Índia, l'estrella emergent: brillantor del passat o llum de futur?

Com és sabut, la llum dels estels que veiem cada nit al firmament va partir dels astres milions d'anys enrere. És impossible saber, per tant, si veiem el reflex d'un sol mort abans que nasqués la humanitat o d'un en plena ascendència. L'Índia és una economia refulgent: sense gaires dubtes, l'estrella actual de la galàxia emergent. Però, atès que es preveu que els anys 2016 i 2017 seran difícils per als emergents, a causa de l'enduriment de les condicions de finançament internacionals, continuaran sent brillants les perspectives del país en aquest context més complicat i exigent?

Observem, d'entrada, la brillantor del passat. L'Índia va créixer el 7,4% interanual en el 3T 2015, molt més que qualsevol emergent important, inclosa l'ara relativament vacil·lant Xina, que només va fer-ho el 6,9%. Aquest sorpasso en matèria de creixement s'ha repetit durant tot el 2015.¹ La situació encara és més clara quan es compara l'avanç positiu del producte interior brut (PIB) indi amb la recessió d'altres emergents, com Rússia o el Brasil.

Més llums. Des que, al maig del 2013, la Fed va anunciar que començava a preparar la normalització de la política monetària, els inversors internacionals han escrutat amb especial atenció els fonaments macroeconòmics dels emergents. Si, abans d'aquest moment, se separava relativament poc el gra de la palla, de llavors ençà, els mercats financers han estat molt més selectius. L'Índia va ser, al maig del 2013, una de les economies més castigades. La rupia es va depreciar el 22% enfront del dòlar, significativament més que les divises d'altres emergents amb bases econòmiques més dubtoses, com el Brasil, Sud-àfrica o Turquia. Els dubtes del mercat s'han repetit periòdicament. L'última vegada, arran del repunt de la volatilitat financera durant l'estiu passat. No obstant això, l'Índia no ha tornat a ser pressionada de forma apreciable pels inversors financers. En les «travesses» dels països que poden tenir problemes en el context de l'enduriment del finançament internacional que es produirà, previsiblement, el 2016-2017, la presència de l'Índia és ara poc habitual.

Doncs bé, què hi ha rere aquestes brillantors? Què permet sostenir el creixement al mateix temps que es redueix el perfil de risc que perceben els inversors? Aquesta bona trajectòria és el resultat de dos factors. En primer lloc, l'efecte benèfic del xoc de l'abaratiment dels preus de les primeres matèries en una economia que n'és un fort importador (en especial, del petroli i dels seus derivats, dels quals l'Índia és la quarta consumidora mundial i les importacions netes de la qual representen, aproximadament, gairebé el 6% del PIB indi).²

Un segon factor ha estat la política econòmica i, en particular, la monetària, centrada a contenir el que ha estat, probablement, el desequilibri macroeconòmic més preocupant, la inflació. Si, el 2012 i el 2013, amenaçava amb superar amb escreix el 10% interanual (en el 4T 2013, va assolir l'11,2% interanual), el creixement dels preus de consum s'haurà situat, al final del 2015, a la zona del 4% interanual. En la reconducció de la inflació, ha estat clau el gir cap a un major rigor monetari del banc central de l'Índia sota el mandat de Raghuram Rajan, economista de notable prestigi, nomenat al setembre del 2013. Rajan va dur el tipus de referència del 7,25% al 8% en només dues pujades entre les acaballes del 2013 i l'inici del 2014 i el va mantenir en aquests nivells durant gairebé un any. Quan la inflació es va mostrar més continguda, va desfer lentament el camí de pujada, fins a l'actual 6,75%. Indubtablement, la política monetària s'ha beneficiat de la credibilitat que el governador del banc central tenia davant els inversors ja abans del seu nomenament, i que la seva gestió ha reforçat. Com a reflex de l'encert de la política monetària, des que, a l'agost del 2015, es va iniciar l'últim episodi de depreciació de les divises emergents, la rupia índia ha estat entre les que han resistit millor.

Malgrat aquest balanç positiu de la política econòmica, de la política fiscal es podria exigir més. Un element recurrent de l'estratègia fiscal índia més recent és donar major centralitat al procés de privatitzacions. No obstant això, fins ara, els resultats poden ser valorats de mixtos: la privatització de l'acereria estatal va arrencar malament i es considera que les subhastes de l'espectre de les telecomunicacions han tingut més èxit. Fins avui, els inversors no han mostrat una preocupació especial per la situació de les finances públiques. No obstant això, un dèficit públic del 7,2% del PIB i un deute públic del 65,3% són ombres que enterboleixen la llum que emet l'Índia i que no poden ser tingudes com a detalls menors, en especial en clau de futur.

Perquè, precisament, aquest serà el terreny de joc en què es jutjarà l'Índia: la llum que veiem, notablement brillant, amb prou feines clapejada per algunes ombres, continuarà en el futur proper? El diagnòstic predominant és positiu, i, en aquesta valoració, ens alineem amb el conjunt d'analistes. S'espera un creixement una mica superior al 7% el 2016 i el 2017, resultat d'un sòlid pols de l'activitat, alimentat per la combinació d'una major inversió en infraestructures i del relaxament monetari iniciat al final del 2014 i que continuarà el 2016.³ Aquests factors d'impuls seran capaços de contrarestar l'augment esperat dels preus de les primeres matèries (previsiblement moderat) que es produirà el 2016 i el 2017. En un pla menys tangible, però que seria erroni obviar, la credibilitat de dos dels caps visibles de la nova política econòmica de l'Índia, el primer ministre, Narendra Modi, i el governador del banc central de l'Índia, Raghuram Rajan, continua sent elevada, i la reputació és un actiu que no es pot donar per descomptat en molts emergents.

No obstant això, aquestes perspectives són matisades, com a mínim, per dos focus de risc. El primer deriva de l'augment esperat de les cotitzacions de les primeres matèries. Si, en lloc de confirmar-se l'escenari de recuperació suau, el procés muta en quelcom una mica més seriós, amb increments ràpids i intensos dels preus, l'Índia afrontaria un vent de cara notable. La segona preocupació emana de l'escassa sensibilitat que han mostrat els inversors als nivells relativament alts de dèficit i de deute públics de l'Índia. Atès que s'espera una correcció relativament lenta (el 2016, per exemple, les nostres previsions són d'un dèficit públic del 7% del PIB i d'un deute públic del 63,9% del PIB), si la complaença dels inversors en relació amb els desequilibris fiscals dels emergents es reduís, l'Índia se situaria, probablement, al centre de la discussió.

Sembla que l'Índia és, en definitiva, una estrella viva i sembla, també, que continuarà brillant en un firmament en què alguns astres emergents d'anys enrere s'han apagat, si no definitivament, potser sí per un període llarg de temps.

Àlex Ruiz

Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis, CaixaBank

1. Sobre les perspectives a llarg termini de l'Índia i de la Xina, vegeu l'article «Índia i Xina: tan a prop i tan lluny», en aquest Dossier.

2. Les dues primeres matèries energètiques crítiques de l'Índia són el carbó i el petroli i els seus derivats. No obstant això, tot i ser un important importador de cru, el país disposa de la cinquena major reserva de carbó del món.

3. A més d'un augment de la inversió pública, l'estratègia del Govern en matèria de desenvolupament infraestructural inclou un canvi important en el marc legal que s'espera que afavoreixi la participació público-privada en aquest àmbit.