Tot i que, d'entrada, aquesta xifra pot semblar poc espectacular, cal considerar-la un èxit tenint en compte que es va assolir en un context doblement advers: d'una banda, es perdia competitivitat en costos –entre el 10% i el 14% en funció de l'indicador que s'esculli (vegeu el requadre «Guanys de competitivitat per reactivar el motor exterior», a la pàgina 33)– i, de l'altra, va coincidir amb l'entrada dels grans emergents en el comerç mundial –la Xina va passar d'exportar el 3% del total global el 1999 al 8% el 2008–. Malgrat afrontar aquest doble repte, l'exportació espanyola va aconseguir mantenir gairebé estable la quota d'exportació mundial, tant en béns (al voltant de l'1,7%) com en serveis (al voltant del 3,5%).

Aquesta fita es va assolir, d'una banda, gràcies al posicionament de l'exportació espanyola de mercaderies en sectors de tecnologia mitjana-alta, on la competència no es dirimeix tant en preus com per la via de la marca o de la qualitat. De l'altra, l'empresa exportadora espanyola va aconseguir mantenir un nivell de competitivitat superior a la mitjana del país –la pèrdua de competitivitat mesurada en termes de preus d'exportació va ser del 5%, gairebé un terç del seu equivalent en termes de costos laborals unitaris– i un nivell de productivitat similar al de les competidores estrangeres (vegeu el requadre «Exportació forta, competitivitat feble: una estranya parella?» del mes de juny del 2011).

Aquest fons de fortalesa avala la capacitat del nostre sector exportador per liderar la recuperació. Més, fins i tot, quan els avanços en el terreny de la competitivitat són substancials (vegeu el requadre de la pàgina 33) i quan la feblesa del tipus de canvi de l'euro –en relació amb el període precrisis o, fins i tot, amb el 2011– també contribuirà a millorar els termes d'intercanvi fora de la zona de l'euro.

Aquesta millora és especialment benvinguda, ja que el potencial més elevat de mercat de l'exportació espanyola es troba fora d'Europa. El gros del creixement mundial es concentra i es concentrarà en economies emergents i en alguns països avançats on l'exportació espanyola encara té molt recorregut. De fet, dades recents de comerç exterior revelen que, precisament, la feblesa econòmica, tant a Espanya com a la zona de l'euro, s'ha constituït en l'empenta necessària perquè moltes empreses espanyoles es decidissin a abordar definitivament aquests mercats i aprofitessin el gran potencial que ofereixen. A la Xina, l'Índia i Rússia, per exemple, la quota d'exportació espa­nyola ha anat augmentant des de l'any 2000, mentre que altres competidors més directes cedien terreny –Itàlia ha perdut quota als tres països, mentre que Alemanya l'ha vist reduir a l'Índia; al Brasil tots ells, inclosa Espanya, han perdut quota de mercat–.

En definitiva, en un entorn com l'actual, en què el creixement de la despesa interna es veu limitat pels ajustaments, és necessari que la recuperació es basi en l'exportació, aprofitant al màxim les oportunitats de negoci en altres mercats més dinàmics. Espanya no pot devaluar ni recórrer a la política monetària o comercial per millorar la competitivitat, però sí disposa de marge per impulsar reformes estructurals que esperonin aquesta competitivitat per la via de l'eficiència, de la inversió, de la innovació i de la qualitat del capital humà i que en potenciïn l'atractiu com a base exportadora. Els àmbits d'aquestes reformes passen per millorar la regulació i la burocràcia, per augmentar la competència o per facilitar el comerç exterior per la via de la inversió en infraestructures.

I, malgrat que, des de l'àmbit institucional, es poden emprendre iniciatives que promoguin aquesta internacionalització, el seu veritable motor d'impuls cal buscar-lo en la pròpia empresa i en els seus directius. A curt termini, el motor de la recuperació espanyola també està a les seves mans... i difícilment podria estar en unes de millors.

(1) El contingut importat estimat del consum privat és del 29%; el del consum públic, del 13%, i el de la inversió, del 36%.