Empresa i productivitat: una qüestió de dimensió

A Espanya, el teixit empresarial es caracteritza per una gran fragmentació, amb una prevalença evident d'empreses petites i de microempreses i, en contrapartida, amb un nombre reduït de companyies de grans dimensions. En part, aquesta distribució pot estar reflectint impediments per créixer o desavantatges de ser gran, una qüestió gens irrellevant quan s'ha demostrat que les empreses més grans tendeixen a ser més productives i també més propenses a exportar. En el context actual, de forta feblesa de la demanda interna, és essencial que les nostres empreses guanyin quota al mercat intern i extern, i això exigeix millorar en productivitat i estalviar en costos. En definitiva, potenciar la competitivitat i la internacionalització, dos elements que s'associen positivament a la dimensió de l'empresa. Per aquest motiu, aquest requadre defensa la importància d'un entorn regulador que fomenti la creació d'empreses (en els seus inicis, la majoria de dimensions molt petites) i el seu creixement.

Des d'una perspectiva internacional, la dimensió mitjana de l'empresa espanyola representativa és inferior a la d'altres països amb un grau de desenvolupament similar. Segons les dades recopilades per l'OCDE, el 2007 operaven a Espa­nya 3.305 empreses amb més de 250 treballadors (considerades grans empreses), sobre un total de 2.712.397 empreses. Aquesta xifra és, per exemple, sensiblement inferior a l'equivalent a Alemanya, on, en el mateix període, operaven 8.995 empreses de grans dimensions sobre un total d'1.818.909. En contrapartida, Espanya destaca per ser un dels països avançats amb un pes més gran de les microempreses (empreses amb menys de 10 assalariats), les quals representen el 93% del total d'empreses, en relació amb el 83% a Alemanya, que coincideix amb la mitjana de l'OCDE.(1)

En termes d'ocupació, les petites i mitjanes empreses (menys de 250 empleats) copen el 78% del total de l'ocupació a Espanya, mentre que, a Alemanya, només ocupen el 60,4% i, als Estats Units, el 47,3%. A més a més, la distribució de l'ocupació també mostra un clar biaix cap a la microempresa, amb el 38,3% del total, en relació amb el 19% d'Alemanya o amb l'11% dels Estats Units. Tot i que les empreses industrials tendeixen a ser més grans que les empreses de serveis, el biaix espanyol cap a l'empresa de petites dimensions no es pot atribuir a un major pes del sector terciari. Si ens limitem a la branca manufacturera, les pimes també s'emporten la part del lleó, amb el 73% de l'ocupació, i les empreses amb menys de 20 treballadors capturen el doble de treballadors que a Alemanya (el 29% en relació amb el 15%). La gran empresa manufacturera, en canvi, només ocupa el 27% del total de l'ocupació sectorial a Espanya, en relació amb el 53% al país germànic (vegeu el gràfic anterior).

A hores d'ara, és una dada coneguda i ben documentada que les empreses més grans són més propenses a exportar.(2) La raó principal és la presència de costos fixos d'entrada en l'activitat exportadora, més fàcilment assumibles per a una empresa més gran. A Espanya, durant el període 2001-2007, només el 12% del total d'empreses van exportar algun tipus de mercaderia. No obstant això, entre les grans empreses, ho van fer el 57%, en relació amb el 2,9% de les microempreses.(3) Així mateix, un estudi recent conclou que, davant el col·lapse del comerç mundial el 2009, les empreses espanyoles que més van deixar d'exportar van ser, en general, les més petites. Els resultats també revelen que, en el cas de les grans empreses, l'ajustament del volum exportat es va produir més per la via de la reducció del marge intensiu (és a dir, del valor mitjà exportat) que per la via del marge extensiu (abandonament del mercat), recurs pel qual es van decantar, en canvi, les empreses petites.(4)

A més d'una major inclinació exportadora, les empreses més grans tendeixen també a ser més productives. L'associació positiva entre productivitat i dimensió empresarial s'explica, fonamentalment, per la presència de rendiments creixents a escala que permeten reduir, de forma progressiva, els costos unitaris a mesura que augmenta la dimensió de l'empresa. Segons les dades recopilades per l'OCDE sobre la productivitat al sector manufacturer, les grans empreses espanyoles són gairebé 3 vegades més productives que les microempreses i 1,6 vegades més productives que les mitjanes. Aquestes diferències en productivitat per dimensió són comparables a les observades en altres països, com Alemanya (vegeu el gràfic anterior).

Aquestes mateixes dades mostren també una regularitat que, d'entrada, pot sorprendre: quan es compara companyies de dimensions similars, la productivitat de les empreses espanyoles no és gaire diferent de la de les homòlogues alemanyes. De fet, les grans empreses espanyoles són, fins i tot, més productives que les alemanyes. En contrapartida, les microempreses i les empreses petites són una mica menys productives a Espanya. Això suggereix que el diferencial entre la productivitat mitjana de les empreses manufactureres alemanyes i la de les espanyoles (el 20% superior a Alemanya) es podria atribuir al menor pes de les empreses a Espanya.

En aquest sentit, un exercici revelador consisteix a calcular com canviaria la productivitat mitjana del sector manufacturer a Espanya si la distribució de l'ocupació entre empreses de diferents dimensions fos la mateixa que a Alemanya. Els resultats evidencien que, en aquest cas, la productivitat mitjana espanyola seria equivalent a l'alemanya. Si, en canvi, mantenim la composició per dimensió actual de l'empresa espanyola, però suposem que són igual de productives que les empreses alemanyes de dimensions equivalents, trobem que la productivitat mitjana a Espanya seria encara el 16% inferior a la del país germànic. Per tant, efectivament, la menor productivitat mitjana a Espanya en relació amb Alemanya es pot explicar, des d'un punt de vista estrictament comptable, per un efecte de composició derivat de la fragmentació excessiva del teixit empresarial espanyol i del seu biaix, en termes d'ocupació, cap a la petita empresa, que és menys productiva no solament a Espanya, sinó a tot arreu.

Què explica, llavors, l'escassetat de grans empreses a Espanya? Tot fa pensar que la menor dimensió de l'empresa mitjana deriva tant de rigideses i d'obstacles en l'entorn institucional i de mercat en què operen les empreses –que en dificulta el creixement–, com de factors socials i culturals més amplis que limiten, d'entrada, l'horitzó de molts projectes empresarials. Vegeu «La dimensió empresarial a Catalunya: Situació, característiques, determinants i propostes», Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, Generalitat de Catalunya, desembre del 2011. Aquests factors limitadors s'exploren més a fons en els requadres «Créixer o no créixer, aquest és el problema», «La regulació laboral afavoreix el creixement empresarial?» i «El finançament de les pimes a Espanya: emergència a curt termini, repte a llarg termini» d'aquest mateix número. Els dos primers examinen la influència de l'entorn institucional sobre el creixement empresarial, mentre que el tercer aborda la relació entre accés al fi­­nan­­çament i dimensió de l'empresa.

En definitiva, la gran empresa espanyola és competitiva i, en els últims anys, ha demostrat un dinamisme exportador notable. El problema és que aquestes empreses encara tenen un pes molt reduït en l'economia. Atesa la perspectiva d'una despesa interna llastada pels ajustaments durant un període llarg de temps, la millor opció per a l'economia espanyola per encarrilar de nou el creixement és guanyar quota de mercat a l'exterior. Això exigeix, sí o sí, que més empreses pugin al tren de la productivitat i de la internacionalització. I és clar que guanyar en dimensió abarateix el bitllet.