Més enllà de la taxa d’atur
El 1958 l’economista William Phillips va publicar l’article que va establir l’anomenada corba de Phillips, la representació gràfica de la relació inversa que fins llavors presentaven la taxa d’atur i la inflació. No obstant això, en els anys posteriors a la crisi financera, tot i que la taxa d’atur de la zona de l’euro ha caigut de forma pronunciada, això no ha anat acompanyat d’un repunt significatiu de la inflació: sembla que la corba s’ha aplanat (vegeu el primer gràfic). En aquest Focus veurem que un dels factors clau per entendre l’aplanament de la corba és que el grau de saturació del mercat laboral és menor del que suggereix la taxa d’atur.
Aquest grau de saturació es pot mesurar segons els marges intensiu i extensiu. Una empresa que necessiti incrementar la capacitat pot contractar un nou treballador –actuació sobre el marge extensiu– o estalviar-se el costós procés de cercar un nou treballador i oferir més hores als membres existents de la plantilla –actuació sobre el marge intensiu–. En aquest sentit, la taxa d’atur és una mesura que només fa referència al marge extensiu. Perquè puguem mesurar el grau de saturació del mercat laboral tenint en compte els dos marges, es pot modificar la taxa d’atur per crear un nou indicador, la taxa de subocupació, que es defineix com la suma del nombre d’aturats i de treballadors a temps parcial que desitjarien treballar més hores sobre la població activa. Tal com podem observar al segon gràfic, la bretxa entre la taxa de subocupació i la d’atur ha augmentat de forma significativa en els últims anys a la zona de l’euro.
El nou indicador ens permet construir una nova corba de Phillips. Al tercer gràfic veiem que l’ús de la taxa de subocupació comporta un desplaçament lateral cap a la dreta de la corba. A més a més, el desplaçament és major per a les dades a partir del 2008. De la mateixa manera, es pot observar que, tot i que el grau de saturació del mercat laboral ha augmentat des del 2014, es manté encara per sota dels nivells anteriors a la crisi financera. Així, segons la nova mètrica, sembla que encara és aviat per concloure que la corba s’hagi aplanat.
Finalment, la taxa de participació és un altre factor clau en l’anàlisi del grau de saturació del mercat de treball. La distinció entre actius i inactius sol ser més borrosa del que reflecteix el tracte oficial dels inactius de cara al còmput de la desocupació –obviats per complet. Els inactius, de la mateixa manera que els aturats, exerceixen pressió a la baixa sobre el creixement dels salaris i, per tant, sobre la inflació.1 Això és degut al fet que molts d’aquests treballadors poden estar disposats a tornar a entrar al mercat de treball. Sembla que aquest ha estat el cas per a la zona de l’euro. Tot i que la taxa de participació de les persones en edat de treballar ja mostrava una tendència a l’alça en els anys anteriors a la crisi, explicada, en part, per motius estructurals, com el retard de l’edat de jubilació i l’increment de la participació femenina, les bones perspectives laborals dels últims anys han contribuït a mantenir aquesta tendència.2
1. Blanchflower, D. G. i Posen, A. S. (2014), «Wages and Labor Market Slack:
Making the Dual Mandate Operational», PIIE Working Paper.
2. La taxa de participació per a la zona de l’euro ha augmentat en 2 p. p. entre el 2007 i el 2T 2017, la qual cosa equival al voltant de 4,3 milions de persones.
