És inevitable l'impacte de la transició demogràfica?

El creixement de la població s'ha reduït de manera gradual als països desenvolupats al llarg d'aquest últim mig segle. Aquest fe­­nomen correspon al final d'etapa d'una transició demogràfica en què una societat que ja ha reduït la taxa de mortalitat de manera important disminueix també la taxa de natalitat fins a quotes similars (o, fins i tot, inferiors) i es produeix un estancament (o descens) de la dimensió de la població. Al mateix temps, a aquest estancament de la població s'afegeix un augment de l'esperança de vida que condueix a un envelliment important. En aquest Dossier, analitzem l'amplitud d'aquesta transició demogràfica, el seu impacte sobre la macroeconomia i els canvis que es poden produir a nivell poblacional i que podrien modificar aquest impacte.

L'informe «Perspectives de la Població Mundial 2015» de les Nacions Unides descriu l'alentiment del creixement de la població i assenyala que, fins i tot, serà negatiu en algunes àrees geogràfiques. El descens del nivell de població, que ja va començar fa una dècada en països com Alemanya, prosseguirà durant el pròxim decenni en uns altres, com Espanya i Itàlia, i s'ampliarà al conjunt de la zona de l'euro el 2030. Així mateix, els fluxos d'immigració actuals, tot i ser positius, no seran suficients per contrarestar-lo. A aquesta disminució se suma un canvi en la piràmide poblacional, que presenta una major proporció de població en edats avançades. El nombre d'individus de més de 65 anys ha passat de re­­pre­­sentar el 15% de la població de la zona de l'euro el 1990 al 21% el 2015 i s'espera que arribi al 24% el 2025 i assoleixi el 32% el 2050. En països com Alemanya, Itàlia o Espanya, més d'un terç de la població tindrà més de 65 anys en aquesta data. L'excepció (relativa) és França, que, gràcies a una taxa de natalitat més elevada, podrà anar augmentant la població i retardar l'envelliment, tot i que el 26% dels ciutadans seran més grans de 65 anys el 2050. Evidentment, aquest envelliment es registrarà, també, en un futur als països en vies de desenvolupament, malgrat que la seva piràmide poblacional mostra que encara no es produeix a la majoria. Així, aquests països tenen el potencial de retardar el fenomen d'envelliment poblacional dels desenvolupats, si més no de manera parcial, per la via de la immigració.

Aquesta important transformació demogràfica pot influir de manera directa en el creixement econòmic. Una menor població pot comportar una menor oferta laboral, un menor consum agregat i una menor necessitat d'inversió, la qual cosa disminuiria el volum de l'economia en conjunt. D'altra banda, l'enve­­lliment de la població implica un canvi de les característiques de la seva economia, en tenir diferents grups d'edat diferents necessitats i diferents capacitats productives. La teoria del cicle vital postula que els individus intenten mantenir un nivell estable de consum al llarg de la seva vida, de manera que estalvien quan estan en actiu i comencen a gastar els estalvis a partir del moment de la jubilació. Així, suposant que no hi ha canvis en el comportament dels diferents grups d'edat ni en el nivell de població total, un envelliment de la població pot reduir l'oferta laboral i el nivell d'estalvi agregat. No obstant això, una major esperança de vida pot empènyer els individus a treballar durant més temps, a invertir més en educació per augmentar el capital humà o a estalviar més abans de la jubilació per finançar un període més llarg d'inactivitat, la qual cosa podria contrarestar els efectes esmentats. En gran part, l'efecte agregat sobre l'oferta laboral determinarà l'impacte de l'envelliment sobre el PIB per capita. L'evidència empírica assenyala que, fins avui, aquest impacte ha estat negatiu, tot i que més aviat limitat.1 Sembla que l'impacte de l'envelliment sobre l'estalvi agregat també és negatiu (per a més detalls, vegeu «Demografia i preus dels actius financers: s'esgoten els vents de cua», del present Dossier). El canvi demogràfic pot influir, així mateix, en els preus, en afegir pressions deflacionistes en l'economia si disminueix la demanda agregada (en reduir-se la població, per exemple), i en la sostenibilitat de l'Estat del benestar, en augmentar la proporció de població depenent (vegeu «Com afecten els cabells blancs la despesa pública», també en aquest Dossier).

Diversos factors poden modificar l'impacte previst de la transició demogràfica en l'economia. En primer lloc, tot i que, en aquest Dossier, ens centrem en els aspectes demogràfics, cal no oblidar que un augment de la productivitat de l'economia (a través de la tecnologia, per exemple) pot contrarestar de manera significativa els efectes de l'envelliment, ja que una major productivitat incrementaria la taxa de creixement po­­ten­­cial al llarg del període (vegeu el segon gràfic). En segon lloc, cal tenir en compte que les previsions demogràfiques s'han realitzat sota hipòtesis específiques (com el nivell de fertilitat, de mortalitat o d'immigració) difícils de predir amb exactitud, en particular a llarg termini, i existeix, per tant, un grau d'incertesa sobre com s'acabaran materialitzant. Finalment, les previsions demogràfiques assumeixen que el comportament de cada generació es manté constant, però, com hem esmentat anteriorment, el comportament poblacional es pot modificar en resposta als canvis demogràfics.2 Per exemple, si l'edat de jubilació s'ajustés a l'alça a mesura que creix l'esperança de vida, el creixement del PIB podria ser més elevat.

Analitzem amb més detall els canvis en el comportament poblacional que poden contrarestar l'impacte d'aquesta transició demogràfica: la natalitat, la immigració i l'oferta laboral. Un augment de la taxa de natalitat pot reduir l'envelliment poblacional. No obstant això, la natalitat és endògena al desenvolupament d'un país i, a mesura que es va desenvolupant, la natalitat disminueix fins a un nivell de benestar en què les preferències socials solen canviar i l'Estat es pot permetre finançar importants polítiques de suport a la natalitat. En qualsevol cas, modificar el patró de natalitat d'una societat és complex i car, de manera que difícilment podrà contrarestar aïlladament l'efecte de l'envelliment.

Una altra palanca per compensar el canvi demogràfic dels països desenvolupats és la intensificació dels fluxos d'immigració. Es preveu que la immigració neta anual entre el 2020 i el 2050 serà d'un volum equivalent al 0,22% de la població de la zona de l'euro i que tindrà més incidència a Espanya (0,27%), a Alemanya (0,25%) o a Itàlia (0,24%) que a França (0,15%). Cal tenir en compte, però, la dificultat de predir els fluxos migratoris, que depenen tant de les condicions econòmiques i socials dels països d'origen com dels d'acollida i que poden canviar ràpidament, com ho evidència la recent entrada massiva de refugiats a Europa aquestes últimes setmanes. En tot cas, els fluxos migratoris poden tenir un impacte considerable, en particular per als països amb un major envelliment poblacional, com Alemanya, i s'han de gestionar amb polítiques d'immigració adequades per aconseguir que la integració tingui èxit.

Finalment, es pot reduir l'impacte d'aquests canvis demogràfics amb un augment de l'oferta laboral, mitjançant una vida laboral més llarga o una major participació laboral. L'increment de l'esperança de vida, en especial dels anys amb bona salut, permetrà que es pugui treballar molt més temps, un factor molt rellevant, però que no sempre es té prou en compte. Altres maneres d'incrementar l'oferta laboral són potenciar la participació laboral femenina i d'altres grups poc representats en la força laboral, com els immigrants, i augmentar el nombre d'hores treballades.

En definitiva, els canvis en el comportament de la població poden solucionar una part important de la transició demogràfica que molt probablement es produirà. Per aconseguir-ho, però, és imprescindible utilitzar tots els fronts disponibles, inclosa la presa de decisions polítiques en el disseny institucional (reformes dels sistemes de pensions i tributaris, de les polítiques d'immigració, etc.). Si no, serà gairebé impossible que els individus tinguin els incentius i els recursos necessaris per poder ajustar les seves decisions en la direcció correcta.

Josep Mestres Domènech

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank