Els dubtes sobre la salut dels comptes públics dels països perifèrics han disminuït en els últims mesos. Els avanços en matèria de governança europea, la correcció dels principals desequilibris en aquests països i la recuperació incipient de l'activitat al conjunt de la zona de l'euro han contribuït a aquesta millora. La prima de risc, la gran protagonista d'aquesta crisi, ho reflecteix amb una caiguda generalitzada. Els temors a una possible fallida a curt termini semblen, doncs, més reduïts. No obstant això, els nivells de deute públic continuen sent molt elevats, la qual cosa impedeix esvair per complet els dubtes sobre si, tard o d'hora, caldrà aplicar noves quitances. Seran capaços els països perifèrics de situar el deute públic en cotes més segures?
Segons l'FMI, els països perifèrics finalitzaran el 2013, de mitjana, amb un deute públic del 129% del PIB, 61 p. p. per damunt del nivell del 2007. Al conjunt de la zona de l'euro, està previst que assoleixi el 96% del PIB, que representa un augment de 29 p. p. Atès aquest escenari, la correcció cap a valors menys estressats és, pràcticament, una obligació per als Governs de la perifèria. El deute públic d'un país se sol mostrar en percentatge del PIB com un indicador de la capacitat de repagament. Per tant, per esvair qualsevol dubte, només hi ha dues vies: una disminució del numerador, principalment a través de superàvits fiscals primaris (el saldo públic abans de comptabilitzar el pagament dels interessos), o un augment del denominador, mitjançant el creixement del PIB nominal.(1) Anem, doncs, per parts.
El creixement del PIB, segons l'escenari macroeconòmic de l'FMI, serà el factor que més ajudarà a reduir la ràtio de deute públic, en especial a Grècia i a Irlanda (vegeu el gràfic anterior). S'espera que Grècia sigui el país que redueixi més el nivell de deute sobirà entre el 2013 i el 2018, en concret en 35,1 p. p. De tota manera, continuarà en nivells clarament superiors a la resta de països perifèrics, els quals, per la seva banda, presentaran una tònica de desendeutament relativament més moderada durant aquest període. De fet, per a Espanya, fins i tot es preveu que el deute públic continuï creixent.
Aquesta correcció, certament magra, és resultat dels dèficits fiscals que, d'acord amb les previsions de l'FMI, continuaran registrant els països perifèrics en els pròxims anys. El saldo primari no serà suficient per neutralitzar l'elevada càrrega que representarà el pagament d'interessos del deute públic. De mitjana, segons les dades de l'FMI, aquests països destinaran el 4,6% del PIB anual a afrontar les obligacions generades pel deute, una xifra que supera en més d'un punt percentual el pagament realitzat abans de l'esclat de la recessió (del 3,4% del PIB entre el 2000 i el 2005). Les economies amb un nivell de deute públic més elevat són les que hauran de dedicar una major proporció dels recursos al pagament dels interessos. Per exemple, a Itàlia i a Grècia, la càrrega financera anual arribarà al 5,5% i al 5,0% del PIB, respectivament, en els cinc pròxims anys. En canvi, en el cas de l'erari espanyol, aquesta càrrega serà molt menor, del 3,8% del PIB en el mateix període.
Per determinar la probabilitat de possibles desviacions en l'evolució prevista del deute públic, cal analitzar els supòsits subjacents de les variables que la determinen (vegeu la taula següent). En general, les previsions de creixement per a Grècia, Itàlia i Portugal són similars a les del període precrisi, i, atès que s'espera que aquests països duguin a terme importants reformes estructurals, semblen supòsits conservadors. Per a Irlanda, l'FMI pronostica una capacitat de creixement molt inferior a l'exhibida durant els anys previs a la crisi, però, de tota manera, es continuaria situant clarament per damunt del creixement previst per al conjunt de la zona de l'euro (de l'1,6%). A Espanya, en canvi, se li suposa la taxa de creixement més baixa de tots els països perifèrics, clarament per sota de la que s'espera a la zona de l'euro. Un fet que sorprèn, ja que, entre els països perifèrics, és el país que ha resistit millor l'embat de la crisi i un dels que, fins avui, ha aconseguit més guanys de competitivitat.
Les previsions de dèficit públic no estan lliures tampoc de controvèrsia: sorprèn la diferència entre la confiança que l'FMI té en la capacitat de Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia de corregir el dèficit públic i la incertesa que mostra sobre la possibilitat que Espanya pugui fer el mateix, sobretot quan la trajectòria exhibida fins avui no sembla justificar-ho. Per exemple: l'ajustament del dèficit estructural ha estat similar en els últims anys. Finalment, és important assenyalar que el tipus d'interès mitjà que se suposa per a tots els països és clarament inferior a l'observat durant els anys anteriors a la crisi. El compliment d'aquesta previsió està subjecte, en gran part, al fet que el BCE mantingui una política de tipus baixos durant un període molt llarg de temps. Per al cas de Grècia i de Portugal, a més a més, és important tenir en compte que ja no podran disposar del paraigua d'un programa d'ajuda, de manera que sembla difícil que puguin mantenir un tipus d'interès inferior al de la resta de països. De fet, cal esperar que, quan tornin als mercats de finançament en els pròxims anys, a mesura que venci el deute finançat a través de la troica, el tipus d'interès mitjà d'aquests països presenti una via creixent i se situï per damunt del que tindran Espanya, Irlanda i Itàlia.
En general, a tall de conclusió, és complicat que Grècia, Irlanda, Portugal i Itàlia sorprenguin amb una tònica de correcció del deute públic més ràpida del que espera l'FMI. A Espanya, en canvi, d'acord amb les previsions de "la Caixa" Research, el màxim s'assolirà abans del que preveu l'FMI, i ho farà en uns nivells una mica inferiors. En qualsevol cas, sembla força clar que tots els països perifèrics tindran un nivell de deute públic elevat quan es produeixi la propera recessió. Quan arribi aquest moment, aquests països han d'haver mostrat una capacitat de correcció del deute que no generi cap dubte. Només així es podran permetre adoptar mesures fiscals que esmorteeixin l'impacte de la recessió sense generar dubtes sobre la sostenibilitat del deute públic.
Joan Daniel Pina
Departament d'Economia Europea, Àrea d'Estudis i Anàlisi Econòmica, "la Caixa"
(1) Un altre aspecte que pot influir en l'evolució del deute són els ajustaments dèficit–deute, és a dir, les operacions que modifiquen el deute públic sense afectar el dèficit. Un exemple és l'emissió de deute públic per finançar les línies de crèdit de l'ICO a empreses. En aquest cas, l'augment del deute s'utilitza per adquirir un actiu i no per cobrir la despesa corrent.
