Espanya després de la recessió: a quin ritme pot créixer?

Sembla que la capacitat de creixement de l'economia espanyola s'hagi esgotat. Des que va començar la recessió, el PIB ha caigut el 6,5%, el nombre d'aturats ha crescut en 4 milions de persones i tot fa pensar que, a curt termini, aquestes xifres no faran més que augmentar. Cal esperar, però, que, a mesura que els processos d'ajust que s'estan duent a terme vagin avançant i que l'entorn europeu es vagi normalitzant, l'economia espanyola podrà reprendre la marxa. Un escenari amb molts condicionants i ple d'incògnites, de les quals, en el present article, n'abordem una de molt concreta: a quin ritme podrà fer-ho?

Fins fa uns anys, la primera pista per mesurar la capacitat de creixement de l'economia espanyola s'obtenia mirant enrere. Des del 1985 fins al 2008, el ritme d'avanç havia estat superior al 2% de forma gairebé ininterrompuda, ja que només el 1992 i el 1993 va registrar taxes inferiors. De fet, la taxa mitjana de creixement se situava en el 3% fins a l'inici de la recessió actual. La retallada en la diferència de la renda per capita dels ciutadans espanyols en relació amb els veïns europeus és l'efecte més evident d'aquest període tan llarg de prosperitat. Entre el 1995 i el 2008, la diferència amb la zona de l'euro es va reduir en 7 punts percentuals, fins al 90% de la renda mitjana.

En aquest context, hi havia pocs dubtes sobre quina era la taxa de creixement potencial de l'economia espanyola. Les conclusions a les quals s'arribava utilitzant sofisticats models economètrics eren molt semblants al simple creixement mitjà dels últims anys. Ara, aquest càlcul senzill no té cap sentit. En gran part, el creixement de l'economia espanyola dels últims anys ha estat impulsat per quatre sectors que difícilment podran tornar a capitanejar l'avanç. La taxa mitjana de creixement del sector de la construcció va ser, entre el 2001 i el 2007, del 5,0%. Els serveis immobiliaris també van experimentar una taxa de creixement notable, concretament del 2,7%. Entre els dos sectors, van aportar, de mitjana, 0,8 punts percentuals a la taxa de creixement anual de l'economia.

També hi ha dubtes que el sector financer pugui tornar a créixer al ritme que ho va fer en el passat. La taxa mitjana de creixement va ser del 9,7% entre el 2001 i el 2007 i va aportar, de mitjana, 0,6 punts percentuals al creixement del PIB. Finalment, el sector públic, amb un nivell de deute que va tancar el 2012 en el 84% del PIB, tampoc podrà exercir de motor. Tot i que les xifres són una mica més modestes (el valor afegit brut de l'Administració pública, la sanitat i l'educació va créixer a un ritme mitjà del 3,6%), difícilment es repetiran aquests registres en el futur.

Sense comptar amb l'aportació d'aquests quatre sectors, la taxa mitjana de creixement de l'economia espanyola va ser de l'1,8% entre el 2001 i el 2007. Aquest simple càlcul permet fer-se una idea de la capacitat de creixement de la resta de sectors, que, en principi, haurien de veure's menys afectats. Tot i que és cert que es van veure afavorits per la bona marxa de l'economia, i això ara els afectarà negativament, també ho és que no van poder disposar de factors productius, copats pels sectors més dinàmics. A més a més, els quatre sectors esmentats aniran guanyant tracció a mesura que passi el temps, i, per tant, la seva contribució al creixement no serà nul·la.

De fet, l'1,8% és una xifra semblant a la que diferents organismes internacionals consideren que és la capacitat de creixement a llarg termini de l'economia espanyola. Per exemple, des del 2008, el Fons Monetari Internacional (FMI) publica regularment una previsió de creixement a 6 anys vista, un lapse de temps prou ampli perquè pugui ser considerada una estimació de la capacitat de creixement a llarg termini. Com es pot observar al gràfic següent, el 2008, l'FMI preveia un creixement a llarg termini del 3,8%. Amb el pas dels anys, aquesta previsió s'ha anat retallant fins a l'1,6% actual, menys de la meitat de la previsió inicial.

Una altra pista de la capacitat de creixement a llarg termini de l'economia espanyola l'ofereixen les perspectives dels factors de producció, capital i ocupació, i de la productivitat.(1) Segons Hernández de Cos et al. (2011),(2) el creixement potencial se situarà al voltant del 2,0%. Una taxa lleugerament su­­perior a l'estimada pel Govern, que la situa entre l'1,2% i l'1,5%. La gran diferència entre les dues estimacions cal buscar-la en la taxa assumida d'inversió a llarg termini. Mentre que el Govern espera que es mantingui prop dels nivells actuals, Hernández de Cos et al. (2011) preveuen una certa recuperació.

Pel que fa a l'ocupació, la seva aportació es reduirà de forma molt important i es quedarà al voltant dels 0,5 punts percentuals. Això s'explica perquè l'augment de la taxa de participació, que va ser molt important durant els anys previs a la recessió actual, està arribant ja al seu límit. A més a més, els fluxos migratoris que es van produir i que van permetre que la població augmentés en 5,1 milions de persones entre el 2001 i el 2010 difícilment es repetiran. En els dos casos, però, s'assumeix que la taxa d'atur estructural, que Hernández de Cos et al. (2011) situen al voltant del 15% el 2012, es reduirà molt lentament (el 0,5% per any, aproximadament). Si s'adoptessin mesures per accelerar aquest procés, l'efecte podria ser substancial. Una reducció de la taxa d'atur estructural d'un punt percentual augmenta el nivell del PIB potencial en uns 0,5 punts percentuals.

La productivitat és una altra assignatura pendent. Per bé que és cert que la reducció del pes del sector de la construcció permetrà que, en conjunt, els recursos es destinin a finalitats més productives, en les condicions actuals, això no sembla que hagi de ser suficient per reactivar l'economia. De tota manera, els avanços que s'han produït en els últims anys han estat més que notables i ofereixen una mica d'esperança. Tot plegat ja s'està traduint en importants millores de les exportacions espanyoles, les quals, en els 3 últims anys, han mantingut un ritme mitjà de creixement anual del 7,3% i representen ja el 33% del PIB. Que es pugui mantenir aquest ritme de creixement del sector exterior dependrà, en gran part, de la continuïtat de les millores en la productivitat.

La capacitat de creixement de l'economia espanyola no s'ha esgotat, però tot fa pensar que és substancialment inferior a la que es pensava uns anys enrere. Segons diferents estimacions, se situa entre l'1,2% i el 2,0% i és, naturalment, inferior al creixement del 3,6% registrat durant el període 2000-2007, quan es van gestar els grans desequilibris que pateix avui en dia l'economia espanyola. No obstant això, és important no caure en el pessimisme i no cometre els errors del passat, quan es va sobreestimar la capacitat de creixement. A més a més, cal tenir en compte que, si s'implementen reformes estructurals que millorin la productivitat i que redueixin l'atur estructural, l'efecte pot ser notable. En aquest escenari, no es podria descartar que el creixement potencial se situï no gaire lluny del 2,5% que va exhibir, de mitjana, des del 1978 fins al 1999. Les reformes pendents han estat àmpliament analitzades en els últims anys, només cal dur-les a terme, i, si es fa aviat, millor.

Aquest article ha estat elaborat per Oriol Aspachs

Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"