L'ímpetu reformista sacseja Mèxic

De cara als vint pròxims anys, el creixement anual mitjà esperat de Mèxic és lleugerament superior al 3%, similar al del Brasil, però lluny del 4% previst per a Colòmbia o per al Perú (segons les projeccions d'Oxford Economics, entitat especialitzada a realitzar previsions a molt llarg termini). Atès que el país viurà una etapa pròspera en termes demogràfics, que li permetrà incrementar el 20% la població en aquestes dues dècades, augmentar de forma significativa el creixement potencial requerirà millorar de forma apreciable la productivitat. Amb l'objectiu de millorar l'eficiència en diferents àmbits econòmics i de superar el pronòstic anterior, Mèxic afronta un ambiciós procés de reformes, l'anomenat Pacte per Mèxic. Es tracta d'un acord, signat al final del 2012, pels tres principals partits polítics mexicans (PRI, PAN i PND), que comporta canvis substancials en matèria laboral, educativa, de telecomunicacions, fiscal, financera i energètica. Un repte d'aquesta magnitud no té precedents, ja que, des de la nefasta «dècada perduda» del 1980, el país ha recorregut una via reformista amb alts i baixos (vegeu l'article «L'enlairament econòmic de Mèxic: millor ara que mai» del present Dossier).

Si es desenvolupa plenament, l'impacte econòmic de les sis reformes serà substancial. Tot i que hi ha divergències entre els organismes que han dut a terme l'exercici d'estimar l'augment del PIB potencial resultant, passar de l'actual creixement potencial del 3%-3,5% al 4%-5% sembla versemblant. Així mateix, és significativa la coincidència sobre les reformes que concentraran el gros dels guanys d'eficiència: la combinació de les reformes fiscal i energètica contribuirà el 50%-60% a l'augment del creixement potencial, mentre que la resta l'aportaran, a parts aproximadament iguals, les altres quatre (laboral, educativa, telecomunicacions i financera).

Després de mesos de dures i intenses negociacions, al final del 2013, totes les reformes van ser aprovades.(1) Les dues primeres, la laboral i l'educativa, tracten de millorar els incentius econòmics existents en els respectius àmbits, de manera que els agents econòmics es comportin de manera més eficient. En concret, la reforma laboral tracta de reforçar el vincle entre productivitat i salaris i, al mateix temps, introdueix mesures de flexibilitat en matèria de contractació. Per la seva banda, la reforma educativa centra els esforços en la millora de la qualitat de l'educació mitjançant un sistema de provisió del professorat més eficient. Així, es passa d'un sistema en què es podia arribar a heretar o a comprar certs llocs de professor a un altre basat en criteris meritocràtics.

La reforma de les telecomunicacions busca replicar la via seguida a altres països, que consisteix a liberalitzar el sector a la inversió estrangera directa i crear un òrgan regulador amb funcions d'atorgament de les llicències al sector. La reforma financera té l'objectiu de dinamitzar i abaratir el crèdit, en especial el destinat a finançar els projectes de les petites i mitjanes empreses. La reforma ha potenciat el paper dels bancs de desenvolupament (en particular, mitjançant l'ampliació del sistema de garanties creditícies). A més a més, adopta, amb rang de llei, els requeriments de Basilea III i reforça diferents aspectes institucionals (com la protecció dels consumidors, les competències del regulador bancari i el procediment d'insolvència mitjançant la creació de tribunals específics).(2)

Durant l'últim trimestre del 2013, s'han completat les tramitacions de les dues reformes restants, la fiscal i l'energètica, precisament les que tenen un major impacte econòmic. La reforma fiscal, el principal objectiu de la qual és reduir la dependència tributària dels ingressos del petroli (aproximadament, un terç dels ingressos públics provenen de l'activitat petroliera), combina elements de política fiscal en sentit ampli i la pròpiament tributària. Així, juntament amb el límit fiscal ja existent, que estableix que el Govern ha d'assolir l'equilibri fiscal, s'estableixen ara restriccions addicionals que facilitin el compliment dels objectius de deute públic fixats. Pel que fa a l'àmbit estrictament tributari, la reforma tracta d'ampliar els ingressos no petroliers mitjançant una bateria de mesures, que inclou canvis (limitats) en la base imposable de l'IVA, l'augment del tipus d'aquest impost per a les empreses que operen en zones transfrontereres o la creació d'un nou impost sobre els beneficis borsaris.

La reforma energètica, que està en la fase final d'aprovació, busca augmentar l'extracció de petroli, ja que, des del 2003, la producció ha caigut dels 3,4 milions de barrils diaris (2003) als 2,5 milions actuals. Si no es du a terme una millora clara de la tecnologia d'explotació, Mèxic difícilment podrà aprofitar les reserves petrolieres de difícil accés, com les anomenades «aigües profundes», o explotar els camps petroliers madurs. Així mateix, es plantegen canvis en la gestió de Pemex, en termes estrictament organitzatius i empresarials. Com a resposta a aquestes necessitats, es reformaran tres articles de la constitució mexicana per permetre l'entrada d'empreses de capital privat al sector energètic mitjançant una àmplia sèrie d'instruments. Addicionalment, Pemex s'haurà de convertir en una empresa més competitiva en el termini de dos anys.

Per facilitar els canvis empresarials que comporta satisfer aquest objectiu, el sindicat petrolier abandonarà el consell d'administració de Pemex, on, des de fa més de setanta anys, tenia assignats un terç dels consellers. Per afrontar els rivals privats, previsiblement més competitius, es garantirà a Pemex la prioritat en el moment de triar els jaciments. Finalment, es crearà un nou Fons Mexicà del Petroli per a l'Estabilització i el Desenvolupament, que es destinarà a finançar diferents partides de despesa pública, com els projectes de ciència i tecnologia o les pensions públiques. Es tracta d'una reforma complexa a nivell tècnic, però encara més difícil d'acceptar socialment, ja que podria topar amb un dels elements fonamentals de l'imaginari col·lectiu mexicà, el de la propietat pública del petroli (materialitzada en la nacionalització del cru impulsada per un dels presidents mexicans més populars, Lázaro Cárdenas, el 1938). La solució assolida permet mantenir la nació mexicana com a propietària última del petroli.

Tot i que encara és aviat per valorar plenament l'abast final d'aquest paquet reformador, cal reconèixer que, malgrat que l'adopció de reformes estructurals en onades no és excepcional, l'aprovació en aproximadament un any de sis reformes de la importància de les esmentades no és freqüent en una economia de mercat. No és estrany, doncs, que algunes d'aquestes reformes s'hagin quedat per sota del que s'esperava, com és el cas de la reforma fiscal. Però cal no oblidar que d'altres, com la de l'energia, més polèmica, han assolit els seus plantejaments més ambiciosos. Així, per exemple, mentre que les primeres propostes només plantejaven permetre el joc de les empreses privades de forma restringida, el projecte adoptat finalment amplia notablement els instruments disponibles. El repte immediat és aconseguir que les lleis aprovades, que són marcs de referència, s'implementin detalladament sense perdre l'essència. Llavors, i només llavors, Mèxic estarà en condicions d'accelerar el creixement tendencial cap als nivells que les possibilitats del país permeten.

Àlex Ruiz i Clàudia Canals

Departament d'Economia Internacional, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"