Quins bancs centrals emergents hauran de seguir el rastre de la Fed?
Amb dues pujades en només tres mesos, el procés de normalització del tipus oficial de la Reserva Federal nord-americana (Fed) sembla ben encarrilat. Amb aquesta perspectiva, el debat sobre la tendència dels bancs centrals emergents a replicar les decisions del banc central nord-americà torna a un primer pla per les implicacions que podria tenir per als actius financers emergents i, en general, per a l’activitat econòmica dels països en qüestió. Però no tots els països emergents estan condemnats a seguir la Fed en el seu procés de normalització.
Després dels diversos episodis de crisis dels anys vuitanta i noranta, diversos països emergents van decidir implementar reformes estructurals per reduir la seva vulnerabilitat als xocs externs. En particular, l’adopció d’un tipus de canvi flexible va ser una de les mesures clau que es va implementar a partir del final dels anys noranta a molts països.
El manteniment d’un tipus de canvi fix pot ser útil en països emergents que volen impulsar el comerç exterior, ja que, en reduir-se la incertesa sobre el tipus de canvi, poden ser més atractius per als inversors internacionals. No obstant això, per mantenir el tipus de canvi fix, en general amb el dòlar, els bancs centrals es veien forçats a seguir el rastre de la Fed, la qual cosa, en alguns casos, els va empènyer a implementar unes condicions monetàries que no eren les més apropiades per a les seves economies.
Així, després de la liberalització dels tipus de canvi a molts països emergents, ara la pressió perquè segueixin la Fed hauria de ser menor. No obstant això, a diversos països, es continua observant un cert seguidisme de la política monetària nord-americana. En concret, aquest patró s’observa a molts dels països que presenten un dèficit per compte corrent. Aquests països són més depenents dels fluxos de finançament internacional, i, per tant, malgrat que disposin d’un tipus de canvi flexible, en els últims anys, els respectius bancs centrals han anat augmentant els tipus d’interès oficials per evitar depreciacions intenses de la seva moneda i continuar sent atractius per als inversors internacionals.
Segons un estudi de la Reserva Federal de Dallas,1 aquest tipus d’accions s’ha concentrat als països emergents que, en els últims anys, han presentat una entrada neta de capitals en deute. En canvi, als països en què les entrades de capitals s’han centrat en un altre tipus d’inversions, com la inversió estrangera directa, no s’observa aquest patró. La raó: la inversió en deute, ja sigui sobirana o corporativa, és molt més líquida i, per tant, més susceptible als canvis en el sentiment inversor. En canvi, la inversió estrangera directa se sol fer amb una visió a més llarg termini.
Així, segons l’estudi de la Reserva Federal de Dallas, els bancs centrals dels països emergents que van presentar entrades netes de capitals en deute el 2014 tenen una major sensibilitat a una pujada del fed funds (vegeu el segon gràfic). Per exemple, s’estima que una pujada de 100 p. b. del fed funds es tradueix, ceteris paribus, en una pujada del tipus de referència de 27 p. b. a Turquia, un país molt depenent de les entrades de capitals en deute. A l’altre costat de l’espectre, a Hongria, un augment del fed funds de la mateixa magnitud es tradueix en una pujada del tipus de referència de 16 p. b.
En els propers trimestres, per tant, caldria esperar una major propensió a apujar els tipus d’interès per part dels bancs centrals de països com Turquia, Rússia o Sud-àfrica, que, en els últims anys, han mostrat entrades importants d’inversió en deute.
1. Scott Davis, J. (2016), «Emerging-Market Debtor Nations Likely to Follow Fed Rate Boosts», Federal Reserve Bank of Dallas, Economic Letter.
